Barranc de l'Engina. Tornant al lloc del crim

La muntanya, la natura en general, no és amable ni acollidora. Oblidem quan transitem les sendes que comuniquen les valls que aquestes són el resultat de moltes generacions de pastors, roders i caminants que han trobat la millor forma de superar els obstacles que separen els territoris.

Fa quasi un any vam entrar un dia de plugim al Barranc de l’Engina, nom aquest misteriós perquè no sé què dimonis pot ser o d’on ve. La paraula que més se li assembla vol dir en castellà inflamació. Com no siga que algú va acabar amb els peus unflats de passar aquest difícil barranc no li veig més trellat. O tal vegada si? Engina es, tanmateix un tipus de mol·lusc. Pot ser per algun fòssil trobat a l’indret?

Com deia, a novembre de l’any passat vam anar i patir un dia de plugim que va fer que totes les superfícies de les pedres estagueren relliscoses. Vam arribar a dos obstacles d’eixos de grimpar que vam superar amb l’adrenalina a mil i preocupats pel resultat de l’aventura.

Ahir jugàvem amb avantatge. El dia era de temperatura estiuenca però agradable, feia sol i les pedres eren obstacles a salvar però de bon xafigar. La idea era fotografiar de manera tranquil·la un paratge de bellesa salvatge i remot com pocs. Optimisme del muntanyer, jo diria.

La entrada al congost es fa per un corral abandonat que mostra que en el passat els pastors i la gent de camp aprofitava fins el més petit racó per a sobreviure. Una vegada es passa s’arriba les primeres parets de pedra enllumenades pels primers rajos de llum ataronjada del sol. El barranc va tancant-se, quasi vas entre parets de roca i s’arriba a una bifurcació. S’ha d’agafar el llit que va cap al sud.

Vam arribar a fer quasi tres quartes parts del barranc per arribar a la zona de la primera corda i la paret vertical que ve als pocs metres. Pel que recordava jo hauria dit que no estava tan endinsat.

Comptàvem, en aquesta ocasió, amb l’avantatge de saber ja clarament que eren els únics obstacles perillosos i que després era seguir apartant branques i matoll fins a eixir de l’Engina. Vam fer un arnés per a la gosseta, que no podria pujar per ella mateixa l’obstacle, jo vaig pujar primer sense motxilla i Xavier ja em va passar el material. Una vegada dalt, falcat a la pedra, el vaig ajudar a pujar. Llevat d’un colp al cap el meu company va superar sense més problemes un pas que va resultar complicat però molt més agradable en estar sec.

El Barranc és espectacular. Voldria que les fotos li feren justícia, però no es pot comparar amb aquesta sensació envoltant que estremeix. És ací quan veus que la muntanya lliura ací una batalla amb l’aigua que va fent un llit atacat contínuament pel despreniment de blocs de pedra grans com a cases. Les capes de fons marins fòssils es veuen apilades als costats, podent quasi esbrinar l’intimidat d’aquells mars primigenis. Caminar és anar trobant passos en un laberint de pedres, apartant esbarzers, baladres, i unes plantes trepadores amb punxes que t’agafen en les seues garres només creues per on elles han decidit créixer. Vam sentir els cants dels abellerols migratoris, els grunyits i els moviments per les mates dels porcs senglars i tant altres animals amagats en l’espessor del bosc. Per altra banda les randelles intentaven trobar un punt on mossegar i xuclar-nos la sang. Afortunadament anàvem amb pantaló llarg i repel·lent perquè ja sabíem com les gasten a aquesta zona de la Serra d’Ador.

Finalment i per on sabíem vam arribar a les Penyes Albes i La Carrasqueta per a baixar, novament, al riu Serpis i caminar. Ja anàvem amb poca aigua i cansats. Els peus castigats demanaven un descans i la font de la Reprimala, una vegada ja tornàvem amb el cotxe ens va semblar el millor oasi del món.

M’alegre molt d’haver tornat i tindre fotografiat el Barranc de l’Engina. No tornaré a anar. Amb dues vegades ja està bé. Sent que he guanyat aquesta vegada la partida, però la natura té tot el temps del món, mai millor dit, per a mostrar-nos que no som res.