Jardins secrets. La Safor.
Tindria jo al voltant dels tretze o catorze anys la primera vegada que vaig pujar al cim de la Safor. He oblidat la data, els detalls i els companys. Aquella època vam anar moltes vegades portant els amics a què també ells conegueren les meravelles que ens havien colpit. La finestra de la Safor i el cim eren fites de totes les ascensions i el pla de la nevera, que ara sé que antigament es deia «la Coma de la Safor». Ens sorprenia la visió d’un cilindre de pedra, pràcticament enderrocat, en la meitat d’una plana d’herba que s’obria al circ de la Safor. No he oblidat mai la colpidora visió de les parets de pedra dels penya-segats que, alternades amb barrancs, anaven girant i descendint per la banda contrària al cim. La fondalada davallava de forma vertiginosa entre els plecs que, dels runars de dalt, arribaven als barrancs inferiors els quals, de forma lògica, s’unien als peus de la serra per a arribar al riu. El nom tècnic d’aquesta configuració és, per cert, «xarxa dendrítica radial». La fantasia de recórrer tot el crestall circular i, si no tant, una part d'ell es va demostrar impossible, tant com la de fer-ho per la part interior durant molts anys.
Ja passada la quinta dècada de la meua vida, en els meus anys de tornada a les muntanyes, vaig fer l’ascensió per un runar del vessant occidental des del refugi de muntanya que tenen els companys de Vilallonga. No cal dir que vaig experimentar en primera persona la duresa que comporta aquesta ascensió que, si bé evita una volta llarga, condemna al senderista a un gran esforç sobre una plataforma empinada i molt inestable.
Ha sigut ara, ja passats els seixanta-un anys, que he pogut fer realitat part d’aquelles fantasies de l’adolescència i també he sigut conscient de la magnitud d’una empresa impossible com és la de comprendre la totalitat d’aquesta serra que es descobrix i redescobrix a cada visita i que sembla tindre més i més indrets on mai arribaré.
La senda arranca de la pista formigonada i, a poc a poc, va ascendint pel cim d’un dels contraforts interiors entre els barrancs excavats per la tasca erosiva de l’aigua. La formació del terreny que xafigàvem va ser al fons d’un mar primigeni al Cretàcic (entre fa 145 i 76 milions d’anys). Entre fa vint i deu milions d’anys es va produir el conegut com a «Plegament alpí», per la pressió de la placa tectònica africana contra l'europea. És així com les forces geològiques del planeta, van fer guanyar altura a la nostra estimada serra i a les seues germanes. Seria un moment aquest en el qual la Safor seria una serra molt més alta que va anar perdent part de la seua envergadura per efecte de l’acció de l’aigua que anava creant un con invertit obert al nord. Com és ben sabut, l’aigua rosega la roca calcària fent avencs, coves o runars formats pels enderrocs constants de les parets més verticals. La Safor, en la seua part meridional, està composta per materials del Juràssic a diferència del circ i és aquesta composició diferent la que ha propiciat una morfologia més suau per una banda i, per l’altra, a aquest crater magnífic que estàvem visitant. Les informacions que he pogut obtenir (revista Geologdia nº18) acaben per concretar el punt en el qual la muntanya agafa la seua morfologia actual. Diu: « El Circ de la Safor és una forma originada recentment, en termes geològics probablement de desenes de milers d'anys a centenars de milers d'anys, i que continua ampliant-se en l'actualitat.»
La pujada d’uns huit-cents mentre, sempre per un pendent molt fort, la vam portar prou bé. Desi, coneixedor de tota la zona, ens va proposar, una vegada vam arribar als arrimalls, dues alternatives. Vam escollir la que ens portaria al lloc on creix el, ja famós, teix centenari de la Safor. No es pot parlar de cap senda humana i sí de caminets oberts pels animals que es diversifiquen i es perden entre els passos que, de vegades, permeten arribar als cims i altres no són més que racons tancats sense eixida. No ho oblidem, tota la zona és un laberint.
Apegats als arrimalls vam anar recorrent-los en paral·lel a la seua base inferior, de vegades pujant, de vegades baixant però sempre guanyant altura. Les vistes eren magnífiques i es complementaven amb pins poderosos, freixedes de fulla groga a punt de caure sota la «Penya Blanca» i moltes més plantes, com ara l’escabiosa de roca o el roure valencià, que ja mostraven que aquest era un racó de la comarca amb un clima diferent. El terreny era dificultós per les zones de pedra solta, els runars o les de petites grimpades sobre pedra humida. Finalment, en el bell mig d’una freixeda, vam veure el tronc vertical del teix que des de, diuen fa més de cinc-cents anys creix en una ombrívola raconada on el sol arribarà sols els dies del solstici d’estiu. Viu aïllat en una zona que s’acobla perfectament a les seues necessitats. Com remarca la Wikipedia: «El teix viu en qualsevol mena de sòl, encara que millor en els calcaris, però sempre en llocs fresquívols, humits i de sòl profund, normalment en barrancs i fondalades de muntanya. Resistix bé el fred i requerix un cert grau mínim d'humitat en l'ambient i en el sòl.» Sempre impressiona veure aquestes relíquies del passat comparades amb la nostra vida limitada d’unes poques dècades. En el moment en què va començar a créixer feia poc que Amèrica havia sigut descoberta, els musulmans encara eren la majoria de la població local, van ser expulsats, van caure reis amb el cap tallat, van arribar les màquines de vapor, les guerres atòmiques i ara estem l'era del canvi climàtic. Aquell racó de la Safor sembla una relíquia d’un temps pretèrit, un lloc on els rellotges de la història s’han aturat recordant èpoques del passat on el clima era més fred i la neu més freqüent. Realment les plantes són un misteri per a nosaltres i mai sabrem si ens perceben a nosaltres o viuen en un món paral·lel de comunicacions químiques i contactes per les arrels ignorant-nos. Sols ens queda meravellar-nos pel misteri d’aquests indrets on la tardor transforma els colors i els convertix en jardins orientals on la composició de roques, penya-segats, arbres, fulles i troncs sembla decidida per un ésser superior que domina el misteri de les geometries secretes i les proporcions àuries.
Quasi amb nostàlgia vam abandonar el teix endinsant-nos en una zona terriblement costeruda de pedra molt solta i perillosa. El camí de tornada es fa per un runar, quasi vertical. Per tot arreu es veuen les restes del despreniment més recent, les roques del qual, es veuen amb claredat pels colors encara clars de les seues superfícies. En el penya-segat es veu la taca clara d’on procedien. Algun pi mort, tombat pels embats de la solsida, deixa ben clar el tribut que fa pagar la muntanya als que s’interposen en el seu camí. Calia anar amb molta cura perquè fins i tot les pedres més grans estaven soltes i podien davallar impactant, com ja ha passat algunes vegades, en els companys.
La nostra ruta anava a poc a poc cap a zones del circ més exposades a la llum del sol i es feia notar en el canvi a una vegetació més pròpia de les solanes i uns colors de la pedra diferents. La part més baixa del runar estava formada per les pedres més grans, les quals, una vegada les vam salvar, ja ens van portar a una senda més convencional. Entre la vegetació vam començar a veure murs de pedra seca que ens indicaven que en algun moment van ser bancals de secà amb garroferes, ametlers o oliveres. També passarem per un forn de calç de gran diàmetre abans de creuar l’últim barranquet i eixir a la pista formigonada.
Va ser una travessia molt dura. No és recomanable difondre-la perquè no és la primera vegada que algú s’ha perdut intentant anar fora de senda per aquest laberint de pedra i plantes i no vaig a ser jo el que els convide a fer-la. No, la Safor no és cap amiga encara que per a mi siga una part molt apreciada de la meua vida i els meus records. La Safor fa pagar ben car qualsevol error a qui no respecta les seues normes.
Comentarios
Publicar un comentario