Al cor de la Safor

 

La corona superior de la Safor, una esquerpa cinglera —els Arrimalls— esgarrava els núvols deixant penetrar dèbils rajos de sol que dibuixaven a contrallum els puntals de pedra separats pels portells que, com un sistema circulatori, cauen per un costerut aiguavessant al Barranc de la Safor el qual mor al Riu Serpis que drena tota la base dels enderrocs.

La senda, si així se li pot dir, s’interna per un terreny accidentat, ple de roques de totes les grandàries, grava i terra que la pluja, en el transcurs dels eons, ha rosegat de la imponent serra. En la distància, vista des de la plana, la Safor sembla senzilla de recórrer. És com un volcà trencat, per una banda, i atapeït de vegetació que sembla un vellut verd que acarona els penya-segats superiors.

Ben al contrari, a l'interior tot és un laberint intricat de barrancs, arrimalls i cudols amuntegats sense ordre ni concert. La muntanya així és un organisme viu que desperta de tant en tant deixant caure les seues parets en forma de cudols que s’encaixen en estrets passos i semblen en un equilibri precari.

Si comparem la serra amb un organisme jo diria que hem pujat pel seu l’aparell digestiu fins a arribar a un racó on l'única alternativa és l’escalada. Sols amb un bon coneixedor de la zona, l’amic Desi, ens hem obert pas entre les diferents alternatives per a poder arribar al cor mateix de la serra. Les gossetes, gossets falders a casa i caçadors apassionats a les muntanyes desapareixien pel laberint vegetal per a aparèixer a la carrera al cap d’uns minuts amb cara de satisfacció. És un misteri insondable la capacitat que tenen elles de sentir animals i olorar rastres d’éssers amagats entre els recòndits amagatalls de la zona.

A mesura que ens internaven el camí era més costerut i dificultós. Calia anar posant els peus en zona segura, perquè la presència de líquens i la humitat ambiental feien de les pedres superfícies relliscoses. Alguna petita grimpada, un pas sota les branques, una lluita continua amb l’arítjol que sembla voler tancar tot pas possible. La vegetació es va fent més pròpia de zones més al nord, apareixen fleixos, coníferes i arboços amb la fruita d’un roig violent i galzerans amb baies temptadores. La llum quasi ni arriba a aquests portells tancats entre parets de pedra i densa vegetació. És un microclima que permet arbres i plantes poc habituals en les tòrrides terres de la nostra terra. Per moments sembla que estem en una selva tropical i, certament, endinsar-se fora de la ruta sembla una temeritat.

Arribats a la part més ampla faig fotos al meu company de ruta amb el cos apegat a la pedra i mirant cap amunt. Em sembla la representació perfecta del seu esperit muntanyenc, perquè està en el racó més tancat i recòndit de la serra on ja no es pot continuar. Caldrà portar a l’amic Juan que no pot permetre’s els luxes dels jubilats.

Els runars, cúmuls de pedres triturades i acumulades en determinats llocs, van suggerir als primers musulmans arribats l’aspecte de la seua muntanya mítica Jabal as Sakhkür, la muntanya dels runars o de les roques a la llunyana Aràbia. Els primers colons que va arribar amb el conqueridor, com que no sabien pronunciar-ho bé, li van dir “asafor” i d'ahí passaren a l’Açafor, l’Assafor i, més endavant, la Safor.

Certament, aquesta era una zona idònia per als bandolers, perquè trobar algú amagat per qualsevol dels racons o coves sembla una tasca impossible. Cal recordar el nom de la Cova de Cendra relacionat amb un bandoler del passat que es troba per un portell amb eixida al bancal fondo i a la Llacuna.

Mentre descendíem hem sentit els profunds sons dels trons d’una tempesta en la distància, hereva aquesta d’una setmana infame en la qual la natura, ajudada per la desídia humana, ha provocat una catàstrofe de dimensions històriques. Els núvols blancs i de formes arrodonides es presentaven amb una bellesa tant indòmita com terrible. En un indret tan grandiós com aquest et sents a la vegada estremit per la bellesa com diminut davant la forçà brutal que pot, en qualsevol moment, pegar una manotada que s’emporta les vides humanes com si aquestes sols foren formigues que xafiguem inadvertidament.

La Safor sempre ha estat per a mi una muntanya especial en la qual he gaudit d’eixa sensació íntima de ser a casa. Hi tornarem.