Bateig a la Serra de Bèrnia.

fotos

Bèrnia sempre, des que la humanitat arribaria als seus peus és una barrera poderosa, un cingle potent que s’alça contra les vel·leïtats d’aquells que volen passar-la. No és casualitat que tots els passos tenen noms llegendaris que recorden aquells temps on els mascarats, els bandolers i els raptes eren l’Espasa de Dàmocles que podia arruïnar els viatges. Ja els romans van preferir fer una volta ben gran per l’interior per a evitar aquest gegant de pedra que sols s’obri per determinats llocs que ara són la delícia dels senderistes.

Pense que al País Valencià hi ha dues muntanyes que bategen de forma simbòlica als que gosen endinsar-se per les costerudes sendes i els intricats racons de la nostra terra. El Penya Golosa queda molt lluny dels saforencs i Bèrnia, tot i la tortuosa carretera a Pinós, el tenim a una hora de casa. Els amics del grup de jubilats que solem alliberar-nos de les ocupacions que ens atrapen altres dies solem eixir els dijous. Res més lògic que parafrasejant la pel·lícula tinguem el nom de “Els Dijous al Sol”.

Després de quasi un any xafigant moltes rutes, després de setmanes ajornant la visita per l’oratge o per altres motius, vam decidir anar ahir a Bèrnia. La potent atracció magnètica d’aquesta serra ens atreia a fer una ruta amb bateig inclòs amb dos padrins d’honor com el llunyà Penyagolosa que sobreeixia per damunt de les pròximes serralades o l’Illa d’Eivissa, nítida com poques vegades.

A trenc d’alba, entre llums de color taronja retallades pel crestall de Bèrnia vam arribar a les cases de Bèrnia. El camí comença per una pista que s’ha d’abandonar a la Font de Bèrnia agafant una senda que arriba a un punt on s’ha de grimpar una mica. El moment culminant de la cerimònia és quan penetrem dins la roca per un tub que quasi com en una narració mítica et transporta en l’espai de l’ombria a l’esplendorós vessant que apareix com un cop de llum i de color a l’altra banda. Hi ha cert sentiment infantil en eixe pas pel conducte i una fascinació que traspassa les experiències de tantes altres rutes. Eixa primera vegada és certament colpidora, supressiva, aclaparadora i fa que les endorfines es disparen per tota eixa combinació de sensacions que arriben pels sentits. Les gossetes anaven d’ací cap allà, segurament percebien els rastres d’animals amagats pel matossar, els companys captaven amb les càmeres imatges que maig podran arribar a les sensacions del moment i amb sort sols podran evocar-lo.

Vam esmorzar compartint llepolies i els licors que Ximo i Gregori van portar. La temperatura havia pujat de la frescor del nord a la calor del sud: així es Bèrnia, diferent en cadascú dels seus vessants.

La ruta per la solana es fa per una senda que manté el nivell travessant zones de despreniments ciclopis i runars extensos on cap planta gosa créixer. Per tot arreu hi havia margallons, alguna carrasca centenària mirava la Marina Baixa i el seu paisatge cobert de formigó. Inalterables totes les serres del sud ens miraven orgulloses, el Puig Campana, el Ponoig, Aitana, la Serra Gelada i tantes altres que tanquen la perspectiva: altives, reptadores, totes agrupades en una cadena que culmina en les antenes del punt més alt d’Alacant.

Vam fer una visita al Fort de Bèrnia, un monstre militar que per a molt poc va aprofitar. El més destacat és que es poden veure les tècniques de fortificacions del Renaixement adaptades a l’artilleria de l’època. Fet contra la quinta columna musulmana i el bandolerisme ma tindre una minsa activitat que es va correspondre amb una ocupació d’unes poques dècades.

L’oratge s’havia tornat altra vegada més inestable i el vent ens va obligar a abrigar-nos mentre descendíem pel Pas del Bandoler. La senda s’obria al Morro de l’Aspre, darrere Bolulla i Tàrbena penjaven diminutes de la Serra de la Xortà i la cadena de pics al fons arribaven a Aitana. En girar cap a Llevant vam poder gaudir d’una visió tan clara d’Eivissa que, fins i tot, mostrava els colors clars dels seus penya-segats i la totalitat dels tossals.