El factor D

La meua filla acaba de finalitzar amb resultats excel·lents el seu primer curs en la universitat. Era un repte veure com respondria en la nova etapa després de dos anys estudiant en el meu institut. No van ser ni un ni dos els que van preguntar amb estranyesa perquè la portava a Villalonga i no a un centre privat o concertat de Gandia. Hi havia una certa sorna i commiseració per la nostra decisió. He d’agrair als professors que va tenir perquè, a la vista està, ha pogut superar el repte sense problemes.

Fa anys, treballant en l’Institut de Pego, vaig assistir als últims anys del sistema escolar que començava amb la EGB, seguia amb el BUP i finalitzava amb el COU. Els alumnes podien decidir-se, una vegada complien els catorze a anar a la FP o seguir la via universitària. Any rere any la queixa entre els professors, era que els alumnes arribaven amb menor nivell. Segons pareix va ser inspecció la que va imposar un tant per cent d’aprovats o, en qualsevol altre cas, començaria a entremetre’s en l’aula del professor que suspenia més enllà del percentatge tolerat. Una vegada aprovats i donada la falta d’expectatives de la FP tot el món entrava automàticament al BUP. El nivell va anar a menys i va arribar la reforma. Poc més poc menys. Hi ha molts més matisos en què no entraré.

Ja es començava a parlar en aquella època del fracàs de l’estudiant i s’imposava una estadística favorable al ministeris o la conselleria més que anar a l’arrel del problema. En la famosa novel·la de 1984 l’estadística sempre va formar part de la manipulació sistemàtica de la percepció de la realitat. Quan no s’arribava al nombre desitjat de producció d’aliments es canviava l’estadística i s’eliminava tota referència a una realitat diferent. Així el sistema pareixia estar sa. L’estadística era la realitat, però al mateix temps canviava la realitat, creava dinàmiques socials.

Fa un parell de dies vam rebre amb alegria el posicionament del nostre centre l’IES VALL DE LA SAFOR com el número 75 en resultats de la selectivitat en una estadística publicada en la premsa. Per davant els resultats del Gregori Maians i per darrere, a diferents distàncies, els altres centres de la Safor. Crec que des d’aquesta posició es pot criticar millor el fenomen ja que no és una rabinada per haver eixit malparats del tràngol.

L’estadística, tant com altres que va facilitant la Conselleria de tant en tant, es publiquen amb bombo i platerets en els diaris digitals de referència a València, a saber, Levante i Les Províncies. Quasi sempre els centres privats d’elit es porten els comentaris favorables a la seua qualitat. Ningú parla de la diferència de mitjans, de les dificultats que es donen en centres de la perifèria de les grans ciutats o de la falta d’interès d’una societat de metes rurals o procedent d’obrers de la indústria. Les classes mitjanes amb formació universitària tenen clara la meta. Jo diria que el mateix fet de portar voluntàriament al teu fill a un centre on has de pagar per quelcom que pots tenir gratis ja distorsiona perquè la teua actitud ja és proactiva i això ho veuen els xiquets.

L’anàlisi de les dades pot canviar la percepció de l’estadística amb facilitat. No és el mateix un col·legi que presenta una dotzena d’alumnes que un altre que presenta més d’un centenar. Hi ha, d’altra banda, diferències numèriques escandaloses, com, per exemple, la que va de la nota mitjana del batxillerat en un centre de la què trauen els mateixos alumnes en els exàmens de les proves d’accés a la universitat a pèl. Tal vegada la nota pura i dura de la selectivitat és més realista, si és que ens volem comparar i encara així podem tenir un centre amb una assignatura mal preparada, o amb un tema no tractat i que abaixe l’estadística o un altre on per efectes de l’atzar aqueix any tinguen dos talents i aparega el millor de la llista. Si l’estadística pura de la selectivitat, descomptant les notes del batxillerat, s’acumulara durant anys parlaria més del nivell del centre que de la nota puntual d’un any. En qualsevol cas no m’agrada aquesta interpretació mesquina de les notes.

No és una qüestió fútil. D’unes dècimes depenen els somnis i esperances de molts alumnes tant com l’economia de les seues famílies. És ben sabut, perquè en aquest món ens coneixem tots, que hi ha centres que sistemàticament unflen les notes durant el batxillerat, passant així d’una dècima per damunt d’una nota fins a la següent. Pot donar-se que a un alumne se li passe de 8,1 a 9 i a final de curs amb la mitjana de nous de 9,1 a 10 per art de birlibirloque. No cal ser hipòcrites, tots fem per ajudar tot el que es pot als nostres alumnes en la nota però hi ha un marge raonable dins de la lògica de les notes i hi ha estacions de bombament automàtiques que poden introduir desigualtats escandaloses.

La nova llei Wert traslladarà l’avaluació a l’interior dels centres, evitant així un examen que, no per cruel i estressant, almenys era igual en les seues justícies i injustícies.

L’administració ens està espentant a processos de competitivitat entre centres que estan portant a extrems demencials. 

Tinc el major respecte pels docents de tots els centres, privats, concertats i públics. Crec que hi ha magnífics professionals en molts d’ells i que uns ens podem donar lliçons de gestió i professionalitat a altres. El que entenc és que ells i els seus centres viuen de la imatge i el màrqueting. Sé en primera persona que la pressió dels resultats enfront dels pares els obliga aconseguir que l’estadística quadre. Sempre hi ha un responsable del centre, ya siga el director, propietari o la germana María que amb major o menor discreció obliga a seguir la política de notes del centre. Aquest fenomen fa que el millor de la primària i de l’ESO dels col·legis concertats de Gandia s’estiga anant majoritàriament a un centre de pagament i això resta a molts bons alumnes de classe mitjana i famílies amb interès en l’estudi als centres públics abans indiscutibles. També sabem que altres centres s’especialitzen a arreplegar alumnes impossibles i traure’ls a flotació amarrats a una boia encara que no sàpiguen nadar.

Amb horror veiem que si ens descuidem la profecia es compleix ja que s’incrementa la proporció de mals alumnes respecte a bons en les nostres aules i es posen en perill línies per falta de massa crítica per a fer un grup. Davant del perill la reacció, la competició i el "i jo més".

Tota aquesta absurda carrera sense control introdueix un factor D, de de distorsió de l’estadística. Ens veiem avaluats per rànquings i llistats i establim una competició perversa o ens veiem abocats a la mala fama. Per si no fóra poc els pressuposts dels centres públics estan sotmesos a retallades mentre qui pot pagar inverteix un bon nombre d’euros al mes per a garantir la qualitat encara que, en el fons i de bona fe, estiguin comprant resultats. A més el que paga ja s’encarrega de difondre tot el que pot l’intel·ligent de la seua inversió, cosa que no fa el que té un servei gratuït.

Si a tot açò sumem la proliferació d’universitats públiques i titulacions a la carta, sempre que es tinga la bitlletera repleta, arribem a una Distorsió del sistema educatiu i el seu valor com a germen d’un futur i garant de la igualtat d’oportunitats.

Crec que és insana aquesta obsessió per la imatge i els llistats. Els números tenen lectures molt més complicades que la simplicitat de les mitjanes i qualsevol lectura esbiaixada introdueix la distorsió i comporta canvis en l’avaluació del procés formatiu. Els únics que pot posar les coses en el seu lloc són El Govern Central tant com l’autonòmic, però vist allò que s’ha vist no crec que tinguen el menor interès. En el fons sempre han cregut en un sistema a la carta per al que paga i un sistema de beneficència per a la resta.