El Castellet, l’arquitectura de la por.

fotos

L’accés a la nostra meta es feia per pistes costerudes, però amb bon estat de conservació. A quasi mil metres d’altura la vegetació és més verda i les pinedes són d’espècies de climes més gelats.  El penyal del Castellet és, vista des de l’est, una columna de pedra impressionant que s’alça a la vora del camí. Un poc més endavant, també a l’esquerra, es veien restes de murs i torres coberts de vegetació. Seguint la senyalització vam trencar en direcció sud arribant al primer recinte, l’albacar, on camperols i bestiar s’amagaven en temps de guerra. Vam recórrer el recinte abans de grimpar a la part més alta.

La senda, el seu tram final, ja quasi arribant al cim del crestall, és estreta i entre penyes amb caigudes considerables pels dos costats. Una penetrant aroma d’excrements d’herbívors, encara frescs, indicava que la zona és utilitzada per cabres o arruís que no vam veure, però que els gossos sí percebien. Llum, la major, trau tot el seu instint caçador quan va per la muntanya i ja havia fet una correguda, serra avall, perseguint algun rastre seguida de Bianca i Curro els seus germans menuts. És aleshores quan els perdem de vista fins que, tots tres, tornen a la carrera feliços poder recuperar ser allò que és la seua essència natural. És per això que en aquest camí entre penya-segats les portava, fins on vaig poder, lligades per evitar que en una carrera boja es despenyaren.

Em preguntava a mi mateix quina seria la ruta d’accés a la part superior de la fortificació en temps del seu ús militar, perquè era realment impossible d’arribar amb cavalls per una zona tan abrupta. Una vegada dalt hi havia una esplanada d’uns cinquanta metres de llargària i uns set o huit d’amplària on es veien restes de murs i una torre alçada sobre un vertiginós puntal on el cim es desplomava verticalment. Les vistes, probablement les millors de tots els castells que hem visitat, abastaven la Vall de Guadalest amb l’embassament d’aigües turquesa, al fons la Serra Gelada i l’extrem nord de Benidorm. El Puigcampana sobreeixia per damunt de les serres. Per ponent, al sud, Aitana i el castic dels radars militars que la pervertixen i davant la Serrella amb les seues canals magnífiques. A l’altra banda la Serra d’Alfaro es mostra avergonyida, calba i blanca, desposseïda de vegetació després de l’incendi que va patir. Castell de Castells amb el seu conjunt de carrers estrets i casetes encimbellades en un tossal es veu en una vall verda que per llevant escala cap al Pla d’Aialt i el cim del Cocoll.

No és el Castellet una fortificació ben documentada, encara que algunes troballes ceràmiques el situen com a construït en les acaballes del segle XI principis del XII. És una fortalesa alta, indòmita, en la frontera natural entre les valls que la dorsal de la Xortà i la Serrella separen. De fet, l’albacar pertany a Castell de Castells i la part de l’alcassaba a Beniardà. El recinte consta de les restes dos aljubs, l’inferior encara impermeable i amb un toll d’aigua estancada en la nostra visita.

El senderisme és un producte del romanticisme del segle XIX. Sense adonar-nos som hereus d’una visió condicionada de la realitat que fa que lliguem l’estima per la terra amb la fascinació per les ruïnes i la magnificació poètica del paisatge. És així com en aquesta fortificació en la fita entre Beniardà i Castell de Castell vam sentir eixa seducció combinada davant d’un paisatge colpidor que sentim encara amb més estima per què és la terra de les nostres arrels. Moltes vegades la nostra fantasia romàntica ens fa oblidar els horrors de les guerres que van impel·lir als habitants d’aquelles valls a invertir el seu temps i esforços en la construcció de fortificacions que els havien de protegir dels assalts de tropes enemigues. 

Ni ara ho són ni ho eren abans. Les guerres significaven la mort, la pèrdua de les propietats, el dolor, la fam, la tortura i les violacions de les dones com botins de guerra. Els soldats, no ens enganyem, consideraven que el saqueig era part del seu dret de guerra. Ara fem un mite de la conquesta de les nostres terres per part de tropes catalano-aragoneses vingudes del nord. Es parla de forma interessada de “reconquesta” i ens oblidem que, amb batalles guanyades i pactes, més o menys humiliants, els nous senyors feudals van convèncer la majoria musulmana que respectarien la seua religió, els seus drets i la seua cultura. Precisament en els cims d’aquestes muntanyes es van refugiar els darrers irredempts que no van voler deixar mai la seua terra i preferiren saltar al buit. Aquestes muralles desdentades ens parlen de la seua batalla perduda.

Descendim per una pista forestal observant els vessants abancalats, relíquies d’un món de lluita on cada llenca de terra podia ser productiva. Dos masos en ruïna amb eres circulars ara inútils apareixien per davall de la pista que recorre la dorsal de la serra. Un tancat fet amb somiers rovellats marca la porta on ja no podem parlar de la Xortà i més aviat de l’inici de la Serrella, encara que tot és una mateixa serra que, com un drac fossilitzat, discorre entre Bolulla i Benasau. El camí de tornada, ja sempre a la vista de Castell de Castells és una pista de bon caminar entre pins i una senda que baixa quasi fins al poble.