Damià Català

 

“El delicat equilibri de ser mentor d'algú no és crear-lo a la seua pròpia imatge, sinó donar-li l'oportunitat de crear-se a si mateix”.

Steven Spielberg

Tindria jo onze o dotze anys quan vaig conèixer Damià Català. Jo era encara la gran incògnita de la família: Aquest xiquet que no acaba de definir per on encaminarà la seua vida; un tant solitari, fantasiós i feliç en el seu món de jocs. La meua germana era la que destacava per la seua capacitat dibuixant i, per això, va ser convidada a acudir a pintar a l'estudi del pintor, en aquells dies un home d'uns 64 anys. Jo vaig ser com el gran adossat. No és que no m'agradara dibuixar, però jo era inquietud nua i crua que impedia centrar-me en el treball intel·lectual prolongat.

Aquells anys que va tornar a viure a Gandia va publicar uns quants llibres de poesies i memòries que encara conserve. Una d’ells, amb l'afecte amb què em tractava, parlava de mi en la dedicatòria com del “seu alumne socràtic”. Era cert. Les seues classes, coherents amb el seu univers àcrata, eren gratuïtes i desinteressades. Com a molt el meu pare li tornava el favor fent de xofer o arreglant-li els rellotges sense cobrar-li res. 

En acabar les sessions de pintura al Carrer Sant Rafael l’acompanyàvem a l'Orxateria Gandia" on s'iniciaven tertúlies de café sempre impregnades d'art, cultura, política o literatura. En el camí, de pas, paràvem a la llibreria “Líder”, regentada per Toni un comunista bigotut, d'on eixíem de tant en tant amb algun llibre que amb generositat el senyor Damià ens regalava. Em vaig convertir així, sense saber-ho, en alumne d'una escola sense aules on les aigües de la innocència i la joventut es diluïen en una mar de saviesa, experiència, generositat, bonhomia i, perquè no dir-ho, contradiccions, foscor i, de vegades, d’un profund dolor de viure. No li faria cap favor ocultant la que era una part menys coneguda del meu mestre, perquè ell era una persona real amb les ambivalències que tots tenim lluny del mite de la personalitat perfecta.

Una frase que vaig trobar fa alguns dies, atribuïda a Henry Adams, deia que un mestre mai pot arribar a dir fins on arribaran els seus ensenyaments. És cert. En el meu cas, el meu cap va ser influït per un punt de vista anarquista i llibertari que es va barrejar amb l'educació catòlica i conservadora que havia rebut fins al moment. Si hui soc qui soc i com soc, li ho dec en part a aquells dies en què pintàvem en alguns dels racons de la comarca, en les converses il·lustrades, als llibres que em suggeria, a alguna pel·lícula homenatge a l'anarquisme a la qual em va convidar i a eixa discreta guia que em va fer la persona creativa i dedicada al món de la imatge que ha marcat tota la meua vida.

Damià Català va ser un personatge especial, un idealista eixit dels primers anys de la passada centúria, que va sobreviure a l'època més cruel i dolorosa del segle XX i va aterrar de tornada a la Safor, al principi de la dècada dels anys setanta, després d'un exili d'un quart de segle. En aquells temps jo pertanyia al club de natació dirigit per José María Àngel, “Pitet”, pupil també en el seu temps de Damià. Un dia va aparéixer pel pati de l'institut Ausiàs March, on, a falta de piscina coberta, entrenàvem a l'hivern fent gimnàstica. Es destacava pel seu estil cosmopolita, gorra plana, roba còmoda però elegant i el seu etern “Celtas Cortos” penjat d'uns llavis sota un gran nas aguilenc. 

Damià era el fill d'una família burgesa gandiana d'impressors, notaris i dentistes. Va viure les primeres dècades del segle entre la rebel·lia contra un col·legi de Jesuïtes, massa estricte per a una ànima tan lliure, i la gojosa llibertat. Va ser l'estudiant que no estudia com cal a la Barcelona dels primers anys trenta, on va iniciar, i mai acabar, estudis de medicina. Va ser a la ciutat comtal on es va introduir al món de la boxa, arribant a ser campió universitari d’aquesta disciplina el 1932. Barcelona i la llibertat d’aquells anys, el conjunt de la intel·lectualitat, la cultura i les noves avantguardes, van ser les llavors de gran part de la seua personalitat posterior. Políticament, va prendre partit per l’anarquisme entrant a ser part de la CNT.

Amb gran capacitat de lideratge i una mentalitat massa moderna per a l'Espanya que s'apropava, va fundar el club de Natació i Esports de Gandia el 1930. Tenia aquest entusiasme dels visionaris o dels pioners i això li va portar a crear un nucli de joves, homes i dones, que entrenaven en el port i que es podien assimilar a la joventut més moderna dels països més avançats d'Europa i que eren vistos amb desconfiança per la part més conservadora de la societat gandiana. Hui diríem que era un influencer.

Va viure i va patir amb intensitat la guerra. El colp d'estat el va atrapar juntament amb el seu equip de joves esportistes gandians a l'olimpíada antifeixista que se celebrava en el barceloní estadi de Montjuïc. Van poder tornar a Gandia amb moltes dificultats per un país on havia esclatat l’horror després d’una setmana amagats en les entranyes de l’estadi.

Sent com era una persona compromesa amb la llibertat es va enrolar com a sanitari en les files republicanes. Pitet, el seu deixeble, deia en un documental que mai va disparar una bala. Damià era un home pacífic. Va ser ferit per l'aviació italiana en una expedició que va intentar reprendre per a la República Espanyola l’illa de Palma. En recuperar-se va tornar a Gandia i va organitzar la “Divisió Gandia” amb voluntaris de tota la comarca. Va ocupar càrrecs de responsabilitat sent Comissari Delegat de Guerra de Sanitat del 19é Cos de l’Exercit. Va patir aleshores les abominacions de la guerra, la derrota i la presó tal com conta en els seus llibres.

En els temps posteriors a la derrota, la seua família va ser humiliada i desposseïda de tot el que tenia per les seues arrels republicanes. Van ser desnonats de la seua casa familiar i clínica dental al carrer Alcalà d'Olmo. Els seus pares van morir en la desgràcia pocs anys després. Ell mateix va ser desterrat, obligat a viure lluny de la seua estimada Gandia a Aielo de Rugat d’on va poder tornar el 1946. Va ser professor de l'efímera Acadèmia Cervantes que va existir a Gandia. En un dels llibres parla afable d’N'Antoni Martí, rector de ment oberta que el volia entre el seu professorat. Entre els seus alumnes es comptava Adelina Bataller, la que seria la meua futura professora de literatura. Aquesta és una mostra més de com la cultura i l’ensenyament són una corretja de transmissió entre les successives generacions.

Cap al final de la Segona Guerra Mundial molts demòcrates van pensar que un règim com el de Franco, que havia sigut aliat de Hitler i Mussolini, estava en les seues hores finals i van intentar avançar-se als esdeveniments. Damià va acabar detingut i va tornar una altra vegada a la presó acusat de pertinència a organització clandestina. Va ser condemnat a mort i després indultat.

No hi havia altra més que fugir a França. Era l’any 1948. Amb molt d'humor em contava que després de la seua tornada a Espanya, un amic que l'havia convidat a dinar el mateix dia en què va escapar a l'exili, el va trobar pel carrer i li va dir: —Damià els fideus ja estan gelats—. Efectivament, sense avisar a ningú, sense donar pistes per a evitar el ferri control franquista, va escapar a peu passant els Pirineus.

Va ser internat en el “Camp d’Haras” a Perpinyà. Es tractava d’un centre de classificació dels molts exiliats que hi arribaven. En eixir va exercir qualsevol ofici disponible, obrer, corrector de clixés, pintor i vigilant nocturn, fins a trobar un lloc de treball com a administratiu a una fàbrica propietat d’espanyols.

La seua esposa Rosa es va reunir amb ell, però poc temps després va morir d'una malaltia neuronal devastadora deixant una xiqueta i un vidu desolat. Paquita, la germana de Rosa, va acudir a socórrer la família i es convertiria en la seua parella. El temps tanca a poc a poc ferides. A França va recuperar llibertat i suficient energia intel·lectual per a ser corresponsal del diari peruà "El Sol" amb el qual va tindre l'oportunitat d'arribar a conéixer diferents països d'Europa en moments tan importants com van ser les Olimpíades de Hèlsinki, el mundial de futbol a Suïssa o les Olimpíades a Roma. Va ser fins i tot amic del cèlebre violoncel·lista català Pau Casals i va tractar amb les personalitats més rellevants de l’exili espanyol. Va escriure molts articles i cròniques de viatge entre 1952 i 1960. No puc precisar bé els motius pels quals va finalitzar la seua tasca al diari peruà. Sí que sé que van ser anys foscos en la seua biografia. Fins i tot sembla que va haver-hi algun intent de suïcidi.

Ara, quan rellig les seues memòries d'anarquista represaliat, entenc molt millor el dolor per un món d’esperança que li va ser robat a tota una generació que va arribar a avançar-se a la seua època i que va ser brutalment retallada pel colp d'estat i la guerra "incivil" com a ell mateix li agradava dir.

L’any 1973 va tornar a la seua estimada terra. Prompte s’incorporaria al grup Ulls de Mussol i en aquest context va dinamitzar amb una colla de joves entusiastes, la que era una vida cultural embotonada per molts anys ja de dictadura. Va tindre temps d’escriure nombrosos llibres de poesia i de memòries fins a la seua mort el 1989.

Damià vivia en un tercer pis davant del col·legi Escolàpies. Sa casa era un pis discret farcit d’obres pictòriques i escultures dels seus amics i d’ell mateix. Col·leccionava figuretes de mussols, el símbol de la saviesa. Sempre deia el que era el lema del grup, “als [grup] Ulls de Mussol cadascú fa lo que vol”. Recorde a Paquita, infermera de professió, com el discret pilar en la vida de Damià sempre més pendent dels seus projectes culturals que de la vida pràctica. En els anys setanta encara venien Alba la seua filla i la seua família, ja plenament francesos, a passar les vacances a Gandia.

Jo vaig seguir el meu camí i, fruit en part d’aquella influència, vaig estudiar Belles Arts. Vaig continuar visitant ocasionalment el meu mestre ja amb converses entre l’home vell i savi i un jove universitari a punt d’iniciar una vida d’adult. Sempre em va rebre amb molta estima a sa casa. “Jorgito” em deia.

Amb quasi setze anys en contacte vaig tindre oportunitat de conéixer una personalitat bipolar. De vegades era una persona meravellosa, alegre i amb capacitat per al lideratge, però per moments podia caure en períodes de depressió i foscor on quedava reduït a un ancià decrèpit arrugat a la seua cadira.

M'agrada recordar a Damià Català. A Gandia ja pocs saben clarament qui va ser. La generació que eren joves o xiquets als anys trenta ja ha mort o està a punt de fer-ho. Aquells joves del grup Ulls de Mussol som ara gent jubilada o a punt de ser-ho. Queden pocs anys perquè els que encara el vam conéixer puguem donar testimoni de la seua personalitat.

Dels seus llibres renaix una Gandia que es difumina entre la boira del passat. Es parla d’una Gandia remota on la comarca era un verger, d’amors de joventut, de les desil·lusions, de la guerra i d’un terrible exili que malauradament són desconeguts per a molts dels més joves que ignoren el dolor que va causar. Sense cap trellat es reivindiquen banderes d’una època de foscor i dictadura, carcel, afusellaments i pena de mort, fam, malalties pobresa... Hem oblidat molt prompte.

Una travessia al port se celebra cada estiu en el seu nom. Un monument al port, no lluny d'on entrenaven, el recorda. Fins ara no mereix més que una ressenya a Google com a autor d'un poemari de 1946 que es pot comprar de segona mà. Amb Damià i els seus llibres renaix el saber i el poder de les memòries en primera persona d’un gandià que seria digne de, com a mínim, tindre un carrer al seu nom. Seria una llàstima que Gandia perdera la memòria d’una persona que va marcar el segle XX de la nostra ciutat pel que fa a la cultura i a l’esport.