Històries de pescadors

Mon pare, si la reencarnació existira, hauria segut un caçador en una tribu que vivia sols d’allò que aconseguia atrapar al dia. De fet ell contava la batalleta de “l’home primitiu” en la qual anava amb el seu amic Pepe Orihuel a per les captures que es menjarien el mateix dia.

Encara d’una generació de supervivència en la qual tothom sabia com extraure-li els fruits a la natura es va criar anant a caçar, a l’horta o, el que més l’agradava a pescar.

Es va fer amic dels pescadors professionals i en una època on els no professionals eren pescadors de canyeta i braç va començar a eixir a la mar amb barca. Hi havia un quid pro quo  i mon pare els arreglava els rellotges de bades o amb un preu millorat a canvi d’eixa amistat que tenien.

El seu mentor va ser el “Tio Batito”, o Batistet a casa, un home de escassa talla cabell rull, pell curtida pel sol, ulls de pardalet i nas afilat sobrevolant una boca fina. En conjunt podria haver sigut un fenici, un pescador maltés o un dels mariners d’Ulises ja que tenia un aire indiscutiblement lligat a la mar. Vivia amb la seua dona, la “Tia Tonica” en un modest baix d’un bloc de vivendes socials que havien construït junt al riuet de Sant Nicolau. La parella era d’una dolçor amable i senzilla entelada sols per la tràgica mort del seu fill en un accident tornant a casa del servei militar i que els acaronava amb una tristesa discreta però terrible. Batistet vestia des d’ençà de negre i encara el convertia, més si cal, en un personatge de pel·lícula grega. Cada dia, si podia, anava al cementeri amb la seu ciclomotor a visitar la tomba del seu fill.

Jo vaig tindre la sort de conèixer a un Batistet encara fort i àgil. Anava a demanar-li el bot de rems per a fer una volteta pel riu i el port amb la meua xicona o els amics i ell sempre me’l deixava. Baixàvem  a l’embarcador i el treia de l’embolic d’embarcacions veïnes remant amb una habilitat increïble . Era un personatge afable i, tot i la tristor profunda que amagava, sempre tenia una capa externa alegre i bromista.

Quan era jove anava amb son pare a pescar amb una barca encara de vela. Son pare mentre fondejaven es posava un filet al dit del peu i esperava que els peixos picaren. Batistet li feia broma tirant del fil i enganyant-lo. El pare furiós bramava i volia arrear-li una nyespra i el xicot, àgil, com un primat pujava al pal posant-se a resguard de la fúria paterna mentre aquest es calmava.

Batistet va agafar un càncer de estómac i els darrers anys menjava moltes vegades i molt poquet semblant més i més petit i fràgil.

L’altre amic de mon pare va ser Pepe, de malnom Marejadeta. Era un home amb un aire diferent al de Bastistet. No tenia eixe aire de pescador tot i que havia segut mariner tota la vida.

 Pepe era un pescador que haguera preferit ser llaurador i escapava al seu hort a la marjal al primer senyal de mal oratge. Amb sorna els col·legues li preguntaven —Pep, hui no ixes?— i ell contestava — No, hui no, que hi ha marejadeta—. Poc van tardar en posar-li un malnom que el feria con un estilet afilat en el cor. Bramava i esmentava a la mare a tota veu a aquell que gosava ofendre’l. Ell vivia en una caseta antiga en un carreró del barri del Mosquit del Grau. La seua dona Pepita era una xica grosseta i de cara redona. Hui me n’adone que ells eren mol joves quan jo els vaig conèixer, estarien per quaranta i tenien dos xiquets més o menys com la meua germana i jo.

De Pepe sé que va embarcar fugint de les conseqüències d’una brega de jove. Ho va fer per molts anys i sempre contava històries sobre ports llunyans a les Malvines o Vietnam com el que diu que ha passat per Quatretonda o ha fet nit a Benigànim. Una vegada, estant al Mar Roig, li van manar pintar el casc del vaixell de càrrega on estava de mariner. Estant en plena feina la bastida es va despenjar de la coberta i es va veure caure en un mar farcit de taurons. Ell afirmava que no s’explicava com va pujar un casc de ferro vertical en plena caiguda, però sembla que la por li va donar ales i es va veure a la coberta miraculosament.

Jo mateix vaig tindre la ocasió de ser company de feina d’alguns mariners i estibadors quan era socorrista a la platja. Eren, en general, bona gent, alegre, sorollosa, barrilaire i amant de l’alcohol i les dones. Sempre s’ha dit que les dones del Grau sempre han segut el pilar de casa en una llar moltes vegades amb un pare lluny i amb poc seny a l’hora de gastar-se els diners al bar. Elles sempre han sigut fortes de caràcter, ordenades i amb vista comercial: L’àncora de la família i dels mateixos mariners a port. Ells, per contra, qui es jugaven la vida en la mar i en el bar: Moltes vegades una remota presència.

Mon pare em va deixar un mapa fotocopiat que per a mi em sembla el mapa del tresor. Una carta marina amb les anotacions i esquemes que un mariner desconegut per a mi va fer per a no oblidar, o deixar constància, de com és el fons del mar prop de Gandia. D’ací a ell el meu reconeixement.

De mon pare sentia sempre parlar dels “Marranxons” com un lloc llunyà, nom que reb la canal entre la costa de la península i Eivissa, lluny, “on brama la tonyina” deien. També eren comunes a ma casa paraules com “Els Murallets” , “la Vinyeta” que hi són al mapa. Per la part de darrere estan “les senyes”que son la combinació d’una triangulació i una mesura de profunditat. Per exemple diu que “Els Rascasos” estan (amb la ortografia original) “Desde 30 braçes (49,5mts) la Mola per Mogotet i la farola entre els Fots i les Veines”.

a

La triangulació era un mètode per tal d’ubicar punts amb exactitud a la mar. Hui, no cal dir-ho, tot és sonar, geoposicionament i tecnologia. Amb la triangulació tradicional es tractava de buscar dues alineacions que, finalment, formaran el vèrtex d’un triangle. Hui sé on vam deixar la urna amb les cendres de mon pare: Cal enfilar una línia que combine el far de l’escullera del port de Gandia amb una torre d’un xalet en la platja dels Marells de Rafalcaid. Una vegada es veuen les dos torretes blanques de l’hotel Bayren i darrere, entre elles, el castell de Sant Joan a vint braces de profunditat està la punta de la Vinyeta.

Les restes de mon pare dins, d’una urna verda, van descendir suaument entre ones de llum clara entre un aigua de color maragda. El material es dissolia en uns dies i passava a formar part d’una mar que mon pare tant s’estimava.