Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La costa más abrupta de la Grande Saltee se abre al sudeste como una mandíbula de piedra formada por una línea de acantilados y escollos, que emergen como navajas afiladas, pero que más arriba se despliegan en prados repletos de flores. Aquel veintitrés de mayo de 2025, la alfombra vegetal era un mosaico de flores blancas de Silene uniflora y tonalidades rosadas de Armería marítima , seguidas, más arriba, por un fondo verde de helechos que se extendía hasta donde llegaba la vista. La dureza de las rocas contrastaba con los delicados colores vegetales. Desde Makeston Rock teníamos intención de llegar a la zona de las Seven Heads Rocks (Rocas de las Siete Cabezas), pasando por Gilberts Bay y Georgina’s Bay. Cada rincón de la costa, cada islote o escollo — por insignificante que fuera — era aprovechado por la fauna para criar a las siguientes generaciones. Caminábamos con calma, fotografiando colonias y observando el comportamiento ancestral de las aves. La ruta ganaba altitud a medida q...

La costa més abrupta de la Gran Saltee s’obre al sud-est com una mandíbula de pedra formada per una línia de penya-segats i esculls, que emergeixen com navalles esmolades, però que més amunt es despleguen en praderies florides. Aquell vint-i-tres de maig de 2025, la catifa vegetal era un mosaic de flors blanques de Silene uniflora i tonalitats rosades d’Armeria marítima, seguides, més amunt, per un fons verd de falagueres que s’estenia fins on arribava la vista. La duresa de les roques contrastava amb els delicats colors vegetals. Des de Makeston Rock teníem intenció d’arribar a la zona dels Seven Heads Rocks (Roques dels Set Caps), passant per Gilberts Bay i Georgina’s Bay. Cada racó de la costa, cada illot o escull — per insignificant que fora — era aprofitat per la fauna per a criar a les següents generacions. Caminàvem amb calma, fotografiant colònies i observant el comportament ancestral de les aus. La ruta guanyava alçada a mesura que ens apropàvem al sud de l’illa, el seu punt m...

La urgencia inicial de capturar al frailecillo común (Fratercula arctica) se metamorfoseó paulatinamente en una observación más contemplativa y curiosa. Aquel impulso irrefrenable de pulsar el disparador de la cámara cedió su lugar a una pausa reflexiva. Los fotógrafos, en una danza silenciosa con el entorno, variaban su posición: algunos erguidos, otros sentados, y los más audaces, como soldados en plena misión, se lanzaban cuerpo a tierra. Allí, mimetizados con la hierba, buscaban los deliciosos desenfoques que envolvían a los frailecillos en etéreas neblinas de magenta, blanco y verde, dando a la imagen un sentido más onírico. Con un ángulo picado, se podía obtener un fondo con las tonalidades azules del mar que hacía destacar los colores cálidos de las aves y las rocas. Lo que no pensábamos en absoluto era en cómo nos verían ellas, las aves. De vez en cuando, levantaban los ojitos para observarnos: aquellos torpes gigantes de dos patas, siempre a punto de poner el pie —o una parte ...

La urgència inicial de capturar el fraret atlàntic (Fratercula arctica) es va metamorfosar gradualment en una observació més contemplativa i curiosa. Aquell impuls irrefrenable de prémer el disparador de la càmera va cedir el seu lloc a una pausa reflexiva. Els fotògrafs, en una dansa silenciosa amb l'entorn, variaven la seva posició: alguns drets, altres asseguts, i els més audaços, com soldats en plena missió, es llançaven cos a terra. Allà, mimetitzats amb l'herba, buscaven els deliciosos desenfocaments que envoltaven els frarets atlàntics en etèries boires de magenta, blanc i verd, donant a la imatge un sentit més oníric. Amb un angle picat, es podia obtenir un fons amb les tonalitats blaves de la mar que feia destacar els colors càlids de les aus i les roques. El que no pensàvem en absolut era com ens veurien elles, les aus. De tant en tant, alçaven els ullets per observar-nos: aquells maldestres gegants de dues potes, sempre a punt de posar el peu —o una part menys digna ...

Vam escapar de la platja amb la impaciència de qui sap que el millor encara està per arribar. Una escala de graons fets amb les pedres de la zona s’enfilava en pocs metres fins al camí principal que travessa l’illa de nord a sud,  vorejant el terreny privat dels propietaris. Aquests són tolerants amb els visitants, però encara que els donen la benvinguda al monòlit que corona l’escala, fan ben evident quins terrenys són del seu ús exclusiu. A dalt, com un petit bastió d’un món en miniatura, s’alça una casa de línies senzilles amb façana plana, sense motllures, oberta amb cinc finestres per cada planta i una teulada a quatre aigües. És l’amagatall de l’exigu principat de les Saltee. Darrere de les finestres es veuen les cortines de la que podria ser una granja irlandesa i no de les més luxoses que havíem vist en el viatge des de l’aeroport. No obstant, una insígnia heràldica a la façana, repetida als cartells, recorda les aspiracions del difunt príncep Michael I de les Saltee, mort ...

Escapamos de la playa con la impaciencia de quien sabe que el mejor todavía está por llegar. Una escalera de escalones hechos con las piedras de la zona se dirigía en pocos metros hasta el camino principal que atraviesa la isla de norte a sur, bordeando el terreno privado de los propietarios. Estos son tolerantes con los visitantes, pero aunque les dan la bienvenida en el monolito que corona la escalera, dejan bien claro qué terrenos son de su uso exclusivo. Arriba, como un pequeño bastión de un mundo en miniatura, se levanta una casa de líneas sencillas, con fachada plana, sin molduras, abierta por cinco ventanas por cada planta y un tejado a cuatro aguas. Es el escondrijo del exiguo principado de las Saltee. Detrás de las ventanas se ven las cortinas de la que podría ser una granja irlandesa y no de las más lujosas que habíamos visto en el viaje desde el aeropuerto. No obstante una insignia heráldica en la fachada, repetida en los carteles, recuerda las aspiraciones del difunto prínc...