Alt, ben alt. L'Orxa

Crec que tots els xiquets són feliços el dia en què els pares els deixen entrar al llit de matrimoni i poden compartir la caloreta i el refugi sota llençols i manta. Així recorde jo els dies d’estiu en els que el pare anava a treballar i la mare anava pels queviures deixant-nos sols a casa. Els xiquets sempre pensen alguna malifeta si no hi ha adults. Com tots els mamífers estem programats a experimentar i intentar arribar als límits. Jo pujava dalt de l’armari i saltava al llit. Pense que és part de la meua natura: grimpar, pujar a un lloc i gaudir de la vista, siga armari, arbre o cim. No, ja no bote com abans, més aviat vaig amb precaució de no trencar-me la crisma, però continue gaudint de les vistes des d’un lloc alt com el que he visitat aquest matí.

En una zona de les Majones, més concretament a la partida de la Basa de L’Orxa hi ha un mirador amb vistes excepcionals sobre el congost del riu Serpis en el seu trànsit entre la Vall de Perputxent i Vilallonga. Hui he agafat el cotxe i he seguit la carretera sinuosa i estreta que comunica la Safor i el Comtat pels vessants de la Safor. En arribar a un enorme dipòsit verd, d’eixos que es gasten als incendis forestals, he aparcat i, per una pista forestal, passant dos corrals abandonats he accedit a uns arrimalls que dominen l’angosta vall del Serpis. La vista era colpidora amb les Serres d’Ador i la Safor a cada costat, la Carrasqueta de Terrateig, el Castell templer de L’Orxa i el magnífic Benicadell, icona de dues comarques i fal·lus imposant des d’aquesta perspectiva. El cel de tardor es veia farcit de núvols fusiformes i polits per l’acció d’un ponent que omplin les valls de taques d'ombra i forats de llum on els arbres, ara amb les seues fulles grogues, destaquen sobre el blau del paisatge i els tons d’un gris terrós de l’herba. El blau de la mar romania incorrupte, violent i orgullós per la banda de llevant. És temps de colors contrastats abans del regne del gris plom de l’hivern.
La basa és un altiplà argilós cobert de terra roja, roca aspra i feraços pins de repoblació. És una zona solitària, seca, més encara en dies entre setmana. Els llauradors han mort o ja són molt vells. Els ramaders van abandonar la vida a la muntanya ja fa dècades. Ningú queda als camps de la Basa. Sols un caçador té un camp preparat per a torbar-se matant pardalets.
Veig un home amb una falç en mig del camí. Li dic, bon dia, i ha botat com un animal pillat pel caçador. — Quin surt m’has donat!—. — Sols li he dit bon dia!— Hem fet una xarradeta amable, en valencià. Dona gust sentir-te a prop de la gent de la teua terra, parlant el valencià casolà que ens uneix d’una forma íntima als valencians. L’home, veí de l’Orxa, ha pujat a fer collita de pebrella i altra planta per a fer el popular herbero que tant agrada als de l’interior. Li he dit que jo tenia parents, això deia mon pare, al seu poble. En presentar-me ha recordat la meua família i les relacions, fins i tot la botiga on mon pare venia rellotges. Cal dir que les relacions entre els dos pobles als extrems del congost eren freqüents amb el ferrocarril que va funcionar fins al 1967 i que no era estrany als de l’Orxa el fet d'anar a treballar a la fàbrica de paper de Vilallonga o, fins i tot, als començos de Gandia.
—No queden llauradors—, m’ha dit. —Aquest racó es diu la Basa i abans estava tot net. No hi havia ni un pi. Tot eren bancals nets com una pàtina— Hem parlat del seu poble i m’ha contat que sols queden cinc-cents habitants dels mil cinc-cents que va arribar a tindre no fa tant. Els fills han fugit a viure a Muro d’Alcoi i són constructors que baixen a treballar a la Marina fent xalets. L’interior valencià mor.

Mire, li he dit. —Tinc un record meravellós relacionat amb el seu poble. Mon pare, que ja va faltar fa uns anys, ens contava quan anava de campament de l' OJE a L’Orxa. Una vegada van fer diverses gamberrades, com pintar un camió de llimonada La Gandiense on havien de fer inscripcions patriòtiques, altra nit van anar a furtar fruites i, com a castic, van ser expulsats amb cerimònia militar amb corneta per als traïdors. Com es feia de nit es van presentar a una casa del poble, es van donar a conéixer i els van deixar dormir a tots a la pallissa.—
Ens ho contava mon pare els pocs dies en què era festa i ell estava de matí amb ma mare al llit. Li demanàvem que una i una altra vegada ens contara la historieta i jo m’ho imaginava com una aventura meravellosa. Conta’ns històries del campament! I allí, al caliu de l’estima dels pares, tots quatre en el llit ens deixàvem portar pel relat i la fantasia com es feia generacions darrere de generacions: de boca a boca.