Dia de boira al Benicadell

fotos

En unes poques setmanes he visitat tres vegades aquest magnífic cim que tant significa en els meus records. Ahir anava acompanyat amb la colla de jubilats que lluny ja de la tasca docent que un dia ens va unir en un mateix centre, ara fan un cant a la vida amb bon humor, bon menjar i bona beguda.

La majoria ja havia pujat alguna vegada, per a un company era la primera impressió d’un paisatge que enamora i que ofereix oportunitats i combinacions sempre noves i diferents. . Després de visitar la meravellosa cava i tornar a la senda principal vam arribar a la plana que antecedeix l’última pujada cap al vèrtex geodèsic.

Vam gaudir d'un dia meravellós tot i la boira — o gràcies a ella — que regnava sobre les dues valls que separa. És més les combinacions de vapors i fum obria clarianes enterbolides que quasi et feien pensar en els aterratges en un vol en el moment en què tot sembla un diorama o una maqueta de la realitat.

Per la banda de la Vall d’Albaida vam veure pobles surant al crestall d’illes envoltades per un mar de boira. Pel Comtat, amb un sol a contrallum, es veien les siluetes clares dels cims que es difuminaven a poc a poc fins a esborrar-se en el llençol d’un blanc quasi sense textura. El Montgó s'albirava com una taca suau perdut darrere de tantes cadenes de cims i valls.

No cal dir que el Benicadell sempre és màgic pels seus perfils imponents que es retallaven clarament sobre les valls

Hui, ja que no portava les gossetes, he decidit pujar al cim. Entre una colla de jubilats jo era el més jove i amb totes les precaucions he arribat al cim. Mai saps en quin moment decidiràs deixar el testimoni a gent amb millor forma física. Ahir, amb totes les precaucions vaig arribar a la petita plataforma de pedra enlairada entre dos abismes. La pedra està massa polida pel pas de tanta gent, però una vegada dalt la sensació és meravellosa, indescriptible i, per a mi, motivadora. A poc a poc, amb una mirada atenta als punts on posar els peus o agarrar-me amb les mans vaig tornar a una zona de pedres planes amb unes vistes excepcionals cap a Cocentaina, Gaianes i Beniarrés.

Els núvols perdien progressivament densitat i els bancals sorgien entre camins, carreteres i edificacions. La temperatura era ja molt agradable i així assegut al sol vam esmorzar envoltats cercavores alpins, dits bardissers, segons indica la Wikipedia, al País Valencià. Els bardissers són uns pardalets pareguts als teuladins, però que viuen als cims i reconeixen i s’apropen als senderistes que els empapussen amb molletes de pa. No tenien molta por i alguns van acurtar la distància de seguretat fins a sols uns pocs centímetres.

La colla, de nom "Els dijous al sol" s'hauria de dir "col·lectiu de sibarites jubilats" per la bona quantitat de begudes i viandes que sempre portem. Hem esmorzat amb la vista impressionant del mantell blanc que cobria les valls. Com anàvem bé de temps hem completat els setze quilòmetres de ruta baixant per les fontetes del Benicadell i tornant a la casa dels guardes on a les huit havíem iniciat la marxa.