Els llibres: cadàvers exquisits


La meua relació amb eixos objectes de fulls de pasta de paper, encolats i amb tapes més o menys dures és quasi la del fetitxista. Diuen que els primers plaers de la infantesa, allò que t’ha fet feliç, et marca tota una vida. Encara conserve un llibre quasi esgarrat, de tapes dures de color verd, llom obert pels anys i l’ús que va ser el primer llarg que vaig llegir sencer.

L'idil·li amb els llibres va ser tal que vaig començar a atresorar-los des que era xiquet. En un premi de redacció vaig tindre un de còmics de Disney, la tia Hilde, la meua estimada tia alemanya, sempre regalava llibres, Damià Català, quan anava amb ell del seu estudi de pintura a la cafeteria, em pagava llibres o fascicles de l'enciclopèdia de l’estudiant. Tots feien col·lecció. Quan ja feia les dues dècades de vida tenia més llibres que tots els que van acumular els meus pares en tota una vida.

La família va anar creixent i, fins i tot, es va convertir en una càrrega pesada en canviar-nos de casa. Crec recordar que seixanta-cinc caixes de cartó anaven plenes de llibres. Va arribar un moment en què vaig decidir no seguir comprant tant perquè ja no teníem prou lloc per a ells. 

La meua filla va ser lectora, però no dels meus llibres sinó dels seus moderns. Verne, London, Wells, Stevenson, Neruda, Benedetti o Garcia Màrquez ja no eren per a ella. Ara és més aviat consumidora audiovisual que no lectora tot i que li agrada llegir i escriu bé.

Jo em pensava que tenia un tresor, però un amic ja em va dir que no. Els llibres ja no els vol ningú. Em va contar, fins i tot, que a les biblioteques ja no accepten donacions privades per a augmentar el fons. És cert que els canvis en els coneixements científics i tecnològics han fet obsolets alguns llibres, especialment els d’informàtica, però queden molts de moltes matèries que serien útils en la formació del pensament de moltes persones. Però no. Estem deixant de llegir...

Hui mateix s’ha dit als mitjans de comunicació que la Comunitat Valenciana és la segona menys lectora d’Espanya. No m’estranya gens. Pel que veig les joves generacions, si no tots, una gran majoria, veuen els llibres com una imposició dels majors. Els agrada més l’Instagram que el Facebook perquè no cal llegir ni escriure molt. L'any passat vam fer un pla per a la lectura al meu institut posant mig hora de silènci i calma cada matí, però alguns dels més rebels es van tancar com un molusc en la seua closca i els altres van acceptar de millor o pitjor gana l'activitat establerta. Podien triar la lectura que més els agradara, no era qüestió de fer-los llegir el Tirant lo Blanc en llenguatge medieval.

Fa uns cursos, un company va portar les restes de la biblioteca d’un professor d’Oliva que havia mort. Va deixar sobre la taula de la Sala de Professors llibres i revistes d’un intel·lectual amant de les arts per si als professors els agradaven. El tresor de tota una vida orfe. Cadascú va agafar el que va poder. Jo veia els llibres com si foren una mascota abandonada que et mira amb malenconia. En obrir els fulls es veien els signes d’intervenció del propietari mort. Vaig agafar alguns que m’interessaven. Vaig sentir molta pena.

Ara a l’institut s’està fent una neteja de la biblioteca. L’amic Vicent Estruch, bibliotecari jubilat que està col·laborant amb la tasca em va assenyalar un parell de caixes on estaven llibres condemnats per si volia agafar-ne alguns. Vaig trobar uns quants que em van resultar interessants i han vingut a casa.

És qüestió de temps. L'era Gutemberg s’acaba. Què serà dels meus llibres?

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy