Shankill Road

fotos

Fora de la presó de Crumblin el dia seguia fosc i la pluja queia suaument. En uns barris on quasi tots els carrers són molt semblants i sense moltes referències ens vam deixar guiar pel telèfon que ens donava una caminada de mitja hora fins a arribar al carrer que fa de frontera entre els barris protestants i catòlics.

Pel carrer Crimea vam caminar cap al sud entre desenes de casetes de rajoles roges i banderes de diferents grandàries de la Unió Jack. Estàvem apropant-nos al cor del barri protestant més conegut probablement de Belfast. Un ull poc entrenat com el nostre no veia cap diferència significativa amb un barri catòlic sinó fora pels murals dedicats a la reina Isabel i al seu fill Carles, els insistents records de les batalles de l’imperi perdut en les quals els lleials súbdits de Shankill van participar i els homenatges als paramilitars.

Shankill és el nom de l'artèria principal d’aquest veïnat que puja cap al nord-oest de la ciutat i de la qual el barri pren el nom. Naix no molt lluny de l’inici de Falls Road, carrer aquest eix del barri catòlic, i va allunyant-se d’ell a mesura que fuig del centre de la ciutat. En gran mesura és un carrer comercial des del qual ixen els carrers amb els milers de casetes habitades per protestants.

Shankill va experimentar una gran expansió a finals del segle XIX gràcies al desenvolupament industrial de la ciutat de Belfast. La gran quantitat de llocs de treball va atraure molts protestants de la zona d’Antrim que es van establir en aquesta zona, mentre que la veïna de Falls Road ho va ser per catòlics de l’oest de l'illa. Aquesta diferència cultural entre les dues comunitats va ser l’origen de greus conflictes en el segle XX i de la seua actual segregació.

Com no podia ser menys, molts dels residents de Shankill es van unir a la Força de Voluntaris de l’Ulster per tal de defensar la unitat amb el Regne Unit front a la creixent força dels independentistes catòlics. Com a bons patriotes britànics que es consideren es van allistar en l’exèrcit participant en la batalla del Somme; de 760 que van anar sols van tornar 76. Encara hui, entre els molts murals, apareixen mencions als soldats i les batalles.

Jo diria que el que sembla un signe d’orgull i de pertinència, no és més que una por manifesta per perdre el poder, ser separats de la que consideren la mare pàtria i convertir-se en una minoria en una república majoritàriament catòlica. Pel que sembla els britànics de l’altra banda de la mar veuen als unionistes com uns fanàtics violents, més com una pedra en la sabata que no saben com digerir i que els ha costat diners i molts problemes. A més a més des de la separació de l'illa els protestants van ser els que van dominar tots els ressorts del poder que ara veuen han de compartir democràticament amb els catòlics que ja són majoria al 6 comptats de l’Ulster que son part del Regne Unit.

La vesprada, gris i fosca, amb una llum esmortida que es reflectia en l’asfalt del carrer sols era animada pels colors i les imatges nacionalistes. Els edificis eren de poca altura, amb comerços tradicionals amb el nom dels propietaris en els rètols. Els cotxes passaven amb les llums enceses per carrers deserts. L'abundància de murals ens va indicar que érem al carrer que dona nom al barri i a la part més cèntrica. Un dels murals estava dedicat a la reina Isabel II altre a l’actual rei Carles III. En aquest darrer estava escrit “Jo, Carles tercer, per la gràcia de Déu, del Regne Unit de la Gran Bretanya y d’Irlanda del Nord, i d’altres territoris, rei, defensor de la fe, promet i jure que dec fermament mantindré i preservar la presència de la vertadera religió protestant”. No cal dir-ho més clar.

El Rex bar, un pub en el cor de Shankill, és un local farcit dels símbols comunitaris. Les batalles, les marxes, un monument als voluntaris caiguts i, per si faltava poc, seu d’un club de fans dels Rangers de Glasgow. En el moment de passar el pati que s’obri al carrer estava buit i vaig poder fer fotos sense cap interferència. En el passat Shankill era una zona objectiu dels atemptats republicans i un local com aquest ideal per a fer una carnisseria. Van ser molts els atemptats patits però el més greu va ser contra una pescateria on deu persones van morir en esclatar una bomba abans de temps, una d’elles era un dels dos terroristes. En teoria anaven contra els dirigents lleialistes reunits en la planta superior, en la pràctica cap d’ells va morir perquè la reunió havia sigut ajornada. Els terroristes eren dos inexperts joves de vint-i-pocs anys que, disfressats de repartidors, van entrar a la tenda.

La reacció va ser brutal. Els unionistes van matar a dènou persones de forma indiscriminada en els mesos que vindrien, set d’elles en la “Masacre de Greysteet”. Aquesta es va produir una setmana després en el Bar Rising Sun, en una zona majoritàriament catòlica. La multitud que hi havia celebrant Haloween va ser tirotejada sense fer distincions. De fet molts dels morts d’aquesta època del conflicte ho eren simplement per estar en el lloc equivocat en una zona suposadament catòlica o protestant. Dos dels morts en aquest fet eren protestants.

Els Shankill Butchers era una banda d’assassins vinculats als paramilitars lleialistes. Les seues accions eren particularment cruels, portant endavant segrestos, tortures i degollaments de civils catòlics a l’atzar o de protestants rivals. El seu modus operandi més habitual s'iniciava quan tancaven els pubs de Shankill. Era aleshores quan es desplaçaven amb cotxe cap als barris catòlics de la ciutat i segrestaven l'atzar a alguna persona. Després de comprovar la seua religió, la torturaven i finalment la degollaven, abandonant-la posteriorment. Van morir així almenys sis persones entre novembre de 1975 i març de 1977.

La por que els tenien els habitants de Shankill va impedir durant molt de temps la seua captura. Aquest grup té, probablement, el dubtós honor de ser el més aterridor en un país on la violència paramilitar era una constant.

Afortunadament per a nosaltres, el barri estava solitari i sols ens vam creuar amb caminants que ens miraven amb una lleugera curiositat. Tot i que a la porta del barri hi ha, com vam dir, una benvinguda en espanyol no saps si et confondran amb un dels veïns. He de dir que l'estètica dels murals protestants era diferent que la dels catòlics, Altres colors, altra simbologia i poca presència, al contrari que a la zona catòlica, d’altres temes que no foren els propis de la comunitat protestant. Es diria que els republicans tenen una visió solidària del món, fent-se ressò de causes com la palestina, la catalana, sud-africana o qualsevol altre poble discriminat. Els protestants viuen en el seu búnquer mental centrat en la seua pertinència al Regne Unit. La mort en el Somme, milers de creus blanques, la vida per la pàtria, la defensa violenta de la pròpia identitat, els herois... En el fons tampoc són tan diferents dels catòlics que també fan apologia de la mort i el martiri per la pàtria.

A mesura que ens apropàvem al carrer Cupar Way veiem que l’ambient i les cases anaven degradant-se. Qui voldria viure al costat d’un mur on, de tant en tant hi ha alguna batalla? Evidentment els preus són més econòmics quan més prop de la frontera de formigó està la casa. Cupar Way, més que un carrer, és un túnel sense sostre. A cada banda hi ha una tanca. Per la banda catòlica molt més alta i amb base de formigó coronada per tela metàl·lica, per la protestant, una amb reixa de ferro. Per les dues bandes es veuen grafitis molts d’ells de temes no polítics com els que es troben ara per ara per tot arreu. El que va ser, i encara, és un drama social és ara un lloc per on passen els autobusos descoberts per a turistes que veuen la zona com una excentricitat local digna de ser vista. És fàcil oblidar que ací està el carrer Bombai, on la nit del 15 d’agost de 1969 en plena tensió després de les marxes pels drets civils, una torba lleialista el va arrasar, llançant artefactes incendiaris a cada casa. La tanca inicial de filferro, que va posar l’exercit per a evitar els enfrontaments, va anar creixent fins a arribar al mur de formigó culminat per reixes i les gàbies que protegeixen les teulades de les cases catòliques de l’altra banda.

En determinats dies de festa els protestants alcen unes torres al costat del mur i fan focs no sense abans, aprofitant l’altura, llançar objectes als veïns catòlics. L'odi encara està viu en molts joves que ja sols han conegut els anys de la treva. El Brexit ha tornat a obrir el tema de les fronteres i els protestants es consideren cada vegada més aïllats de la que consideren la seua pàtria.

És terrible el saber que cap de les comunitats vol que es lleve la separació física, però sabent més del que passa, sembla raonable preferir una tanca que un contacte directe en la frontera.

En el nostre camí vam creuar una de les portes que durant el dia permeten passar de barri a barri. Encara no s’havia tancat. En el llibre “Canta Irlanda” de Javier Reverte és acompanyat cap al barri catòlic per un protestant fins a arribar a la frontera on s’acomiaden. Li diu que ell no ha de traspassar els límits. Molts dels residents d’una o d’altra banda no gosen passar la porta.

Altra vegada els murals catòlics, més homenatge als caiguts de la seua part. Injustícies, morts, identitat, república, Irlanda... Créixer en comunitats on els que maten són herois, on els morts són màrtirs i on ser d’una comunitat es tracta de negar l’altra ha de marcar molt la vida de les persones. Els murals no són innocents, més aviat són el ser o no ser de comunitats on la discrepància està mal vista.