La coreografia dels corbs marins.

fotos

Prop de les deu la circulació de vehicles que havia esclatat entre les huit i les nou per la rodalia de Gandia ja s’havia calmat. Per davall el Castell de Bayren operaris de manteniment de carreteres anaven col·locant cons taronja sobre el negre asfalt per a tancar un dels dos carrils de circulació cap al nord. Anàvem, com de costum, posant-nos al dia de les novetats i decidint on anar. Jesús és el que sap i ens vam endinsar pels carrers somnolents de Xeraco per a trencar, tot seguit, cap a un dels caminals de la marjal i aparcar en uns bassots que es van obrir per a traure terra i que amb el temps han esdevingut en un mirall que, en dies d’absència de vent, mostra el reflex simètric de les cases de Xeraco, el campanar i la silueta ondulada de la Serra del Mondúver.

Fa uns anys, fantasies dels ajuntaments, van obrir un parc al costat de l’aigua i van instal·lar un observatori d’aus. El cas és que ara està molt deteriorat per l’acció vandàlica de visitants no previstos que han foradat el sostre de fusta (Saltant damunt d’ell?) i han arrancat un panell informatiu que ara penja míserament d’un dels punts de fixació que el subjectaven a la paret. Tampoc sembla que els fotògrafs de fauna siguem benvinguts en temporada de cacera. Un cartell advertix del risc de mort per endinsar-se per la mota que puja en direcció a Cullera en els mesos entre l’octubre i el febrer. No diu res dels dies de la setmana en els quals està permesa la cacera. Altres vegades hi havíem anat i eren les canyes les que havien crescut davant de l’observatori impossibilitant la seua funció. Ahir, afortunadament, sols hi havia un parell que entorpien la visió.

Conclusió: fem les coses moltes vegades perquè tenim els diners públics i les abandonem sense vigilància per a què la maleïda manca de sentit de pertinència dels béns comuns que tenim a la nostra terra acabe deixant que l’herba, en el millor dels casos, cresca sense control i obert i sense vigilància davant l’acció vandàlica en instal·lacions que serien respectades en llocs més civilitzats. Caldria posar càmeres? Tancar-ho i sols entrar amb permís?

El cas és que els abundants corbs marins vinguts del nord del continent europeu ahir estaven calfant-se al sol abans d’iniciar un vol en bandada per a arribar a la superfície cristal·lina de l’aigua per a pescar. Ho fan de forma organitzada, com xicotets escamots de robots clònics d’ulls verds i becs ataronjats executant un ballet mecànic que finalitza amb la immersió d’un darrere de l’altre una vegada han aconseguit acorralar als peixos. Són animals sorprenents perquè es capbussen a gran velocitat i volen per l’aigua com ho fan pel cel. Un d’ells arribà a guanyar el premi: una gegantesca llisa que va engolir apressadament perquè els que eren els seus companys de cacera esdevenen en rivals que se la volen robar. La majoria escapen volant dels perseguidors que, alçant esferes d’aigua que la càmera congela, alcen també el vol amb eixa potència que tenen aquestes aus D'ací a uns minuts tornaran al bassot arribant amb precisió i retornant a les tasques conjuntes.

Algun agró, alguna fotja, els arpellots de marjal, mosquiters i altres aus diminutes anaven d’ací cap allà. Vam decidir canviar d’ubicació i caminar per una mota que discorre entre altres tolls i bancals guanyats a la marjal i moltes vegades abandonats. Vam veure àguiles de diverses espècies, cagamànecs i, la sorpresa del dia, teixidors que l’amic Jesús encara no tenia fotografiats. És la demostració que la paciència és part del contracte que has de signar si vols fotografiar la natura.

El sol va emportar-se la humitat de la rosada matutina i vam gaudir de la temperatura agradable d’un dia de tardor. El món gira sense aturar-se i, tot i els atacs, contaminació, enderrocs i deixalles diverses i moltes més altres agressions, la marjal continua sent eixe focus de vida que, amb sort, podem observar i gaudir en primera persona. És per a mi un plaer mostrar-vos aquest espectacle que tenim a les portes de casa.