Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Estic repassant les fotografies de tot un any que hui justament acaba. Cada imatge que sembla viva, que aparenta ser real, no és més que un fantasma d’un moment irrepetible. Sols mirar les imatges de Sot de Xera i  la seua zona d’esbarjo i de bany i ja sabem que són mostra de com va ser i mai més serà com era. La riuada s’ho va emportar tot i, encara que es puga reconstruir, ja serà diferent. Cada animal que apareix a les fotos, les papallones de vius colors, els moments, les persones i els paisatges muten a una velocitat tal, en  un espai divers i immens que sembla embolicar-nos com al personatge de “El Crit” d’Edvard Munch. És eixe fang espaciotemporal on vivim el que ens angoixa. No el podem aturar, sols parcialment controlar i, de tant en tant, el patim amb algú dels seus embats que ens trenca la vida. Aquesta cabuda obsessió de conservar en la memòria allò que hem fet, rememorar camins recorreguts, repensar converses a la calor d’un sol d’hivern són tasques destinad...

fotos Les boires que farcien la fondalada on despertava el poble de l’Orxa no deixaven veure’l encara. Estàvem dalt del Barranc de les Foies, davant dels bancals de la zona de la Castellona, aparentment a tir de pedra, però inaccessibles. La Safor, vista des de la seua esquena, la part de la solana, sembla amb pocs accidents destacables a diferència de l’altra banda on el circ, ja des de la distància, avisa clarament de les dificultats de caminar per les seues profunditats. Res més al contrari. La zona que uneix la serra de la Safor amb la de l’Albureca és un conjunt de dorsals i barrancs alternats, menys evidents, però que enganyen els senderistes fent que coses aparentment properes estiguen a l’altra banda d’un tall profund que no es pot salvar si no es fa fent una gran volta. La intenció de la nostra ruta era la de reconéixer l’estat de sendes ja conegudes i unir-les amb les pistes que discorren pels bancals de la zona. L’estat d’abandonament de tota la zona és quasi total. La natur...

  “El delicat equilibri de ser mentor d'algú no és crear-lo a la seua pròpia imatge, sinó donar-li l'oportunitat de crear-se a si mateix”. Steven Spielberg Tindria jo onze o dotze anys quan vaig conèixer Damià Català. Jo era encara la gran incògnita de la família: Aquest xiquet que no acaba de definir per on encaminarà la seua vida; un tant solitari, fantasiós i feliç en el seu món de jocs. La meua germana era la que destacava per la seua capacitat dibuixant i, per això, va ser convidada a acudir a pintar a l'estudi del pintor, en aquells dies un home d'uns 64 anys. Jo vaig ser com el gran adossat. No és que no m'agradara dibuixar, però jo era inquietud nua i crua que impedia centrar-me en el treball intel·lectual prolongat. Aquells anys que va tornar a viure a Gandia va publicar uns quants llibres de poesies i memòries que encara conserve. Una d’ells, amb l'afecte amb què em tractava, parlava de mi en la dedicatòria com del “seu alumne socràtic”. Era cert. Les ...

fotos Ja feia temps que tenia ganes de pujar novament al Toro, muntanya de potents barrancs que s’obrin amb una forta verticalitat sobre la població de Simat de la Valldigna. La Valldigna és un espai obert al mar que adopta la forma de bressol tancat per tres de les quatre bandes per diferents serres que aporten aigua i protecció enfront dels vents gelats del nord. No es van enganyar els monjos en situar el Monestir de la Valldigna al costat de la Font Gran de Simat, punt on l’aigua brolla de les profunditats de les serres dels voltants.  Vam aparcar a Barx, no molt lluny de l’Avenc de la Donzella, engolidor misteriós que encara no ha descobert tots els seus secrets. És una mena d’embut que arreplega les aigües del pòlie veí d’aquest poble i les porta aigües avall fins a formar el riu Vaca. Com si fora una broma la muntanya als peus de la qual naix Simat es diu el Toro, també feta de pedra calcària que engul per desenes de forats i simes l’aigua que a pocs quilòmetres arribarà a la...

fotos Bèrnia sempre, des que la humanitat arribaria als seus peus és una barrera poderosa, un cingle potent que s’alça contra les vel·leïtats d’aquells que volen passar-la. No és casualitat que tots els passos tenen noms llegendaris que recorden aquells temps on els mascarats, els bandolers i els raptes eren l’Espasa de Dàmocles que podia arruïnar els viatges. Ja els romans van preferir fer una volta ben gran per l’interior per a evitar aquest gegant de pedra que sols s’obri per determinats llocs que ara són la delícia dels senderistes. Pense que al País Valencià hi ha dues muntanyes que bategen de forma simbòlica als que gosen endinsar-se per les costerudes sendes i els intricats racons de la nostra terra. El Penya Golosa queda molt lluny dels saforencs i Bèrnia, tot i la tortuosa carretera a Pinós, el tenim a una hora de casa. Els amics del grup de jubilats que solem alliberar-nos de les ocupacions que ens atrapen altres dies solem eixir els dijous. Res més lògic que parafrasejant la...

fotos Prop de les deu la circulació de vehicles que havia esclatat entre les huit i les nou per la rodalia de Gandia ja s’havia calmat. Per davall el Castell de Bayren operaris de manteniment de carreteres anaven col·locant cons taronja sobre el negre asfalt per a tancar un dels dos carrils de circulació cap al nord. Anàvem, com de costum, posant-nos al dia de les novetats i decidint on anar. Jesús és el que sap i ens vam endinsar pels carrers somnolents de Xeraco per a trencar, tot seguit, cap a un dels caminals de la marjal i aparcar en uns bassots que es van obrir per a traure terra i que amb el temps han esdevingut en un mirall que, en dies d’absència de vent, mostra el reflex simètric de les cases de Xeraco, el campanar i la silueta ondulada de la Serra del Mondúver. Fa uns anys, fantasies dels ajuntaments, van obrir un parc al costat de l’aigua i van instal·lar un observatori d’aus. El cas és que ara està molt deteriorat per l’acció vandàlica de visitants no previstos que han for...

L'univers tendeix al desordre. La magnitud física que el mesura es diu l'entropia. Mirant la quantitat de canyes especialment, però també restes de troncs d’arbres, andròmines humanes i tot el que havia deixat el riu sobre la platja semblava la mateixa representació metafòrica tant d’aquesta llei universal com del drama de les riuades i especialment les que ens han colpit fa uns dies. Ja feia dies que se sentia, portat pel vent, el soroll inquietant del marejol a una mar a prou quilòmetres de casa. Hui, amb un sol tímid, sota un cel descolorit amb núvols trencats que refulgien a contrallum, el mar es veia més calmat però encara furiós. Les ones d’un color fangós es trencaven en llargues línies d'escuma blanca que arribaven als peus dels muntons de restes vomitades pel riu Xúquer al Golf de València. Sembla difícil saber l’origen de totes les restes, però diverses caixes de plàstic, de les que es gasten per a la fruita, portaven els noms de Llombai i Algemesí i indicaven la ...

  fotos Els cumulonimbus, com un exèrcit ordenat a l’espera de l’ordre d’atac, s'albiraven ja feia uns dies sobreeixint de la mar per l’horitzó. Dilluns l’oratge va ser assolellat i dimarts era l’última oportunitat de fer alguna ruta en uns dies on s’anunciava l’arribada de pluges que abastarien tota la setmana. De tot el grup que ens ajuntem els dijous sols Robert, Ximo i jo mateix vam decidir fer la ruta que els vaig proposar per la zona del Pas de les Aigües. Professors jubilats els tres, vam haver de recórrer la Vall d’Albaida anant cap al treball en el passat i, per això, ens era familiar la presència de boira en aquesta comarca que és una cassola envoltada per les muntanyes. Al sud, a la Serra del Benicadell, naix el Riu d’Albaida i des d’ací, seguint cap al nord es troba amb el Clariano i arriba a l’embasament de Bellús. Poc després fuig de la Vall d’on prové pel congost que obri en la Serra Grossa i arriba a la costera pel paratge d’Alboi, ja al terme de Genovés. Com és lòg...

El teix de la Safor fotos Tindria jo al voltant dels tretze o catorze anys la primera vegada que vaig pujar al cim de la Safor. He oblidat la data, els detalls i els companys. Aquella època vam anar moltes vegades portant els amics a què també ells conegueren les meravelles que ens havien colpit. La finestra de la Safor i el cim eren fites de totes les ascensions i el pla de la nevera, que ara sé que antigament es deia «la Coma de la Safor». Ens sorprenia la visió d’un cilindre de pedra, pràcticament enderrocat, en la meitat d’una plana d’herba que s’obria al circ de la Safor. No he oblidat mai la colpidora visió de les parets de pedra dels penya-segats que, alternades amb barrancs, anaven girant i descendint per la banda contrària al cim. La fondalada davallava de forma vertiginosa entre els plecs que, dels runars de dalt, arribaven als barrancs inferiors els quals, de forma lògica, s’unien als peus de la serra per a arribar al riu. El nom tècnic d’aquesta configuració és, per cert, «...

  La corona superior de la Safor, una esquerpa cinglera —els Arrimalls— esgarrava els núvols deixant penetrar dèbils rajos de sol que dibuixaven a contrallum els puntals de pedra separats pels portells que, com un sistema circulatori, cauen per un costerut aiguavessant al Barranc de la Safor el qual mor al Riu Serpis que drena tota la base dels enderrocs. La senda, si així se li pot dir, s’interna per un terreny accidentat, ple de roques de totes les grandàries, grava i terra que la pluja, en el transcurs dels eons, ha rosegat de la imponent serra. En la distància, vista des de la plana, la Safor sembla senzilla de recórrer. És com un volcà trencat, per una banda, i atapeït de vegetació que sembla un vellut verd que acarona els penya-segats superiors. Ben al contrari, a l'interior tot és un laberint intricat de barrancs, arrimalls i cudols amuntegats sense ordre ni concert. La muntanya així és un organisme viu que desperta de tant en tant deixant caure les seues parets en for...

Són dies d'esdeveniments tan terribles i desmesurats que els sentiments s’imposen davant d’una anàlisi racional que no sé si és possible.   Seria terrible pensar que el Govern de la Generalitat se l’haguera jugat, com ho va fer, si hagueren sigut sabedors de la que ens venia. Si admetem bona voluntat en la gestió, la incompetència de la qual van fer gala els desqualifica totalment. No és la primera vegada que ací han tallat el pas pel riu quan se sap que ve una avinguda. Eixes coses, en el temps de la internet i la telefonia mòbil se saben al moment. De la gravetat de la situació ja es parlava els dies anteriors, la qualificació del risc per part d’Aemet eixe mateix matí era coneguda, l’arribada de cabals gegants pels rius havia sigut comunicada per la Confederació Hidrogràfica mentre els gestors de la protecció civil, autonòmics, anaven donant missatges tranquil·litzadors que van fer abaixar la guàrdia a molts valencians confiats en la poca pluja i la normalitat aparent del d...

  La Serra de Martés. Cortes de Pallars El dia no va ser tan clar com havia sigut la setmana anterior. Estaven molt lluny de casa, encara que la distància, en línia recta, és pareguda a la que ens separa de València. El cas és que l’accés a les muntanyes de l’entorn de Iàtova o Cortes de Pallars, on fèiem la ruta, s’ha de fer per carreteres intricades que obliguen a navegar més que conduir per un mar ple d’ones, pujades i davallades. Dalt ja de la lloma de la Serra de Martés intentàvem esbrinar els pics coneguts de les nostres comarques centrals. Vam localitzar la Serra de Corbera i el Mondúver perduts entre una densa boirina que els feia semblar part de l’obra d’un mestre de l’aquarel·la. El dia era gelat i ventós. La calor s’allarga tant que un dia de sobte ve el fred i ens sentim traïts per no haver vist vindre els canvis. Menys mal que entre Juan i jo portàvem jaquetes impermeables que ens van permetre suportar la gelor. La Serra de Martés és una alineació muntanyenca del P...

fotos L’accés a la nostra meta es feia per pistes costerudes, però amb bon estat de conservació. A quasi mil metres d’altura la vegetació és més verda i les pinedes són d’espècies de climes més gelats.  El penyal del Castellet és, vista des de l’est, una columna de pedra impressionant que s’alça a la vora del camí. Un poc més endavant, també a l’esquerra, es veien restes de murs i torres coberts de vegetació. Seguint la senyalització vam trencar en direcció sud arribant al primer recinte, l’albacar, on camperols i bestiar s’amagaven en temps de guerra. Vam recórrer el recinte abans de grimpar a la part més alta. La senda, el seu tram final, ja quasi arribant al cim del crestall, és estreta i entre penyes amb caigudes considerables pels dos costats. Una penetrant aroma d’excrements d’herbívors, encara frescs, indicava que la zona és utilitzada per cabres o arruís que no vam veure, però que els gossos sí percebien. Llum, la major, trau tot el seu instint caçador quan va per la muntan...

fotos En acabar l’activitat d’observació d’aus els participants, jo diria que prop d’una vintena, ens vam reunir a la biblioteca de Sot de Xera a tastar algunes especialitats locals que ens havia preparat el personal de l’ajuntament. Un dels companys de grup era de la localitat i, encara que hi tenia casa, semblava arrelat feia molts anys a València. Ell em va confirmar que gran part de la localitat està format per edificis buits que sols els caps de setmana o a l’estiu estan ocupats. Molts dels natius mantenen aquestes propietats on tornen quan volen reconnectar amb les seues arrels. El cas és que la població censada el 2023 era de 423 ànimes en un conjunt que podria albergar probablement tres o quatre vegades més. Jo diria que és un déjà-vu en molts indrets de l’interior: al costat d’un rierol, en una vall tancada, amb castell i més espai i habitatges que els ocupats per la comunitat censada. Les fórmules per a alçar el vol són de llibre: Cases rurals, gastronomia i restauració, acti...