La llei del caos.

L'univers tendeix al desordre. La magnitud física que el mesura es diu l'entropia. Mirant la quantitat de canyes especialment, però també restes de troncs d’arbres, andròmines humanes i tot el que havia deixat el riu sobre la platja semblava la mateixa representació metafòrica tant d’aquesta llei universal com del drama de les riuades i especialment les que ens han colpit fa uns dies.

Ja feia dies que se sentia, portat pel vent, el soroll inquietant del marejol a una mar a prou quilòmetres de casa. Hui, amb un sol tímid, sota un cel descolorit amb núvols trencats que refulgien a contrallum, el mar es veia més calmat però encara furiós. Les ones d’un color fangós es trencaven en llargues línies d'escuma blanca que arribaven als peus dels muntons de restes vomitades pel riu Xúquer al Golf de València. Sembla difícil saber l’origen de totes les restes, però diverses caixes de plàstic, de les que es gasten per a la fruita, portaven els noms de Llombai i Algemesí i indicaven la probable procedència de les aigües que el riu Magre va dipositar al Xúquer i aquest va portar fins a la bocana a Cullera.

Hem viscut unes setmanes on Dionisos, el deu del caos, regna sobre les planes costaneres del País Valencià. La maledicció tantes vegades repetida, l’advertiment que cal fugir dels rius, de les marjals i de les zones fondes, l’hem menyspreada moltes dècades i ara paguem les conseqüències. Desenes de carrers, cases, polígons industrials, carreteres i ponts perduts.

El Mediterrani tòpic de l’estiu, el dels colors intensos i la calma, esdevé una altra vegada, en aquella cassola on l’aigua bull com deia Ausiàs March.

Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn;

grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets;

fugint al mar, on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

Algú justificarà el que ha passat citant les grans avingudes històriques que s’han emportat vides i béns, però algun pecat haurem comés els humans per a patir d’aquestes noves tempestes insòlites i cada vegada més furioses. El canvi climàtic és un fet. No hi ha cap científic que es dedique a l’estudi del clima que negue les evidències. 

Ja fa anys i panys que les advertències estan fetes i els estius de temperatures extremes ressequen els boscos i porten a incendis mentre la mar es carrega d’energia potencial que descarregarà amb violència només es donen les circumstàncies que sempre ens han portat la pluja. El problema és que ara les masses d’aire fred de l'Àrtic es despengen sobre una mar quasi tropical i es formen núvols de vint quilòmetres d’alçada carregats de tanta aigua que, quan es desplomen, ho fan com el mateix Diluvi Universal va fer. 

Cecs per la cobdícia no volem veure que és l’estil de vida que portem el que ens fa fer malbé l’única casa que tenim, que no és ni més ni menys que el nostre planeta. En lloc de buscar els gestors d’aquesta crisi climàtica triem als negacionistes que davant d’un fet inqüestionable pregunten al cunyat o al cosí per a negar la major. Així ens ha agafat aquest drama: discutint qui té la culpa d’un urbanisme desmesurat, d’unes infraestructures que no han respectat les lleis de la natura i, en general,  d’una política a curt termini, tan sols a quatre anys vista. 

El caos està arribant no tan sols al planeta, també amb l’odi a l’altre, amb la centrifugadora de mentides i desinformació que està portant una agressivitat insòlita que pot esclatar en qualsevol moment. Serà quan cauran caps i triarem el Vedell d’Or que probablement ens portarà a un escenari polític encara pitjor. No cal mirar molt lluny per a veure com els profetes de cabells rossos prometen un món on les naus espacials, les xarxes socials i les armes estaran al servei dels més poderosos. 

Hui l’Auir semblava la metàfora perfecta d’un món alterat per la mà humana que no sembla que volem canviar. Una mar amenaçadora, furiosa, una platja plena de peixos morts i taronges descolorides, troncs potents arrossegats per forces descomunals i moltes, moltes víctimes humanes amagades darrere el muntanyar.