Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La casa s’alçava bonica i orgullosa sobre un tossal. Uns immensos eucaliptus l’escortaven a l’entrada, amb dos accessos: un pel jardí, impecable i ordenat, i l’altre cap als magatzems i habitatges dels masovers. Érem a Palau Haza de la Concepción, antiga mansió senyorial, avui convertida en hotel rural. Quan hi vam arribar, el primer que cridava l’atenció era la solitud de l’edifici enmig d’una extensa devesa, dominant el paisatge amb l’aire venerable d’aquelles cases antigues que semblen guardar més vida de la que mostren. Una escenografia perfecta per a una novel·la d’Agatha Christie. Ara és la classe mitjana qui persegueix, per uns dies, la il·lusió d’ocupar l’espai on abans aquells terratinents ho tenien tot sense esforç aparent, només estenent la mà cap al benefici del treball aliè. Molt han canviat els temps. Hui, una família gestiona la concessió de l’hotel i acull viatgers atrets per la proximitat del Parc Nacional de Monfragüe. Sovint, l’hoste té la sensació d’estar sol. Només...

Arran de la sèrie de Netflix “Així aprendràs” —“Educació vertadera” en el coreà original—, que acabe de veure, em venen al cap una sèrie de pensaments contraposats. Resulten inquietants moltes de les notícies que arriben dels sistemes educatius d’arreu del món i, amb les seues peculiaritats, també les que arriben de Corea. Els problemes que afronten els personatges de la sèrie són, amb escales diferents, els mateixos que observem a les aules d’ací. No vull dir que la sèrie siga un manual acadèmic sobre educació. És una ficció destinada a entretindre i, per això, exagera comportaments i situacions (no oblidem, però, que també l’audiovisual genera ideologia). Hi apareixen alumnes sotmesos als matons del centre, famílies obsessionades amb l’èxit acadèmic, professors desautoritzats, xarxes socials que amplifiquen qualsevol conflicte i una burocràcia incapaç de protegir qui encara intenta ensenyar. La caricatura exagera els trets, però continua sent recognoscible. Com a exdocent que ha vist...

Les fotografies que acompanyen esta publicació són una recreació amb IA  i edició digital de les originals les quals representen els primers treballs de construcció del dic nord del port de Gandia. Estan publicades al llibre Història del Port de Gandia, el autor és desconegut i formen part de les col·leccions de Tívoli. El projecte venia a donar resposta a una necessitat històrica: la connexió marítima que ja existia pel Riuet de Sant Nicolau resultava insuficient i poc segura per a la càrrega i descàrrega dels productes agrícoles locals. Aquella limitació encaria els costos de transport i, en conseqüència, feia augmentar els preus dels productes, reduint-ne la competitivitat. Arran d'això, un parell de capitalistes locals, Sinibaldo Gutiérrez Más i José Rausell Rivas, decidiren sol·licitar la concessió, tot valent-se dels seus contactes i de la seua posició. La construcció del port començà oficialment en 1884, quan el Govern concedí el projecte als esmentats capitalistes. L'ob...

Fotografia recreada a partir de l'original publicat al llibre "Gandia en Blanc i Negre", de Tívoli. Aproximadament de l'any 1900. No indica autor. Ja mirant la fotografia m'hi fixe primer en un detall: al fons, a l'esquerra, un xiquet està botant sense fer cas del fotògraf. Henri Cartier-Bresson té una imatge molt similar, en què un home salta un toll. És una de les màximes expressions de la fotografia: aquell instant fugaç que queda congelat per sempre, una realitat efímera atrapada per la càmera. A la fotografia hi ha una vintena de xiquets i adolescents que han acudit en estol, atrets pel fotògraf, que, aparentment, només volia retratar unes barques, un pont en construcció i un paisatge de cases i muntanyes. Alguns fins i tot es posen davant de l'objectiu. No oblidem que les fotografies eren llavors objectes escassos, gairebé màgics: em recorden els xiquets africans o els cubans que vaig conéixer quan hi vaig viatjar, que no sols es deixen fotografiar, ...

Foto de 1964. Germanes Künneke. Recreada amb IA Encara vaig conéixer el Riuet de Sant Nicolau com el grau que sempre havia sigut. Grau, segons diu el diccionari, era un punt del litoral que podia servir de desembarcador. En una costa com la nostra, amb ben poques condicions d’abric per als vaixells, la franja de terra situada entre la desembocadura del riu Serpis i el riuet feia d’embarcador natural i, segons indiquen els vestigis, va ser aprofitada, com a mínim, des de l’època romana. La primera constància escrita apareix al Llibre dels Fets del rei Jaume I. Se suposa que la ràbita de què parla aquest document estava davant del castell, a la zona on ara hi ha el Molí de Santa Maria. Textos posteriors de Sanz i Forés parlen d’una anomenada Casa del Grau, un casalot amb torre fortificada a càrrec de soldats del rei que vigilaven el tram de costa entre Xeraco i Piles. L’edificació tenia una zona destinada a les mercaderies i, amb el pas del temps, es va subdividir entre dèsset veïns. La ...

La violència pot arreglar la violència? Hi ha moments en què la resposta sembla evident: sí. Quan veus una situació d’abús, de crueltat o d’humiliació, costa molt no pensar que la solució seria ben simple: que apareguera algú més fort que els violents i els tornara el mateix. Que els fera tastar la seua medicina. Que els parara els peus d’un colp. I durant uns segons això fins i tot sembla just. Ha vist el primer capítol sobre la violència escolar “Així aprendràs”. Apareix el personatge dur, el que no dubta, el que imposa ordre a base de força, i una part de tu pensa: per fi. Per fi algú que no mira cap a un altre costat. Per fi algú que no es perd en discursos, protocols o excuses. Per fi algú que actua. La temptació és comprensible. Quan el món et sembla brut, injust o covard, la força té una aparença seductora. Sembla ràpida, clara, eficaç. El problema és que també és enganyosa. No et parle d’això des d’una superioritat moral, com si jo haguera tingut sempre les idees clares. Ni de ...

D'adolescent, vaig descobrir l'obra, aleshores molt popular, Joan Salvador Gavina. Efectivament, era la història d'una au que no es conformava a volar com totes les altres, sinó que volia ultrapassar els límits imposats per la societat a la qual pertanyia. Quan torne a mirar les fotografies dels voltors que vaig fer al castell de Monfragüe recorde les coreografies precises d'aquestes aus de mirada fera, caminar maldestre i vol perfecte. Veníem d'un matí a Granadilla, prou més al nord, i volíem acabar el dia al parc nacional. Abans d'arribar al castell férem una parada a la Font del Francés, un indret ombrívol i tranquil que va ser l’escenari d’una història trista. El nom recorda Maurice Jonson, un jove francés que, segons conten, va perdre la vida a finals dels anys setanta quan intentava salvar una au a les aigües del Tajo. La memòria popular ha conservat el seu gest i la font s'ha convertit en una mena de discret homenatge a aquell acte de generositat. A l...

Un cadàver exquisit: La Murta A primera hora del matí encara feia frescor al fons de la Vall de la Murta. El camí que s'endinsa en la vall avança entre l'ombra dels pins, els cants matiners dels ocells i el murmuri constant de l'aigua. No costa tant imaginar per què aquest indret silenciós, envoltat per les serres de Corbera i les Agulles, va ser durant segles un dels centres espirituals i culturals més importants de les terres valencianes. Hui les ruïnes emergixen entre la vegetació com un record persistent del pas del temps, però també de la fragilitat de les obres humanes enfront del ritme de la natura i la geologia. Aquest racó amagat no ha perdut mai el seu poder d'atracció, des dels temps remots en què els eremites cercaven ací refugi del soroll del món. Però el tipus humà ha canviat. Ara, hui mateix, desenes de corredors de muntanya bufen com locomotores per les pistes i les sendes que serpentegen entre la vegetació. El silenci d'altres èpoques s'ha trans...

El sol no pintava aquell dia el paisatge: el feia, el desfeia i el tornava a construir a mesura que les hores passaven. Només eixir de l’amagatall des d’on havíem fotografiat els voltors, vam intentar trobar un lloc per dinar. Torrejón el Rubio, el poble més pròxim, té més llits hotelers que habitants. Però aquell migdia estava buit. Carrers sense veu, portes tancades, una quietud estranya, com si el poble s’haguera retirat sota la pressió d’un cel que ja anunciava tempesta. Vam reprendre la marxa entrant de ple en aquella amenaça que feia hores que creixia. Núvols densos, apilats, amb aquella solidesa gairebé mineral que precedeix les grans tempestes d’estiu. En passar al costat del Salto del Gitano, la pluja va caure de colp, sense transició. Un mur d’aigua sobre el Tajo i els turons dels voltants. El paisatge es va esborrar. Els verds van perdre profunditat, els ocres es van tornar fang, la llum va caure com un tel. Tot es va tornar gris mortal. Però, tanmateix, la primavera ací no ...

Sembla que el problema de l’habitatge no és tal per a les cigonyes extremenyes. Des de la carretera es veuen, pertot arreu, torres de les línies elèctriques ocupades per nius de cigonya en els llocs més inversemblants. De vegades apareixen pals punxeguts destinats a impedir la mania d’aquestes aus elegants d’encimbellar-se sobre les estructures metàl·liques. En altres ocasions, els mateixos propietaris dels edificis —posem per cas una església— instal·len suports de ferro que suggereixen als ocupants alats on seria millor construir el niu. Prop de Zarza de Granadilla, vam vore una cigonya fent guàrdia al seu niu damunt d’un pal de la llum. D’entre les branques que el conformaven eixien teuladins oportunistes que havien aprofitat l’obra de les cigonyes en benefici propi. Vam arrimar el cotxe a un costat de la carretera i vam fotografiar l’au, que ens observava amb una parsimònia gairebé aristocràtica, sense cap intenció de fugir. En travessar el poble ens vam endinsar per una carretera ...

El sol anava davallant al Parc Nacional de Monfragüe mentre el nostre vehicle passava per les pinedes solitàries on els cérvols pasturaven i observaven amb parsimònia els humans, que els tornaven la ullada amb curiositat i amb les càmeres preparades. Era un sentiment quasi infantil: el de la sorpresa de trobar-se amb éssers bells, quasi esperits purs del bosc, que poques vegades tenim l’oportunitat d’albirar. La mirada d’un animal és sempre fascinant: és eixa realitat de la vida que pren possessió de l’espai, lluita per sobreviure i jutja les oportunitats o els perills que l’envolten. Per més que la ciència ha avançat amb tècniques d’anàlisi neuronal que permeten saber cada vegada més sobre com pensen els animals, seguim sense saber què pensen realment, com ens veuen o què és allò que desapareix quan contemplem els ulls sense vida d’un animal mort. Eixa espurna misteriosa que connectava l’ésser viu amb l’univers s’esvaeix sobtadament, i nosaltres ignorem on ha anat aquella consciència ...