La boira abans de la pluja. El Pas de les Aigües, entre Bellús, Genovés, Benigànim i Xàtiva.

 

fotos

Els cumulonimbus, com un exèrcit ordenat a l’espera de l’ordre d’atac, s'albiraven ja feia uns dies sobreeixint de la mar per l’horitzó. Dilluns l’oratge va ser assolellat i dimarts era l’última oportunitat de fer alguna ruta en uns dies on s’anunciava l’arribada de pluges que abastarien tota la setmana. De tot el grup que ens ajuntem els dijous sols Robert, Ximo i jo mateix vam decidir fer la ruta que els vaig proposar per la zona del Pas de les Aigües.

Professors jubilats els tres, vam haver de recórrer la Vall d’Albaida anant cap al treball en el passat i, per això, ens era familiar la presència de boira en aquesta comarca que és una cassola envoltada per les muntanyes. Al sud, a la Serra del Benicadell, naix el Riu d’Albaida i des d’ací, seguint cap al nord es troba amb el Clariano i arriba a l’embasament de Bellús. Poc després fuig de la Vall d’on prové pel congost que obri en la Serra Grossa i arriba a la costera pel paratge d’Alboi, ja al terme de Genovés.

Com és lògic la boira s’acumulava com un capell dens i pesat aigües avall de Bellús i s’endinsava per l’estret dibuixant un riu blanc de núvols que sobrevolava el paisatge en paral·lel al mateix riu Albaida. Jo diria que vam tindre sort, perquè l’arribada va tindre lloc en un moment en el qual el paisatge es dissolia entre cortines de llum filtrada que acaronaven els xops i la vegetació i ens regalava un escenari únic per a la fotografia.

El Pas de les Aigües és per a mi un indret conegut que he pogut gaudir en diverses rutes amb combinacions diferents pels voltants. És un lloc amb raó estimat per tots els habitants de la zona perquè oferix camins amables on fer esport, on passejar amb els gossos, fer bicicleta o simplement seure i gaudir del sol. Malauradament, l’aigua ja ve bruta per l'ús que s’ha fet d’ella en les parts superiors i no convida al bany. La Confederació del Xúquer ja fa anys que està treballant en la recuperació de la flora autòctona de ribera retirant la plaga de canyes que amenaçava d'ofegar tota la llera. Encara es poden veure grans zones cobertes per una tela negra que presumiblement acabarà amb una planta tan forta. De moment, tot siga dit, no li aporta al riu una aparença especialment bonica. Esperem que en un futur torne a ser un indret amb arbres i riberes ombrívoles per on caminar.

Vam creuar l’Assud del Molí Guarner i vam ascendir cap als peus de la Penya l’Esventador,  un pic amb parets de pedra molt estimades pels escaladors. En un moment de la senda cal travessar les vies del tren València-Alcoi que passa sols unes poques vegades al dia. El sol anava guanyant força i la boira minvava mentre fugia pel congost cap al nord. El Molí Guarner es veia en un racó verd del riu on aquest juga amb els obstacles salvant-los amb elegants corbes.

Per la zona d’acampada vam arribar al pont que comunica les dues riberes passant pel mateix costat del Molí. Aquest és de les dues la construcció més antiga, i com el seu propi nom indica, es tracta d'un molí hidràulic la finalitat principal del qual era la de moldre blat per a l'obtenció de farines. L'energia necessària per al funcionament del molí es va obtindre mitjançant la desviació parcial de part de llit riu a través d'un canal que activava el funcionament dels engranatges del molí.

“La Casa de la Llum”, el segon dels edificis es va construir en el primer terç del segle XX, al costat del molí i separat d'aquest per un pati. Aquesta casa va ser una xicoteta central hidroelèctrica, que utilitzava els conductes ja realitzats anteriorment per a transportar l'aigua al molí. L'aigua arribava a la casa pel canal el qual era reduït en passar per un pas més estret fins a arribar a les turbines, on la força de l'aigua les feia girar per a produir electricitat. L'energia produïda en aquesta central cobria les necessitats d'una fàbrica situada a Xàtiva anomenada la Fàbrica de Mompó.

Pràcticament, des dels anys seixanta, La Casa de la Llum deixà de funcionar i va ser abandonada. Després va servir com a alberg d'ancians regentat per monges fins als anys setanta, moment aquest en que va ser definitivament abandonada. Encara que es van fer actuacions per a preservar i donar ús al complex, aquest encara roman buit a l’espera d’activitats que no hi arriben.

Vam seguir cap al sud per la zona d’esbarjo i per una senda costeruda vam accedir al Barranc de la Creu. Ací la Penya del Paller mostra una llargueruda paret vertical sempre ombrívola. Altra vegada havíem eixit al sol deixant el capell de boira a l’esquena. Vam decidir sobre la marxa acurtar la ruta i en pocs minuts vam arribar al cim del tossal de la Cova Negra. La vista des d’ací dalt és sempre inspiradora. Al fons del congost es veu el meandre del molí i la partida d’Alboi, per l’altra banda les casetes de Bixquert a Xàtiva i les muralles del seu castell encimbellades al crestall de la Serreta de Vernissa.

La temperatura havia pujat prou i vam gaudir d’un esmorzar amb olives i mistela que va portar Ximo i dels entrepans que les gossetes miraven amb cobdícia. Saben que amb eixes mirades persistents els humans acabem per picar i els donem unes miquetes de pa que ràpidament cacen al vol.

Per una pineda ombrívola de terra roja, ahir humida i relliscosa, vam descendir fins al llit del Barranc de la Penya de la Mel i, en paral·lel a la carretera de Xàtiva a Bellús, vam seguir una senda de bon caminar fins a passar per la immensa pedrera que està rosegant la Penya de la Mel. Tancant el cercle vam seguir cap a llevant trencant a l’esquerra per a caminar el Barranc del Paller. Aquest és la versió eixuta del seu germà de l’altra banda del tossal. També ací es veu l’activitat dels escaladors que han omplert de vies tota la roca rogenca. És una zona molt bonica amb aquestes parets de matèria pedra ondulada amb bones plataformes per on caminar i vista oberta cap a les serres del sud.

L'eixida es fa per camps d’oliveres per on les gossetes corrien darrere de conills que sempre escapen davant dels seus morros.

Vaig mostrar als companys la “genollà de Sant Jaume” un petròglif amb una creu i una història curiosa. La Guerra de la Germania (1519 - 1522) va tindre un episodi destacat en la Batalla de Bellús l'any 1522, que va posar fi al moviment agermanat amb les capitulacions de Xàtiva i Alzira. L'episodi es recordaria per les generacions posteriors per la llegenda de "La Genollà de Sant Jaume"), que compta l'aparició del cavaller celestial fent costat als nobles i perseguint els agermanats. Com a conseqüència, conta el relat que el cavall va entropessar contra una roca i deixà marcada la seua pota i el genoll en plena persecució dels agermanats. Una fita assenyalada a posteriori amb una creu llatina excavada en baix relleu sobre la mateixa roca. La teniu en una de les fotos.

Ja estàvem novament al punt d’eixida. Un grup de gent de Lituània o almenys això deia la matrícula acabàvem d’arribar a escalar pels voltants. Per a nosaltres era hora d’anar a Alfarrasí i celebrar en dia amb una cervesa.

Espere que us haja agradat el reportatge. Què tal us han semblat les fotos? El paisatge espectacular. No? Podeu comentar el relat i si us agrada compartir. Salutacions i que la pluja es comporte amb trellat. Bona setmana.