Illa Saltee. Dia D, hora H.

Amb certa impaciència, acompanyada per una manifesta poca traça vam abordar la llanxa amb cabina per al patró i una superfície central on vam poder seure atapeïts com somorgollaires incubant els ous. Com al desembarcament de Normandia, havíem controlat amb certa ansietat l’estat de l’oratge. Totes les previsions indicaven que tindríem un matí assolellat i una vesprada enfosquida per l’arribada de pluges ponentines. El sol d’aquell matí era dolç i calm com una balada cèltica. La mar, tantes vegades traïdora en aquest punt de la costa, semblava acollir-nos com una mare amable i tranquil·la. Per la bocana del port ens vam anar endinsant en la mar deixant les petites edificacions de Kilmore Quay coronades per la seua capella a l’esquena. Per la proa es veia el perfil de les illes cada vegada més a prop i amb més nitidesa. La Saltee menuda és un espai protegit on no es pot desembarcar i la vam veure solitària i muda per la banda de bavor. Tan sols les pedres grises d’una vella casa, un esquelet sense sostre, eren el mut testimoni dels temps en els quals les illes van ser habitades.

Els mariners d’aquests transbordadors són irlandesos de la zona. Parlaven entre ells en un argot aspre difícilment compressible per un estranger amb un anglès acadèmic. Fins i tot, si s’adreçaven a nosaltres per a donar-nos indicacions, costava entendre paraules pronunciades com esclats al vent tallats amb ganivet. No portaven quasi roba, sols una jaqueta, i pantaló curt. Anaven sense sabates, sols amb esclops de goma o xancles. Eren llargueruts amb cabells entre l’ocre i el coure, però tots clarament fills d’Irlanda.

Nosaltres, al contrari, semblàvem una expedició publicitària: impermeables brillants, roba tècnica, botes de muntanya, gorres i motxilles farcides de trastos òptics. Ens movíem com soldats maldestres, ridículament carregats, com si férem un simulacre de guerra sense enemic. Diuen que molts soldats del desembarcament de Normandia es van ofegar en caure a massa profunditat i no poder nadar anant com anaven carregats d’equipament de combat. Pensava —i no crec ser l’únic— que si haguérem de llançar-nos a l’aigua, ens hauríem afonat com pedres sense remei. Segurament és això el que es temien els mariners que ens van fer llevar la motxilla, ens van ordenar col·locar-nos una armilla salvavides i transbordar de la seguretat de la llanxa a la inestabilitat d’una zòdiac petita i fràgil que salvaria els tres-cents metres que faltaven per arribar a la platja. Una diminuta canal permet l’únic accés a l’illa. No hi ha infraestructures permanents d’atracada tan sols mar, roca i algues. En arribar nosaltres la marea estava baixa i vam haver de saltar a una superfície d’algues amb un parell de pams d’aigua. Un de nosaltres va caure de costat a l’aigua, els altres caminàvem feixugament, com ànecs enguantats, amb els peus i les cames coberts amb bosses de fem per a no mullar-se els peus. Vist a la platja semblaven cantants de rumba amb pantalons acampanats. Jo portava — coses de les tendes en línia de xinesos — unes sobrecobertes de goma que van funcionar moderadament bé. 

És el moment de parlar-vos d’aquest arxipèlag situat a cinc quilòmetres de la costa del comptat de Wexford, a la província de Leinster a Irlanda. És un dels espais naturals més valuosos del país per la seua biodiversitat, geologia única i importància històrica. No per casualitat són Reserva Natural Nacional. Parlem de dues illes, la menuda de unes trenta-set hectàrees i la gran amb unes vuitanta-nou, les dues propietats privades. 

Geològicament són molt antigues. Pertanyen al Terrane Avalonià, una fracció de crosta continental que s’escindí de Gondwana fa sis-cents milions d’anys. Les seves roques són de gneis precambrià i granodiorita, esculpides per les ones, el vent i els segles. Aquestes pedres han vist créixer continents i morir mars.

La Gran Saltee s’alça amb caràcter a llevant, on els penya-segats s’eleven fins als trenta metres. És allí on crien milers d’aus marines, com si cada niu fos un vers escrit a la pedra. La banda oposada, més humil, ofereix una platja de còdols grans i rodons, polits per l’etern desgast dels elements. La zona central és un mosaic d’herbes, flors silvestres i arbustos resistents. No hi ha fonts d’aigua dolça permanent.

Abans que la història s’escrivís amb paraules, la Gran Saltee ja era pedra i vent. Quan les onades del canal de Sant Jordi colpejaven les seves penyes, els primers homes i dones s’hi acostaven en canoes de fusta, duent amulets de sílex i silencis antics. Eren temps prehistòrics, i l’illa —aleshores potser un santuari, potser un far espiritual— els rebia amb núvols de pluja i llum filtrada. 

Durant l’edat mitjana els homes de Déu arribaren. Eren monjos, gent de silenci i pregària. Fugien del soroll del món, buscant trobar-se en la solitud. Amb hàbits aspres i ulls cremats pel salobre, aixecaren una cel·la de pedra seca, rodona i resistent com l’ànima d’un frare.

Seria durant els segles XV al XVII, al context dels conflictes amb Anglaterra quan pirates, contrabandistes i navegants francesos o espanyols van trobar refugi.  Les coves i cales de difícil accés n’afavorien l’ús com a punt de transbordament il·legal. 

Amb la consolidació del control britànic, la presència humana a la Gran Saltee minvà. S’hi desenvolupen usos ramaders i agrícoles temporals, però sense residència fixa. Famílies de Kilmore Quay i Rosslare hi duien ovelles i cabres a pasturar. Les restes d’un mur de pedra seca i un parell de cabanyes de pescadors daten d’aquest període. També s’hi construí un far primitiu que no fou operatiu més enllà de mitjans del segle XIX. Els vents forts, l’absència d’aigua dolça i la dificultat de comunicació limitaven qualsevol temptativa de poblament. La Saltee rebutjava qualsevol presència estable.

Les coses han canviat molt en l’actualitat. La difusió del patrimoni ornitològic atrau milers de visitants — com nosaltres mateix — que van a gaudir de l’observació d’aus. Tal i com ocorre en tantes parts del món, les xarxes socials difonen la seua existència i contradictòriament fan malbé al que atrau per ser un paradís.

Amb ulls brillants i mans inquietes, vam treure càmeres, binocles i esperança. De seguida vam veure els primers habitants de l’illa. Eren remena-rocs comuns — de l’anglés turnstone— també dits girapedres per la seua activitat picant la sorra a vora de l’aigua.  El seu plomatge amb tonalitats negres, blanques i castanyes, els feia quasi invisible davant de les algues que hi havia a la platja. No va faltar a la festa de benvinguda el grasset costaner, una au passeriforme, que havíem vist ja el dia anterior a la platja.

Les ganes de arribar a les colònies ens va fer pujar excitats per l’escala rústica amb graons de pedra que porta a poca distància al monòlit que saluda al visitant.  La coneguda com Welcome Stone (Pedra de Benvinguda) de la Gran Illa Saltee és una placa commemorativa situada prop del punt de desembarcament. Va ser col·locada per Michael Neale, l'autoproclamat Príncep Michael I — del qual us parlaré en una publicació posterior — i representa l'esperit pacífic, simbòlic i idealista del seu “principat”. Diu:

"Welcome to the Principality of the Saltee Islands — dedicated to peace and nature."

(Benvinguts al Principat de les Illes Saltee — dedicat a la pau i a la natura.)

En pocs minuts ens vam perdre en totes les direccions. La invasió pacífica de l’illa estava en marxa.