Per la serra del reialenc de Carcaixent






Feia temps que volia explorar una Serra de la qual costa esbrinar el seu nom. Ara ja ho sé, però he hagut de buscar en diverses referències perquè en el mapa apareixen els noms dels barrancs i les àrees però no un nom de conjunt. Seguint les pistes de l’incendi del 2016 he trobat un estudi que parlava de l’incendi de Carcaixent, tirant del fil i lligant amb la paraula Reialenc que he trobat en el camí de pujada crec que no m’enganye si dic “Muntanyes del reialenc de Carcaixent”.
La Serra que rep aquest nom està situada entre muntanyes amb més nom, com ara la Serra del Toro, darrere de Simat o la Serra de Corbera amb els seus impressionants perfils. Aquesta, que no és molt alta, sols té un relleu marcat en els barrancs que baixen pels costats però la part central és una altiplanació d'ondulacions suaus i vegetació esclarissada pels molts incendis i per la mateixa composició del sol. Efectivament l’informe de l’incendi parla d'incendis els anys 1981,1991,2010 i 2016, tots ells en l’estiu. Si no es veieren els milers de troncs de pins caiguts a terra, es diria que la vegetació sempre ha segut escassa, baixa i preparada per a focs recurrents.
He pujat pel safareig de la Font de la Falzia entrant en el barranc homònim prou agradable i verd amb relleu de pedres de volums escultòrics. Per la banda de llevant regnava el Montot, per la de ponent la senda et portava al reialenc. La primera sorpresa és un camp d’ametlers de terra roja argilosa que es tanca com un illot en el port d’una masia abandonada amb un aljub molt estructurat i fet amb cura. Pel que fa a la casa a penes queden quatre parets que ixen entre les mates com queixals d’una boca malalta. Molt a prop una carrasca impressionant invitava a pensar en ella com eixe esser viu que tot ho veu i res li afecta.



Seguint el camí he passat per un segon aljub encara més impressionant que el primer. La primera conclusió és que la muntanya, segurament, sols ha tingut un ús ramader, ja que no es veien bancals ni murs per cap lloc, la segona és la manca d’aigua que ha obligat a l’enginy per tal de proveir-se del líquid element.
En seguir la pista forestal he arribat a un estrany hort de taronges al bell mig de les muntanyes, organitzat i pulcre, regat per degoteig i net com pocs hui en dia. Sembla estrany en moments de crisi trobar taronges allà dalt perdudes en la muntanya. Els puputs eren els únics habitants de la plana i volaven espantats en veure’m arribar.
He refet parcialment el camí i he agafat una pista a l’est que entre cartells amenaçadors de “Finca privada i perill per armes de foc” m’ha portat a la que es diu “Cases de Don Bernardo”. El casalot immens, jo diria que de principis del Segle XX, roman en ruïna, tot enfonsat per dins i cremat, sembla, pel foc del 2006. L’alumini i els tancaments d’alguna finestra fan pensar que no fa tants anys algú hi habitava, hui sembla un indret misteriós, desert, maligne quasi diria jo. Si haguera d’escriure un conte d’una casa maleïda, segurament posaria l’escenari en aquest lloc.



La senda es perd cap al sol ondulant el seu traçat per damunt de les pedres i les mates. Arriba un moment en què podries estar en la mateixa Mongòlia perquè no es veu que la plataforma de la mateixa muntanya que xafigues i cap de les serres dels voltants. Paisatge minimalista, erm, sec, sense cap referència humana. Qui diria que estem al terme de Carcaixent famós pels seus horts!
A aquestes hores del matí feia ja una bona basca sols alleugerida per la brisa que arribava de la Valldigna. Arribar a la Cova de l’Aigua ha sigut un plaer. En passar un petit matossar i arribar a la porta de la cova la temperatura baixa uns deu graus i la fresca convida al descans i al gaudi de les estructures de pedra. Per desgràcia alguns bàrbars del passat han trencat les estalagmites per a emportar-se un record del seu pas. En la tranquil·la estança en la cova he comprés que tota la muntanya és un immens colador que filtra l’aigua entre les pedres de calç i que la cova i altres que veuria després, Com la Cova de la Figuera, tenen la mateixa funció o, millor dit, origen.
Ja iniciant la tornada el camí gira cap a nord deixant veure la Vall d’Aigües Vives i les muntanyes de la Serra de les Agulles. Tota aquesta vall, crec que molts ho sabeu, va ser domini del Monestir dels Agustins. Amb la desamortització va passar per mans diverses fins que la Caixa D’estalvis de València la va adquirir per a fer un hospital per a tísics. La inauguració va ser amb gran cerimònia i fins i tot la dona de Franco va fer la desfilada per l’avinguda de la finca als peus de la solana de la vall. Hui, és una finca privada amb un illot al centre que és el col·legi per als que volen parlar anglés per tot i per totes: El British.



Cavanilles, que parla també de la vall, s’haguera sorprés en trobar en la partida de La Galiana un camp de golf. Sent com era retor, ideològicament conservador i partidari de l’aprofitament de la natura per a traure benefici, haguera aprovat aquests camps verds que atrauen gent adinerada a pegar voltes per una muntanya domesticada. Nosaltres que recordem el paisatge nostre i ens agrada ferotge i sense tanques mirem amb tristor una tanca que recorda que els visitants no són benvinguts si no entren per la porta principal i paguen. El tossalet del camp que mira a la vall està sent excavat i aplanat per a fer més gran el camp. Els arbres morts malauradament no tindran hereus i aquest verd artificial que xucla l’aigua de forma compulsiva com si fora una praderia escocesa els guanyarà la partida mentre els propietaris juguen amb la força de les màquines.
Afortunadament els abellerols recorden que la natura sempre trau el cap per sobreviure. Entre les branques cremades sents xiular de les petites bandades mentre arribes seguint el camí cap al Barranc dels Corvaxos.



Mig dia, molta calor, el safareig de La Barraca d’Aigües vives et recorda des de 1856 que "Por orden del Señor Alcalde que nadie lave en la pica bajo multa de 6 reales” . Què faré? M’arrisque a pagar sis reals?


Espere que hàgeu llegit fins ací. Seria senyal que us ha agradat. Jo pense que les caminades solitàries són les millors per a observar la realitat. Un poc a la forma de Cavanilles...
Compartiu i comenteu si us sembla bé. El vostre suport sempre m’engresca a escriure més.

Comentarios

Entradas populares de este blog

El dimoni de la Foradada

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

L'olivera de Benigembla