Art i política

Des de fa uns dies regna, protegida entre tanques metàl·liques, l’obra escultòrica, escrit així, en cursiva, de Jaume Espí. Desconeixia la trajectòria d’aquest escultor que s’ha prestat a ballar al so de la política de Gandia i que ha creat les lletres que donen nom a la capital de la Safor. La suposada vista tridimensional de les mateixes és un enganyifa fruit del capritx del Senyor Torró al més pur estil Gil i Gil. No hi ha més que donar la volta a la ronda perquè les lletres apareguen com un conjunt d’embalums blancs sense ordre aparent preparats per a ser past dels grafittis. En realitat és un capritx tridimensional més que una obra d’art.

Tinc ja massa anys per a haver vist prou les relacions efímeres entre la política i l’art, relacions aquestes que vénen des dels albors de la humanitat. L’art, els artistes, especialment els escultors i pintors, han hagut de ballar al so del què paga. No veig gens pervers en el fet en si perquè tots hem de portar menjar a casa. El mateix factor propagandístic no impedeix la creació de grans obres d’art. Podria citar els faraons d’Egipte, La cavalcada dels Reis Mags de Benedozzo Gozzoli, l’esclau de Miguel Ángel, creat per a una tomba papal i un llarg etcètera d’obres de tots els temps. El que també cal puntualitzar és que han existit actituds rebels amb el patrocinador i, al contrari, autèntics llepaculs que han perdut tot art en el seu intent de complaure el poderós.

Amb l’arribada de l’art d’avantguarda pareixia que l’artista gaudia d’Épater la bourgeoisie, frase aquesta que significava escandalitzar a la classe mitjana acostumada a l’art obedient de les acadèmies. El mite de l’artista independent és una falsedat com tantes altres. Per a estar en el circuit comercial, no ens enganyem, cal viure en una vergonyosa adulació al polític o al ric que deté el poder i maneja els diners.Recorde a Sagunt, en l’estrena d’una obra de Carles Santos, a un arquitecte de renom i a la seua esposa bavejar enfront d’una parella de polítics avui caiguts en desgràcia. Ningú és tan ingenu per a ignorar que ningú fa aquestes cosa per res.

Quan era estudiant vivia just davant del "Monument als caiguts en la riuada en 1957", a l’inici de l’Avinguda d’Aragó de València. Es va concebre amb un foc en el centre del mateix que mai s’havia d’apagar però que ni tan sols va durar els anys en què jo vaig ser estudiant a València. Del mateix autor, Ramón de Soto, comunista declarat, va ser la inefable escultura que va presidir uns anys la plaça de les Escoles Pies de Gandia, aquesta vegada per encàrrec del Partit Socialista que governava llavors. Tinc la ment oberta a l’art contemporani, però he de dir que mai vaig pensar que fóra una gran obra  ni que fóra el millor lloc per a instal·lar-la. Ara dormisqueja a l’entrada del Parc de l’Est de Gandia, no se si finalment reparada després del tornado que va passar just pel lloc. Podria estendre’m amb el cas de l’estàtua eqüestre de Franco i l’anodina que la va substituir. Almenys en aquest cas el personatge substitut, Francesc de Vinatea, era molt més digne de presidir la plaça.

Gandia ha sigut tan fava com ho va ser València comprant escultures amb criteris escassament objectius. La perxa d’Andreu Alfaro que estava en la plaça arborada darrere de l’ajuntament és mostra que un gran nom no és garantia per a una gran obra. Si parlem d’art no puc ser més crític amb el balafiament de L’any Borja "i l’òpera de " El cant del duc " del mateix Carles Santos que besava la mà als seus patrocinadors del Partit Popular en l’esdeveniment de Sagunt que abans mencionava. Sembla que pretendre ser progressista en temes artístics és acceptar el nom de l’artista sense ser crítics amb el valor artístic de l’obra ni amb el seu cost si açò dóna un aire de respectabilitat moderna.

He de dir que abans de la polèmica no hi havia prestant gran atenció a l’obra d’Antoni Miró, atès que és un lloc de pas on era difícil fixar-se en la filigrana de l’obra. Amb la polèmica vaig traure les meues conclusions i, personalment, m’agradava on estava, com quedava en conjunt i el tema representat.

L’alcalde Torró, en una dels jocs de mà a què ens va acostumant, va decidir canviar la ubicació per un arravatament, assegurant que Jaume Espí correrà amb les despeses. Continue pensant que ningú regala aquestes coses i que, d’altra banda, s'ho cobrarà. Del tal Jaume Espí només coneixia una escultura femenina anodina, per no ser més cruel, ubicada en el Passeig Damià Català junt amb el port. Ara per la seua web sé que és l’autor d’unes tanques fetes com a xarxes de pesca en el mateix lloc. Es veu a les clares que és l’escultor oficial del règim. El fet d’haver participat en un trasllat vergonyós no diu, la veritat, gran cosa d’ell. Es pot estar amb el poder, però hi ha un punt on l’ètica ha de marcar la diferència.

I així arribem a una escultura, la que rememora la batall de Almansa, que ha perdut gran part de la seua raó de ser en un lloc que la desllueix atès que ni té la perspectiva ni l’entorn que mereixia. El trasllat no és qüestió banal. No es pot posar i llevar a gust com qui canvia una peça de mobiliari urbà. El gust, al meu entendre ordinari, dels governants de Gandia s’ha imposat igual que al seu dia es va imposar el dels anteriors governants, això sí aquells amb major sensibilitat cultural. Tampoc es podia esperar molt del bon gust d’un govern que ha posat l’èmfasi en les folklòriques i els bous.

I ací quedem els artistes, en el limbe ens la necessitat de sobreviure i la imprescindible ètica que ha de regir tota activitat professional. El temps ens posarà a tots en el nostre lloc i crec que les lletres que presideixen l’entrada nord de Gandia tenen el temps comptat, no se si molt o poc, però no seran per a molts anys.

Les despeses en cultura han d’estar ben justificades i àmpliament consensuades. Cada idea artística, cada capritx, ha de ser raonat oportunament. La desgràcia és que tota aquesta polèmica té lloc en una ciutat endeutada fins a les celles.