Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

L’ajuntament de Gandia. L’alcalde Torró fa el seu discurs enfront de la plaça mentre una assistenta li apunta els detalls. Un altre balcó, fa uns anys. Rita Barberà exultant navega entre desenes de polítics invitats i famosos. Quan arriba al moment se situa junt amb la fallera major i posa per a la foto. El Vaticà, plaça de Sant Pere, el nou Papa aguaita i demana a la  multitud que rese per ell. Buckingham Palace, una parella de prínceps es besen davant de la multitud. El circ de Roma en els primers segles de la nostra era, un emperador fa un signe que suposa la condemna o la salvació d’un gladiador. El poder ama els balcons. El bany de masses el control de les festivitats és l’arma oculta dels poderosos. Quan dominen la situació imagine que una descàrrega elèctrica de pura adrenalina els deu d’embriagar com si d’una dosi de la millor cocaïna es tractara. Fa unes setmanes les tornes van canviar. Una foto filtrada que va tenir un recorregut major del que espera gr...

El ayuntamiento de Gandía. El alcalde Torró hace su discurso frente a la plaza mientras una asistenta le apunta los detalles. Otro balcón, hace unos años. Rita Barberá exultante navega entre decenas de políticos invitados y famosos. En cuanto llega al momento se situa junto a la fallera mayor y posa para la foto. El Vaticano, plaza de San Pedro, el nuevo Papa se asoma y pide a la  multitud que rece por él. Buckingham Palace, una pareja de principes se besan ante la masa enfervorecida. El circo de Roma en los primeros siglos de nuestra era, un emperador hace un signo que supone la condena o la salvación de un gladiador. El poder ama los balcones. El baño de masas el control de las festividades es el arma oculta de los poderosos. Cuando dominan la situación imagino que una descarga eléctrica de pura adrenalina les debe de embriagar como si de una dosis de la mejor cocaina se tratara. Hace unas semanas las tornas cambiaron. Una foto filtrada que tuvo un recorrido mayor ...

Aquests dies estic digitalitzant velles fotos de quasi totes les dècades des del principi del segle XX. Emmagatzemades sense orde ni concert en caixes i sobres pareix que reclamaven una ànima caritativa que les rescatara de la seua passiva espera. Recuperar una vella col·lecció de fotos és com il·luminar velles estances abandonades que ja ningú visita. En aqueixes fotografies a penes es reconeix un paisatge i uns personatges que van ocupar el nostre espai natural i que ara es degraden tal com ho fan els productes químics. El blanc i negre es transforma, per causa d’un deficient revelat, en un gris esmorteït que cal recuperar a base de treballar la corba tonal. Ningú sospitava que quelcom anomenat ordinador recuperaria els moments del passat tant com la seua saludable joventut en el futur. Les arrugues en el paper, els trossos arrancats, la pols i les ratlladures ataquen les imatges però al mateix temps els donen un vell sabor anyenc. Quin recorregut han tingut aqueixes f...

Dedicat a Blanca la persona que em va inspirar aquest article El cel, lliure de núvols, s’alçava com un teló de blau delicat darrere de les teulades morunes del poble, tot davall d’un sol que banyava de tons càlids els murs i parets aguaitats sobre els frescs canyars. En el matí la tarongina encara perfumava les sendes entre horts i bancals. Tant d’abandonament no ha aconseguit acabar amb tots aqueixos boscs artificials, mimats per la mà del llaurador, que són els tarongerars. Espais lliures de mala herba i ara mateix guarnits com per a una festa.   La tarongina dels rams de núvia és el mateix que porten cerimoniosos els sentinelles de verd profund. Milions d’abelles, embriagades amb l’arribada de la primavera, visiten aqueixos jardins diminuts plens d’atraients llepolies. Serioses i responsables treballen conscienciosament a portar aliment a la seua prole. Els animals desperten al zel amb furiosos cants de vida. Amb un sol en vol ras sobre el tapís d’herba arr...

Estos días estoy digitalizando viejas fotos de casi todas las décadas desde el principio del siglo XX. Almacenadas sin orden ni concierto en cajas y sobres parece que reclamaban un alma caritativa que las rescatara de su pasiva espera. Recuperar una vieja colección de fotos es como iluminar viejas estancias abandonadas que ya nadie visita. En esas fotografías apenas se reconoce un paisaje y unos personajes que ocuparon nuestro espacio natural y que ahora se degradan tal como lo hacen los productos químicos. El blanco y negro se transforma, por causa de un deficiente revelado, en un gris mortecino que hay que recuperar a base de trabajar la curva tonal. Nadie sospechaba que algo llamado ordenador iba a recuperar los momentos del pasado tanto como su lozana juventud en el futuro. Las arrugas en el papel, los trozos arrancados, el polvo y las rayaduras atacan las imagenes pero a la vez les dan un viejo sabor añejo. ¿Qué recorrido han tenido esas fotos hasta llegar a mis manos? ...

Dedicado a Blanca la persona que me inspiró este artículo El cielo, libre de nubes, se alzaba como un telón de azul delicado tras los tejados morunos del pueblo bajo un sol que bañaba de tonos cálidos los muros y paredes asomados sobre los frescos cañaverales. En la mañana el azahar todavía perfumaba las sendas entre huertos y bancales. Tanto abandono no ha conseguido acabar con todos esos bosques artificiales mimados por la mano del labrador que son los naranjales. Espacios libres de maleza y ahora mismo engalanados como para una fiesta . El azahar de los ramos de novia es el mismo que portan ceremoniosos los centinelas de verde profundo. Millones de abejas, embriagadas con la llegada de la primavera, visitan esos jardines diminutos llenos de atrayentes golosinas. Serias y responsables trabajan concienzudamente en llevar alimento a su prole. Los animales despiertan al celo con furiosos cantos de vida. Con un sol en vuelo raso sobre el tapiz de hierba rociada c...

Els nous telèfons intel·ligents són quasi ja qualsevol cosa més que un mer terminal telefònic. En realitat compleixen funcions més paregudes a les d’un ordinador en miniatura que permet un contacte ubic i tentacular amb la resta del planeta. Les seues petites càmeres, dotades de la suficient qualitat com per a traure millors fotos que aquelles càmeres de butxaca de dècades anteriors, combinen la seua potència amb l’enorme desplegament d’aplicacions que permeten portar un potent laboratori de butxaca. Curiosament els filtres, majoritàriament, busquen no tant de millorar la qualitat de la foto sinó més aïna, el contrari, emportar-nos a mons de colors i tècniques del passat. S’imita el contacte directe, la diapositiva o l’enquadrat de les Polaroid. En renunciar a la qualitat fotogràfica deliberadament es guanya en l’aspecte gràfic i, jo diria, pictorialista de la foto. Hi ha com una espècie de nostàlgia decadent per un món no digital i imperfecte. El vintage està de moda. T...