De gorgs, basses i piscines Una vida a l’aigua

Surant a l’aigua. Els records i els pensaments floten en el líquid i flueixen suaument. Me’n recorde dels anys de crisi i malaltia mirant un cel de núvols on no pots escapar. Fa uns anys m’agradava agafar-me les cames i, en posició fetal amb els ulls tancats, deixar que el cos es balancejara com si fora un ésser primigeni en una mar prehistòrica.

Mon pare havia sigut nadador. La natació com a esport fou popular des dels temps de Damià Català i els membres del club utilitzaven el mateix port o bases privades per a entrenar, com era el cas de la Bassa del Tio Salvador.

Amb un pare nadador poc va faltar perquè nasquérem amb cua i aletes com els peixos. Aquells anys encara eren temps de bases però no tant de gorgs perquè la contaminació ja començava a castigar els rius. Les generacions anteriors coneixien millor que la nostra aquests racons del riu on hi havia una pedra des d’on saltar a l’aigua deixant-se portar pel corrent. En el nostre cas va ser la bassa de Konnicks el primer lloc d’esbarjo estival. La família, d’origen belga, tenien una finca amb tarongers a la vora dreta de la carretera al Grau que feia fita amb el Riu Serpis. Teníem el permís dels propietaris per a anar a prendre el bany en una bassa amb motor de reg. El vestuari era la mateixa casa del pou que impressionava per la fondària i la negror als ulls innocents dels infants. Adossat a l’edifici del motor hi havia un sostre amb dues aigües per al llavador que aleshores mai vaig veure gastar. Pels voltants hi havia horts que igual aprofitaven per a fer les teues necessitats, si era el cas, agafar plantetes de sabó o observar parotets de tots els colors.

Va ser doncs a la bassa de Konniks on vaig aprendre a nadar amb mon pare. Amb confiança botava des del mur o des del llavador i, com podia, arribava a la seguretat dels seus braços. Si no recorde mal, hi havia una escala de grapes de ferro que et permetia tornar a la seguretat del llavador. La bassa, de planta més o menys quadrada ,seria d'uns quinze metres de costat. Les parets s’alçaven sobre el terreny i el fons estaria un mig metre per davall de la plataforma dels costats. En necessitar aigua sols havien d’obrir les comportes i aquesta circulava des de l’eixida al nivell de les séquies circumdants. L’aigua era sense tractar i només passaven uns dies estava plena de llépol verd i algues que li donaven un aire de llacuna més que de les asèptiques piscines de hui. Tant és així que quan es feia pudenta la buidaven i la tornaven a omplir amb un broll d’aigua gelada, eixida del pou neta i cristal·lina com el gel.

Com una granota, només vaig agafar confiança, pujava i baixava pels murs per a tornar a tirar-me primer de cap i després fent volantins. Mon pare orgullós m’animava i jo, desvanit, insistia. Un dia em vaig tirar pegant voltes en l’aire des de la teulada del llavador i vaig caure d’esquena. Tan escaldat vaig quedar que mai més ho he intentat.

Més endavant, o tal vegada els mateixos anys, anàvem a la Drova, al terme de Barx, a passar les vacances en una casa llogada de l’antiga granja del Monestir de Valldigna. Allò que hi havia més paregut a una bassa eren les de reg amb llavador que hi havia a la font de l’om, però aquestes estaven brutes i plenes de granotes i peixos. El meu cosí Salva, tan pesat es va posar un dia, que al mateix safareig, tot nuet, amb rialles de picardia infantil, el deixaren mullar-se amb les mans tapant-se les parts. Com un ritual anàvem cada dia caminant a la piscina del Restaurant El Romeral, pagàvem 5 pessetes, si no recorde mal, i preníem el bany en una instal·lació ja més pròpia dels temps que venien.

En fer-nos més majors vam entrar a formar part de l’equip de natació i cada vesprada anàvem a l’antiga estació de trens i pujàvem a la balena blava, de nom “La Jeresana” que, amb tots els altres viatgers, ens apropava al Càmping Caudeli. Hui en dia semblaria una bogeria, però aleshores els xiquets amb la bossa i la tovalla pujàvem sols a l’autobús, ens baixaven a la vorera de la carretera nacional i, a la carrera, creuàvem en un moment sense transit a l’altre costat per a arribar caminant a la piscina. La del Càmping era una piscina imponent. Era, per una banda, una piscina de competició de 33,3 metres de llarg, rectangular i amb trampolí, que s’obria amb una altra per a xiquets de menys profunditat i forma corba quasi tancada per una península. També obtenien el subministrament d’aigua d’un pou. Estava gelada, més encara el mes de maig quan començàvem els entrenaments. En arribar l'inici de la temporada, com a part de l’acord amb els propietaris, els nadadors amb raspalls i clor com a eines els netejàvem la immensa piscina. Aquesta tardava uns dies a omplir-se i, gosadia de gent jove, ja entraven a tastar-la tot i que allò era pur gel. La temporada de bany s’estenia fins a la fira d’octubre i no tan sols una vegada vam haver de tallar l’entrenament per l’arribada d’una tempesta que ens feia eixir de l’aigua com a conills espantats.

No vull oblidar la piscina familiar dels meus oncles Salvador i Joaquim on tants diumenges van passar jugant amb els cosins. Em diuen les meues cosines que jo era el terror de la piscina. Al ser el major els ficava el cap baix l’aigua i corrien espantades entre rialles i por. Encara m’ho diuen de tant en tant.

Durant uns anys vaig ser monitor de natació. Vam agafar la onada de noves piscines de poliesportiu dels pobles i organitzàrem els primers cursets de natació a Real de Gandia, Palma, Ador, Rafelcofer i en molts apartaments de la platja. Quants xiquets vaig veure fer aquell tràmit de vida en què passes d’animal terrestre a amfibi!

Com corre la vida! Quan va nàixer Mar, la meua filla, anàvem buscant piscina entre els parents. Ella ja va vindre al món com un peixet. Mai va saber què era la por a l’aigua, ja que de ben menuda l’amollava i ella, com, confiava en son pare. Quan vam vindre a viure a la casa nova la piscina es va convertir en el lloc d’esbarjo primer dels xiquets i després dels adolescents de casa. Fins i tot el gos gaudia d’ella i, si no estaven davant, gosava a entrar a refrescar-se.

Hui tinc, m’agrada dir-ho així amb humor, la banyera més gran o la piscina més menuda del món a casa. Tal vegada com l’àtic, on passe el temps escrivint o llegint, siga la part de la casa que més m’agrada. Quan arribe acalorat i vull trobar la pau entre i trobe consol.

Crec que sempre hem sigut aigua. Som, igualmente, aquell ésser primigeni, com el fetus que vam ser i per això la vida és aigua.