Dijous al sol. La muntanya de les tres creus

fotos

L'aire de ponent té una cara amable i una altra molt agressiva. Les previsions parlaven d’un dia on no plouria, tindríem núvols i sol i la temperatura pujaria molt. Jo diria que ens vam deslliurar del vent, que tan sols uns minuts va ser desagradable, i va ser lleuger quasi tot el matí. Qui hauria dit que a la vesprada el mateix vent avivaria un foc eixit d’un apartament i creixeria fins a extrems terribles en el barri de Campanar a València.

El darrer incendi que vam tindre a la Safor també va tindre el ponent com a potenciador del foc. Quan les ràfegues tenen tanta força es descontrola convertint-lo en un llançaflames poderós que tot ho arrasa. Estar per la muntanya en el camí del vent i les flames pot ser una experiència terrible que espere no haver de passar mai.

La cara amable, per l’altra banda, és l'atmosfera clara que deixa que permet la visió a molts quilòmetres. Per a mi el ponent és la imatge d’un matí en el qual tot el paisatge sembla net i fresc i sembla com que la natura acaba de ser creada.

Ahir no estava tan clar. La capa de núvols estratosfèrics creava una blancor per on es filtrava el sol que es reflectia a la mar amb una taca enlluernadora que contrastava amb l'ombrívola foscor de les primeres hores del dia. Per la serp de l’autopista com formigues en les seues tasques anaven i tornaven desenes de vehicles. El nostre grupet pujava per la senda.

El castellet, quasi mimetitzat amb la roca costa de veure al principi, però arribat un punt es veuen les dues torres i les restes dels murs. Un poc més endavant els vaig mostrar la pedra gravada el 1887 en honor de l’alcalde de Tavernes per un personatge que va tindre la seua protecció fugint, diuen, de les conseqüències de l’assassinat de Prim.

La senda és costeruda però també de bon caminar. A mesura que ens allunyem de la plana va veient-se un paisatge espectacular de tot el Golf de València. Vam visitar la tercera creu, la més alta de les tres i vam seguir cap a la Font de la Sangonera.

El cartell informatiu ens conta les vicissituds de les creus que donen nom a la muntanya. Va ser l’Abat del Monestir de la Valldigna el que va manar coronar els cims dels voltants amb creus. Ho va fer un fuster de Tavernes de nom Francesc Ferri, que va cobrar 7 lliures i 4 diners per la tasca.

Durant la Segona República es van fer llevar i, després de la guerra es van instal·lar novament. Va ser el 1974 quan es van alçar de nou fins al 1986, concretament un 18 de març. En aquell dia uns desconeguts les van tallar i llançar cingles avall. Dos anys després i amb una subscripció popular es van reposar amb l’ajuda d’helicòpters.

Cada primer de maig és ja una tradició pujar a les creus símbol, més enllà de la religió, de Tavernes i la seua muntanya.

Vam decidir esmorzar a la font de la Sangonera. De camí vam veure el paisatge de la Valldigna fins a la muntanya del Toro i l'anodina serreta del Reialenc de Carcaixent. Algunes construccions es veien disperses. Ximo, un dels companys de ruta i del poble, ens va dir que recordava una dona que vivia en l'altiplà de la serra i baixava al poble sovint a vendre els ous que produïa. Hui la serra és sols el lloc de pas de senderistes, corredors i altres desficiosos i no hi ha ni pastors ni agricultors. Els antics bancals estan abandonats i altra vegada coberts per la natura.

A la font, on no rajava ni una gota d’aigua, vam seure una estona gaudint d’una temperatura inusualment càlida sense patir els colps de vent que estaven previstos.

Vam baixar pel Barranc del Cantalot fent ús de la dita senda dels Burros o dels Amoladors (Esmoladors?). És una senda espectacular que fent ziga-zaga connecta la serra amb la plana. Caldria protegir-la i reconstruir-la perquè és tota una obra d’enginyeria del passat que té trams ja destruïts pel pas dels temps.

Hora de tornar. Tavernes té una relació d’amor odi amb la seua serra. Per una banda és el signe de la seua identitat, per l’altre un perill constant a causa del permanent perill als enderrocs i a les pluges torrencials. Un canal recorre tota la part alta per a replegar les escorrenties que podrien inundar el poble i una sèrie de murs d’acer intenten ser una protecció contra les solsides de pedres que no són desconegudes, ja que fa pocs anys van ocórrer algunes.

I ací us deixe fins a la propera ruta. Espere que us agraden les fotos que podeu compartir o comentar.