Primera excursió de la tardor, (encara que és estiu)

“La naturalesa sempre usa els colors de l'esperit.”

Ralph Waldo Emerson

Deia el fotògraf Ansel Adams, especialitzat en paisatge i referent de tots els que ens agrada la fotografia, que el món és incomprensiblement bell: una perspectiva infinita de màgia i meravella. Hui, primera excursió de la tardor, encara que és estiu, volíem fer una excursió curta per a tornar prompte a casa. Dic de la tardor perquè una vegada comencen les classes, jo, com a professor que sóc, ja tinc la sensació que l’estiu ha passat.

Ja sabreu, els que seguiu la pàgina, la passió que tinc per les muntanyes. Ahir necessitava una càrrega de bateria vital i a les sis del matí vaig preparar els estris de la muntanya per a arribar a les set, encara en eixe moment del dia en que veus tot just les coses entre la foscor blava de les primeres llums. George ja aguaitava a la porta de l’ajuntament de Lloc Nou de Sant Jeroni i pel camí que puja a l’ombria del Badall.

Pel Coll de Llautó, junt al Tossal del Morquí, es veien llengües de boira que queien suaus com una cascada sobre la Vall del Vernisa. El pronòstic del dia marcava ruixats ocasionals i, a la vista del gegantí núvol que cobria les serres del Mondúver i més enllà semblava que no anava desencaminat. Per l’est el sol, ja sense les forces de l’estiu s’obria pas a colzades entre la Serra d’Ador i la Falconera. Per moments cel blau i astre rei semblava que anaven a guanyar a l’exercit tardorenc de núvols, boira i tempestes. En el puja i baixa que hi ha darrere del Badall vam passar el camí de la font del Frare i per una pista forestal plena d’argelagues vam seguir l’ascensió cap a la Cuta. El sols ens acaronava amb una llum taronja dolça. Res a veure amb l’agressivitat de la darrera pujada a principis de l’estiu.

La cuta, el cim en punta, la muntanya mamelluda, en paraules de l’escriptor Mascarell i Gosp, com un pit de dona jove gitada sobre la fita entre la Vall d’Albaida i La Safor no és un cim popular. De fet, a pesar de ser un punt alt i amb bones vistes és menys conegut que altres cims dissimulat com es troba en el crestall de la Serra d’Ador. Al Sud la Safor orgullosa amb el seu cim i, com taques d’aquarel·la xinesa , Serària i Mongó ja quasi esborrat entre la boirina. Per sota el cim un ramat de porcs cenglars, quasi com una excursió de col·legi amb els mestres davant i tots els xiquets, un darrere l’altre, seguint-los ordenadament. Cada vegada és més senzill veure’ls per tot arreu. Ja no ens tenen por, més bé es mantenen a una cauta distància. Per l’oest la Vall d’Albaida era una cassola farcida de cotó que surava suau com una manta divina. Pel Nord el Mondúver semblava diminut baix d’un nuvolot que estava inundant València i els voltants.

Era tems de continuar el crestall fins arribar a la pista forestal i submergir-se en la densa boira. Com a figuretes de joguet es veia el paisatge de camins, ciclistes formiga i poblets de rondalla. Per tot arreu els cadàvers dels pins de l’incendi de fa uns anys.

Una de les coses que més m’agrada és la tranquil·la conversa amb els companys de ruta. Amb George vaig estar parlant del Brexit i les conseqüències. Sembla una novel·la per entrega de la qual ja estem parlant anys i anys. Finalment vam esmorzar seguts al marge d’un bancal. Petits plaers del caminant que gaudeix de la meravella de la natura. Són eixos moments en què l’objectiu de fer batre el nostre cor al ritme de la natura arriba a la seua màxima expressió.