La Serra de Martés. Cortes de Pallars

 

La Serra de Martés. Cortes de Pallars

El dia no va ser tan clar com havia sigut la setmana anterior. Estaven molt lluny de casa, encara que la distància, en línia recta, és pareguda a la que ens separa de València. El cas és que l’accés a les muntanyes de l’entorn de Iàtova o Cortes de Pallars, on fèiem la ruta, s’ha de fer per carreteres intricades que obliguen a navegar més que conduir per un mar ple d’ones, pujades i davallades. Dalt ja de la lloma de la Serra de Martés intentàvem esbrinar els pics coneguts de les nostres comarques centrals. Vam localitzar la Serra de Corbera i el Mondúver perduts entre una densa boirina que els feia semblar part de l’obra d’un mestre de l’aquarel·la.

El dia era gelat i ventós. La calor s’allarga tant que un dia de sobte ve el fred i ens sentim traïts per no haver vist vindre els canvis. Menys mal que entre Juan i jo portàvem jaquetes impermeables que ens van permetre suportar la gelor. La Serra de Martés és una alineació muntanyenca del País Valencià, entre les comarques de la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol i la Vall de Cofrents. És per això que té una visió privilegiada de totes les serres del nord i el sud del Cap i Casal. Vam pujar pel vessant de Venda Gaeta, terme de Cortes, per a creuar, ja prop del cim, al terme de Iàtova.

Com tantes altres aventures, la serra de Martés em va cridar en la distància un capvespre intentant capturar un cometa efímer a la Serra del Buixcarró. Aleshores Martés es veia com una silueta morada sota un mantell de núvols blaus que deixaven caure cortines de pluja. El magnetisme dels pics és tal que no es fàcil sostraure’s  quan veus un que encara no coneixes. És així com vam arribar a Venda Gaeta i vam pujar per una solitària carretera fins als peus de la serra. Els camins són costeruts i, malauradament, estan desfets per l’acció de les rodes que els descarnen. Amb els bastons vaig poder salvar la situació, però Juan, que confia més en les seues forces, va relliscar en una ocasió.

Són aquestes terres solitàries que agraden els animals. Vam veure voltors de mirada airada, cabres domèstiques en llibertat i cabirols fugiders entre els amagatalls de les canals que formen els penya-segats. La vegetació és escassa i molt oberta amb la qual cosa els camins es perden en un laberint de variants que obrin els animals. Els pins, no molts per la banda de la solana després de greus incendis, es destacaven  contra un cel encegador de núvols estratosfèrics.

A causa de l'aïllament i soledat d'aquesta serra, entre els segles XVII i XVIII, es va convertir en un dels llocs de major bandolerisme de tota la Península Ibèrica, des d'on els bandolers partien per a assaltar als transeünts i usuaris, diligències i traginers del camí reial.

La inseguretat d'aquestes muntanyes, va dissuadir Cavanilles de viatjar per elles.  Mostra del realment insegur que era transitar per aquestes serres, i en particular pel camí reial, queda reflectit en el seu llibre “Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia".

"Quando en 1793 recorria el Condado de Buñól y los términos de la comarca, iba una tropa de aquellos infelices atacando y robando los pasajeros. Supe entonces por los informes que me dieron, quan expuesto y aun imprudente era el internarse en los montes [...] "Son sumamente peligrosas las seis leguas que hay desde la venta de Chiva hasta salir del reyno."

Vam veure dues antenes abandonades pels voltants de la senda, ferralla que van saber pujar però que ningú vol retirar. Ja al primer cim, el Pico de los Ajos, es destacaven el cim del Pico del Ave i l’embassament de Forata. Va ser un camí d’anada i tornada. Ens vam fer unes fotos al Pic de Martés i, sempre cap a l’oest, vam arribar a les restes del Poblat Iber del Pic de los Ajos. Es tracta d'un oppidum d'unes 7 hectàrees de superfície que ocupen dos altiplans contigus units per un estret istme en el qual s'ha constatat la presència d'una cisterna. L'extensió de la zona poblada ha pogut ser establida en unes 2,15 hectàrees en dues zones, una en cada altiplà, que són les zones en les quals es conserven les restes ceràmiques. El poblat va ser conegut arqueològicament en 1949 a través d'un treball de Nicolau Primitiu Gómez Serrano en el qual es descriu la presència de construccions, material ceràmic i monetari. Treballs posteriors van posar de manifest la importància de l'enclavament i el fort procés d'espoliació que ha vingut patint.  Sempre impressiona la capacitat dels ibers d’habitar llocs tan remots i de difícil accés. Això sí estratègics i amb un control del terreny que justifica l’elecció.

Vam seguir cap al tercer dels pics de la serra, el Noño, aquest coronat per un observatori forestal. Vam esmorzar als seus peus i vam decidir seguir la ruta, seguint les indicacions que teníem, per arribar a una pista inferior. Encara que costerut i sense camí clar, vam poder descendir sense més problemes amb algun graó de certa altura.

Per la part inferior es veia tot el crestall que acabàvem de fer. Vam trencar cal al sud després d’un recorregut per pista per altra senda en molt mal estat. Prop de la una del migdia vam arribar a Venta Gaeta. La solitària aldea de feia unes hores era ara un animat punt d’encontre de motoristes i desficiosos de cap se setmana preparats per a dinar. Nosaltres, culpa meua, vam agafar el cotxe per a tornar a la Safor. Ens esperaven per a dinar a casa.