Quan les àguiles volen lluny

Fa uns dies la meua filla va marxar cap a Brussel·les a fer pràctiques amb una beca de la Diputació a una empresa de publicitat que, sembla, treballa amb els temes de la Comissió Europea. Fa setmanes que estem de preparatius per tal que puga iniciar una nova experiència a la capital de Bèlgica. Dilluns ens vam acomiadar als carrers de València doncs eixia a la matinada.
Lluny queda aquella xiqueta que va anar de mala gana a l'excursió de la neu del col·legi. Ja han passat molts anys des que va marxar d’intercanvi a França. Quan va acabar el batxillerat la vam acompanyar a l’aeroport a acomiadar la sorollosa comitiva d’estudiants que anava a fer trastades a Malta. Cada eixida era un pas endavant cap a la independència. Fa ara tres anys que ens fèiem una forta abraçada als baixos dels apartaments per a estudiants de Möhringen un dels poblets de l’àrea urbana de Stuttgart a Alemanya. Sabíem, aleshores que ens veuríem en unes setmanes però tanmateix intuíem que el fil de tindre-la a casa anava desfent-se i, a poc a poc, ens anàvem quedant sols.
L'experiència va ser molt valuosa per a ella. De Stuttgart va portar viatges, experiències i, els que és més important, amics de molts països. Certament va tornar més madura i tolerant: conscient per la força dels fets que el món és gran i les persones de diferents cultures podem arribar a conéixer-nos i ser amics en el cor.
També l'experiència present pot ser valuosa. Entrarà en una empresa ja com a treballadora i haurà de fer front a les interaccions amb companys de treball i, supose, clients. Conviurà amb gent desconeguda en una casa derringlada, però amb encant, que han trobat al nord del casc vell de Brussel·les. Sempre hi hauran dificultats. Malalties sense tindre a la família o a la parella a prop, gestionar els diners, l’alimentació o trobar amics amb qui compartir els temps d’esbarjo per no parlar del temps humit, gris i melancòlic del nord d’Europa.
La metàfora de la vida és la dels camins que ens allunyen del caliu de la infantesa per a portar-nos a nous paisatges i situacions. Com m’agrada dir de vegades la vida és dura, però sempre tornarà a eixir el sol.
Aquest estiu he seguit el projecte de reintroducció de l’àguila pescadora. Quatre polls d’aquest tipus d’au es van criar a la Marjal de Pego-Oliva i tot un equip de pares i mares adoptius els han seguit en el seu camí cap a la vida plena en la natura. Un dels polls Luigi, ha fet uns viatges sorprenents. Va anar al nord, fins a arribar a França i fa uns dies va marxar, seguint el seu instint fins a el Senegal on ara hi és. El personal del projecte contenia la respiració en els dies en què es va perdre el seu senyal passant el desert del Sàhara. Pense que igual que la meua dona quan un dia és tard i la meua filla no contesta els missatges del wasap. Ser pare, pel que sembla és vindre al món a gaudir i patir d’uns fills que per una banda vols que volen i per l’altra tens por que es peguen el bac, s’enfronten a perills o els facen mal.
Fa uns dies va vindre a veure’m a l’hora del pati H. , un xiquet que està acollit per l’administració, ja que és el que es diu un MENA, sigles de Menor No Acompanyat. Aquest any no el tinc, aleshores es tractava d’una visita de cortesia. Vam parlar de l’estiu, dels seus partits de futbol i li vaig preguntar per la seua família. Em va dir que estaven tots bé i que aquest any estava a la Formació Professional bàsica.
L’any passat vaig ser el seu tutor i vaig descobrir una persona educada, respectuosa i amb ganes d’aprendre. Un xic al qual els pares havien finançat un viatge perillós creuant la Mediterrània per a poder acabar treballant amb la seua família a França de mecànic. Ell, igual que les àguiles, igual que la meua filla, havia abandonat el niu per a trobar un món millor, però per a ell la frontera estava tancada i el risc del viatge era de vida o mort.
Aquest és el nostre món injust on els pares volem que els fills volen alt i viatgen a llocs on viure millor, com les mateixes àguiles. El que passa és que la vida no és justa: uns ho fan des de la sort d’haver nascut a Europa i altres fugint de la pobresa, la manca de democràcia i oportunitats o la fam.
Quan s’enfonsa una barca amb desenes d’immigrants molts fan esquena i continuen pensant que Europa ha de ser per als europeus. Espere que mai els passe aquesta injustícia als seus fills o estimats.