Aquest matí hem eixit a passejar pels carrers del poble. A casa d’un
dels nostres veïns, Lluïs un ancià i la seua esposa que pateix demència, una
llatinoamericana agranava en la sala d’accés. Oberta de bat a bat al carrer
deixava veure l’estil senzill d’una casa de poble sense pretensions ni
formalitats de dues persones en l’ocàs de les seues vides.
Un poc més avant, es veia una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats en
ceràmica penjada en una cuina. Per davant un menjador amb mobles de tall barroc
i fotos familiars. Continuant carrer cap a amunt una veïna netejava amb cura el
seu tros de vorera. Darrere de la porta oberta un altre indici d’intimitat amb
plantes i imatges de dies de festa en família. Des del riu s’endevinen jardins
i patis posteriors on gaudir del sol o de la nit sense ser vist.
Poques vegades ens detenim a pensar com és de meravellós disposar d’un espai
propi on construir un món a la nostra mesura i, per això mateix, la sensació de
desemparament que ha de suposar perdre'l sobtadament.
Aquests dies estan sent especialment terribles per a Palestina. Un exèrcit
modern, amb tota la tecnologia i el poder està atacant els guetos palestins amb
tota cruesa. Aquests responen però amb molt menor èxit. En aquest mateix moment
les víctimes ja són 167 d’elles 30 xiquets. Vaig sentir en les notícies que es
llança un atac previ i en a penes un minut es llança un segon que polvoritza la
zona. Els israelians, inclús, insten a abandonar les vivendes amb un missatge
amenaçador que es rep en els telèfons mòbils de la zona nord de la Franja de
Gaza.
No vull entrar en el fons de la qüestió ja que el conflicte, en la seua fase
actual, va vindre precedit per assassinats cruels d’adolescents per l’un i
l’altre costat i fa temps que la bogeria, la violència i el fanatisme porten
als dos bàndols a cometre atrocitats, això sí, David contra Goliat. La potència
de les forces israelianes és desmesurada contra la capacitat ofensiva palestina
que no arriba més que a arrapar la fèrria seguretat de l’estat jueu.
El que em commou és la tragèdia humana que s’oculta darrere de cada
bombardeig en zones amb civils. M’imagine el mateix ací, en el meu poble. Pense
en la parella d’ancians amb sort vius però sense sostre, en aqueixa senyora que
neteja la seua vorera i amb sa casa plena de records familiars. Em pose en la
pell d’un pare retirant runes per a traure del cos d’un fill mort. No crec que
entenguem la tragèdia de Palestina o Síria si no la personalitzem posant-li
cara i cos de les persones que coneixem i volem i imaginem què sentiríem
sabent-los morts, ferits o orfes de sa casa.
Vivim tan ràpidament, tan centrats en les nostres polèmiques locals que hem
creat una cuiro que ens tanca en el nostre diminut paradís estable en un món
terriblement injust que, arribat el cas, ens podria colpejar en la intimitat de
la nostra casa.
Comentarios
Publicar un comentario