Al voltant del Toro

fotos

Ja feia temps que tenia ganes de pujar novament al Toro, muntanya de potents barrancs que s’obrin amb una forta verticalitat sobre la població de Simat de la Valldigna. La Valldigna és un espai obert al mar que adopta la forma de bressol tancat per tres de les quatre bandes per diferents serres que aporten aigua i protecció enfront dels vents gelats del nord. No es van enganyar els monjos en situar el Monestir de la Valldigna al costat de la Font Gran de Simat, punt on l’aigua brolla de les profunditats de les serres dels voltants. 

Vam aparcar a Barx, no molt lluny de l’Avenc de la Donzella, engolidor misteriós que encara no ha descobert tots els seus secrets. És una mena d’embut que arreplega les aigües del pòlie veí d’aquest poble i les porta aigües avall fins a formar el riu Vaca. Com si fora una broma la muntanya als peus de la qual naix Simat es diu el Toro, també feta de pedra calcària que engul per desenes de forats i simes l’aigua que a pocs quilòmetres arribarà a la mar.

El sol anunciava la seua arribada per darrere del Mondúver i l’Aldaia. Un delicat núvol estratosfèric de color rosa, teixit com amb encaix de boixets sobrevolava el cel d’un blau clar lliure de les boires com sol passar els dies en què el ponent neteja l’atmosfera.

Per una senda de les tradicionals vam descendir amb les primeres llums del dia a Simat. El sol encara va tardar una estona a superar les barreres del Mondúver per a penetrar tremolosament la calma emboirada pels fums provocats per les cremes d’alguns bancals. Les imponents restes de la glòria passada del Monestir de la Valldigna es resisteixen a morir. Encara que poc queda del que va ser en la distància es veuen encara imponents. A Simat els primers pobletans anaven amb els seus gossos pel vessant del Toro. Nosaltres vam agafar la senda que passa de ser senzilla a agafar una verticalitat perillosa en les davallades i molt exigent en la pujada. Un poc més endavant, ja en el moment en el qual la Valldigna es mostrava esplendorosa amb la llum dolça de setembre, la ruta es feia més agradable. Les vistes d’aquesta vall oberta al mar són magnífiques. Els tres pobles, els camins i les serres fan com un diorama farcit de diminutes construccions de joguet.

Vam visitar la Sima del Toro, un pou atapeït de plantes que no deixava veure el seu fons. El cel cada vegada estava més cobert per les formacions estratosfèriques que filtraven la llum com amb una immensa pantalla encegadora. El vent anava augmentant més i més fent-se desagradable. Al mirador de la Creu del Toro vam esmorzar gaudint de les vistes. Juan, sempre atent a tot allò que s’inventa pel món de les tendes en línia, va portar una maquineta de fer cafè orgullós i desvanit com un xiquet amb un nou joguet. 

Dalt del Toro tot és un ermàs de plantes baixes i algun pi despistat. Per totes les bandes es veien forats i engolidors, barrancs que comencen amb suavitat i es despenyen abruptament sobre la plana. Més i més vent incòmode i un sol que no arribava a calfar ens acompanyaven per la senda cap al cim del Toro, on és el vèrtex geodèsic. La vista era bona, compartint l’altiplà de Barx amb la plana vallera, però la llum dèbil del sol li llevava l’esplendor de feia un parell d’hores.

De tornada per la senda vam arribar al Pouet del Tio Pasqualo, una construcció de pedra seca feta per a emmagatzemar aigua en una plana castigada per un inclement sol a l’estiu. Vam deixar per a una altra ocasió la senda que va pel Barranc de la Palomana o la que porta a Pla de Corrals. Ja era prop de la una quan vam descendir a la Puigmola veient altra vegada la vista de Barx amb la qual havíem iniciat el dia. El sol, capritxos com veieu, va tornar a eixir mostrant tots els colors d’un paisatge de casetes i camps que ens va acomiadar tornant cap a casa.