Com la vida mateixa

Al meu particular mestre en la vida i costums animals, Jesús Villaplana.

El vent arriba des de la mar murmurant entre carrasques, alborços, figueres, oliveres abandonades i garroferes. Més enllà de Barx, quan Xàtiva aguaita en la distància, hi ha una fresca ombria entre bancals abandonats. Jesús Villaplana, caçador d’imatges i sons, va trobar el seu xicotet santuari en un racó on quasi ningú vol ja arribar. No hi ha dubte que el lloc és d’una bellesa especial, íntima. El racó és fresc, frondós i elevat. Si a l’hivern és un lloc escassament regat per la llum solar, a l’estiu és fresc i sec. Amagat entre mala herba i arbres i arbusts sobreviu un vell refugi del pastor o l’agricultor que una vegada habitara el lloc. Pareix un temple de l’època del bronze o la boca d’un oracle. Va poder haver estat a Grècia, a Tunis o a Malta. Tal vegada va ser el refugi d’un eremita solitari. Amb la saviesa ancestral acumulada per generacions el constructor havia encaixat una senzilla, però eficaç, volta escalonada que sobreviu integrada en el paisatge de penya-segats que tanquen la vessant pel sud. Una porta amb llinda sosté una obertura que permet entrar en el xicotet si matern de la mare terra. Qui sap de quines tempestats o de quines calors algú va escapar al seu dia o quan. Ningú s’esforça tant si no és en consideració del valor atorgat a l’edifici creat. No crec que ningú recorde qui el va crear.

Acatxapats darrere d’una xapa, armats d’un potent objectiu, dos essers humans gaudeixen de l’emoció del caçador sense necessitat de danyar l’animal. La intel·ligència de la cultura enfront de la picardia de l’instint. L’instint del carnívor transformat en amor secret. Jesús, bon coneixedor dels animals, els atrau de la manera més senzilla, amb l’aigua a l’estiu o amb el menjar, que escasseja, a l’hivern. Cada setmana, amb paciència, farcix uns xicotets abeuradors i col·loca una sèrie de branques en orde per a què els desconfiats pardalets baixen, botant com per una escala i es posen a tir. Tot comença amb un cant pròxim, un voleteig que es pressent, una ombra fugaç i moviments entre les branques de l’arbust. De sobte, a la velocitat del rellamp, boten a una branca. Miren en totes direccions, uns més cautelosos que altres, i beuen o es donen un bany en la piscina improvisada.
Quan es porta anys observant el mateix espai natural es reconeix els animals com als veïns. Cada un amb el seu caràcter i les seues habilitats. N’hi ha esparracats i lletgets, com el pollet de plomatge deixat que apareixia ben sovint. Altres eren seriosos i circumspectes com el verderol que mirava com els canaris de mon pare. El pit-roig, el més entregat al bany altres dies, es va mostrar esquiu i tímid. Altres escapaven cautelosos al més mínim moviment darrere del parapet. Tal vegada els considerem estúpids però, segons pareix, van baixar menys que de costum i quasi cap es va donar un bany en l’estany superior. En un racó havíem col·locat una càmera en miniatura pensant que ni es fixarien en ella i, en canvi, a tots els va donar feredat aquell objecte estrany en el seu paradís.
Una sessió de fotògraf ornitòleg requereix d’hores i paciència. Li vaig fer una pregunta estúpida al meu amic Jesús. No et portes una ràdio amb auriculars per a entretenir-te? La resposta va ser d’una lògica indiscutible. "M’agrada escoltar els sons de la natura". Cert. Bastava callar i el remor del vent i els cants de les aus es convertien en clamor pacífic i terrible simultàniament. La natura és bellesa, vida i harmonia tant com lluita, rivalitat, dificultats i mort.

El cant no és més que una declaració de principis agressiva com ho són finalment els himnes nacionals. Ves-te’n, aquesta és la meua terra, aquest és el meu territori. No és per això difícil atraure’ls amb el cant d’un de la seua espècie. Són tan territorials com nosaltres i acudeixen curiosos tan com faríem si escoltàrem una veu estranya en el nostre jardí posterior. Els uns als altres s’ignoren, es barallen o es respecten compartint el territori. Saben que són tan rivals com a víctimes d’enemics comuns. Ells ja s’entenen. Així comencen les guerres i les aliances entre humans.
De tant en tant es podia veure amb nitidesa la vívida imatge de qualsevol au enfront d’un fons desenfocat de verds i ocres. L’ull, aqueix diminut espill de l’ànima, centellejava a la brillantor del sol. A vegades era una mirada tranquil·la, altres nerviosa, en tots casos hi havia aqueix alè de vida que té el seu oposat en l’ull del peix mort.

La vesprada passava a  jutjar per les ombres que s’allargaven i restaven interès a les preses una vegada quedaven sense llum. Vam decidir eixir i començar a arreplegar tot l’utillatge del fotògraf. De sobte el característic aleteig i l’ombra eixint de l’arbust fins a la branca. El pollet de plomatge desmanegat ballava davant dels nostres ulls mirant-nos descarat i curiós. Jesús va aprofitar per a empunyar la càmera i disparar sense bales. El pare, un mascle de plomatge gris i pitera negra, es desesperava en les proximitats en veure el seu fill davant de dos perillosos gegants humans. La gosadia de la joventut enfront de l’instint de protecció dels seus pares. El gust pel risc i les emocions fortes posant en perill la vida o la ignorància atrevida del jove. Un poc més amunt uns caçadors tenen un lloc semblant per a els tudons. En aquest cas els tirs són amb bales.

Segurament acabarà sent menjat si és tan confiat, va exposar Jesús. Cert. Com la vida mateixa.