Pels camins de la serra oblidada. L’Albureca.

fotos

Les boires que farcien la fondalada on despertava el poble de l’Orxa no deixaven veure’l encara. Estàvem dalt del Barranc de les Foies, davant dels bancals de la zona de la Castellona, aparentment a tir de pedra, però inaccessibles. La Safor, vista des de la seua esquena, la part de la solana, sembla amb pocs accidents destacables a diferència de l’altra banda on el circ, ja des de la distància, avisa clarament de les dificultats de caminar per les seues profunditats. Res més al contrari. La zona que uneix la serra de la Safor amb la de l’Albureca és un conjunt de dorsals i barrancs alternats, menys evidents, però que enganyen els senderistes fent que coses aparentment properes estiguen a l’altra banda d’un tall profund que no es pot salvar si no es fa fent una gran volta.

La intenció de la nostra ruta era la de reconéixer l’estat de sendes ja conegudes i unir-les amb les pistes que discorren pels bancals de la zona. L’estat d’abandonament de tota la zona és quasi total. La natura a poc a poc ha anat arrabassant allò que, amb esforç titànic els nostres avantpassats havien domesticat. Encara a casa estudiant la ruta amb el mapa, vaig veure que la línia recta no és possible en una zona on dorsals s’alternen amb barrancs que moren cap a la Vall de Perputxent o, per l’altra banda, baixen a la Vall de Gallinera. Les sendes, les pistes i la carretera aprofiten els vessants dels barrancs, zones més planes, corbes de nivell o les dorsals per a comunicar aquestes tres valls tan properes i, a la vegada, tan tancades.

El matí de desembre, seré i glaçat, desplegava una rosada blanca que embolcallava la terra com amb un mantell de cristalls. La llum polaritzada i fragmentada, dansava entre les branques nues dels arbres abandonats i el descontrolat matossar. L'escena evocava la textura vaporosa d’aquelles pel·lícules romàntiques dels anys setanta, on la boira i els desenfocaments donaven un aire de somni als paisatges naturals.

La humitat de les recents pluges havia transformat l’argila roja del Pla del Tol·lo en una substància enganxosa, densa com el greix, mentre les acumulacions d’aigua estancada es congelaven en fines plaques de gel trencadís. A l’horitzó, la Serra de la Foradada es perfilava com una ombra poderosa sobre un cel pintat amb traços vigorosos de grocs incendiaris i taronges intensos.

La lluna, encara un esclat d’argent en la penombra que s’esvaïa, s’esmunyia lentament darrere el perfil del Benicadell. Des d’aquesta perspectiva, la muntanya no es revelava com la cresta escarpada que domina altres vistes, sinó com un pilar vertical, una mena de far natural, que sobresortia amb majestuositat per damunt de la serra.

Cal esmentar la solitud d’aquesta conrada on s’alternen camps on encara algun heroi de l’agricultura lluita per traure alguna collita mínima amb els abundants bancals abandonats testimonis d’altres temps on cada llenca tenia la seua vàlua. Els seus marges de pedra seca van cedint, pedra a pedra, davant la indiferència de l’oblit, sense cap mà que els repare. L’amic Desi coneixia un corral amb un aljub de pedra seca de dimensions considerables i al qual s’accedia per una escala en bon estat. Sembla que la zona és ara més un vedat on els caçadors, amb vehicles tot terreny, arriben fins a casetes de pedra aïllades, amagades entre pins i matolls que lluiten per mantenir-se en un paisatge de desolació.

Les pistes s’adapten al ritme sinuós de l’orografia del terreny. Sembla que volen fondre’s amb ell. En passar les ruïnes d’un vell corral, ens endinsàrem per una senda entre pins. Cap sender homologat. Aquesta és una amalgama de la senda ancestral i dreceres improvisades, quasi verticals i plenes de perills: pedres soltes que esguiten els peus o fang relliscós que posa a prova l’equilibri.

A trams, el sender travessa plataformes de pedra calcària, àrides, on ni tan sols la vegetació més obstinada troba refugi. Des d’aquests balcons naturals, mirant al nord, s’albira el corral penjat sobre els penya-segats de la Castellona, mentre un capell blanc de boira abraça la fondalada, ocultant els secrets del paisatge. Només la ruïna del Castell de Perputxent s’alça tímidament, trencant la uniformitat vaporosa.

Lentament, el sol, amb la seua tasca metòdica, començà a obrir clarianes en el núvol, revelant, a poc a poc, el perfil de l’església de l’Orxa. Les seues dues torres s’alcen amb un estil insòlit, més properes a l’estètica colonial que a la d’un poble valencià. La primitiva església, d’estil barroc, va ser víctima de les turbulències de la guerra civil de 1936. La nova, un edifici sense ànima, sense vincle amb el paisatge, la tradició o la història, és un testimoni arquitectònic deslluït, tot i els seus setanta-cinc anys d'existència.

L’Orxa era l’escenari de les historietes de campament que evocava mon pare mentre la meua germana i jo, gitats al llit de matrimoni de ma casa, l’escoltàvem captivats. Crec que mon pare parlava de l’any 1940 més o menys, quan tindria uns tretze o catorze anys, just l’edat en què la innocència comença a flirtejar amb la irreverència. Hi havia aleshores un campament del Front de Joventuts on un grup de gandians compartien junts una tenda de campanya. La comunicació entre la Safor i el Comtat era freqüent i regular amb l’humil trenet que unia el port de Gandia amb Alcoi. Així com ara és un camí dificultós, aleshores era tan senzill que, fins i tot, molts orxans treballaven a les fàbriques de Vilallonga.

Sembla que van fer diverses gamberrades, com ara furtar fruita dels bancals dels voltants escapant en plena nit emparats per l’obscuritat. També van pintar, amb una bona dosi d’humor irreverent, un camió de llimonada “la Gandiense” en la pissarra on havien de plasmar les consignes del “gloriós moviment”. Se’ls va imposar un “consell de guerra” improvisat que culminà amb la seua expulsió, executada amb una desfilada ignominiosa al ritme dels tambors de guerra, entre les mirades inquisitives dels seus companys.

Quan arribà la nit, ja era massa tard per tornar a casa. Mon pare, amb l’astúcia dels moments difícils, recordà que tenien parents al poble —el meu iaio era de Vilallonga— i no dubtà a acudir-hi. Els van rebre — aleshores tot era molt més senzill — i els oferiren la cambra de la casa per passar la nit. Allà, reunits i exhaustos, dormiren fins a l’endemà.

Jo diria que mon pare gaudia plenament d’aquelles remembrances. En el seu relat es barrejaven el goig de la transgressió i l’encant d’una joventut en què no era encara un home fet, però tampoc més un xiquet submís.

Eren temps d’estraperlo, anys en què la supervivència es bastia amb astúcia i intercanvis. El Xitxarra —el malnom afectuós amb què es coneixia el tren dels anglesos— es convertia en artèria viva entre la costa i l’interior. Aquest modest ferrocarril transportava més que viatgers: era un pont de mercaderies entre dos mons, un escenari discret per al bescanvi d’articles de les hortes costaneres per productes de les comarques interiors.

Quan la Guàrdia Civil apareixia per fer inspeccions, la por recorria els vagons. Els passatgers, temorosos de perdre els seus preuats queviures, els llançaven per les finestres del tren. Cada paquet, cada sac llançat al buit, era recordat amb precisió per tornar després a recuperar-lo. Era un temps de fam i supervivència i no es podia renunciar a allò que tant havia costat.

La desaparició del tren va ser el principi del declivi per a l’Orxa, un poble que havia teixit el seu batec al ritme de les anades i tornades del Xitxarra. Però el cop definitiu arribà amb el tancament de la seua fàbrica, Raduan S.A., l’any 2002. L’última espurna d’activitat industrial s’apagava, deixant 43 treballadors al carrer i segellant un destí marcat per l’abandonament. Així començà una letargia que encara sembla planar sobre el poble, on sols la visita d’esportistes de cap de setmana sembla animar els carrers cada vegada més solitaris.

Vam arribar per una pista que serpentejava paral·lela al Barranc de les Foies i a la vista de la Cova del Gori-gori. El formigó estava cobert d’una relliscosa i fina capa de gel que feia perillar l’equilibri a cada pas. Saludant a la gent que ens mirava curiosa — on van aquest tres? — vam recórrer un parell de carrers i eixirem cap al Barranc Fondo. La senda que ens esperava era d’aquelles ben traçades, les que en un temps eren camins de rucs carregats, anant i tornant dels camps enfilats a les altures de la serra. A mesura que avançàvem, la llera del barranc s’allunyava cada cop més sota els nostres peus, i la vista s’eixamplava. La senda s’endinsà finalment en una zona més plana, on l’agricultura és avui només un record esborrat pel pas del temps.

Esmorzàrem sota la mirada atenta d’uns gossos que competien per les engrunes que els donàvem, i entre les seues picabaralles no sempre afables. El paisatge començava a mutar. Ens trobàvem ja plenament a l’Albureca. Una serra singularment enclaustrada per una finca privada, les amenaces de mort de la qual són tan exagerades que semblen pròpies d’una base militar secreta: fletxes letals o bales traïdores poden castigar al senderista atrevit que gose penetrar en la finca. Així es veu als senyals de les tanques que tallen les pistes. Afortunadament, el tram que recorríem era de domini públic.

Després d’eixir al camí forestal que unix la part alta de Benissili amb l’Orxa, continuàrem caminant per un camí sinuós que s’adaptava a les corbes del terreny, flanquejat per pins i barranquets. Prop d’un dipòsit d’aigua per a incendis, ens detinguérem davant una barraca de pedra seca d’una bellesa senzilla i evocadora. Ubicada sota l’ombra d’una pineda, la llum suau de tardor l’acaronava com si la volgués protegir del temps. Una part de la construcció havia començat a cedir; una ferida superficial, potser, però que augurava un futur trist si ningú s’esforça a preservar-la.

Els Llombos, les dues banyes que rematen la Serra de la Foradada, quedaven ja a poca distància anunciant el final de la nostra ruta. S’endevinaven ja el barranc i la senda que baixa a Benisili. La Vall de Gallinera es veia amb tota la seua esplendor i solemne bellesa. A la llunyania, el forat que li dona nom, diminut com un forat d’agulla, ressaltava contra el color blau cristal·lí del cel d’aquest tranquil dia de tardor.

No és una meravella poder gaudir-ho? Pot ser sí, però també és un deure protegir i no oblidar que és el nostre paisatge, la nostra terra.

Fins ací el relat de la ruta entre Les parts altes de la Vall de Gallinera i els camins de l’Orxa. Vos ha agradat? Esperem que si. Deixeu-ho als vostres comentaris i compartiu si és així.