Passeig per un paisatge desolat. Serra del Cavalló. Tous

fotos

Passeig per un paisatge desolat. Serra del Cavalló. Tous

La paraula desolació té un significant canviant entre la destrucció, l’angoixa, el desconsol i la soledat més absoluta. La Serra del Cavalló, una zona de l’enorme massís de la Mola de Cortes, és un paisatge obsessiu on cap muntanya destaca per una gallarda presència. El conjunt de tossals i barrancs és ondulat, i poc arbrat però amb una peculiaritat que el fa diferent: sembla com un paisatge artificial farcit de franges paral·leles de pedra blanca calcària que recorren el terreny com si fora un artifici humà per a mostrar el relleu de la zona. Com bé ha sigut batejada, l’efecte visual és el de cavallons d’un camp treballat per un deu primigeni convertit en llaurador. La zona ja l’havíem explorat quan vam visitar l’Alt de la Colaita i ara ens pertocava fregar l’embassament de Tous en la distància sense mai arribar a la seua ribera.

La vegetació d’aquestes serres, producte de la desforestació humana i els incendis, és en general baixa. Matolls aspres que s’aferren cabuts a la pedra per totes les bandes. Sols en alguns racons es forma alguna pineda en un paisatge majoritàriament erm.

La natura capritxosa ha volgut que aquest racó del món siga àrid i solitari, una zona dura on la supervivència sembla un repte impossible. Asseguts davant del profund tall del riu filosofavem Juan i jo sobre la possibilitat d’amagar-se en aquesta serra. Certament és tan immensa la soledat que podries fer desaparéixer el teu cos en llocs on cap persona arribarà. Sols la saviesa d’un caçador-recol·lector que sap utilitzar els recursos naturals disponibles, podria garantir una supervivència sense cap contacte amb l’exterior. Qualsevol altre model vital depenent de la civilització estaria condemnat al fracàs. Tant els moriscos com els maquis van poder sobreviure un temps, però sense contactes esporàdics amb els pobles dels voltants tota resistència ho és no sols contra els repressors sinó també contra la mateixa serra.

La Serra del Cavalló, els alts que la coronen per la ribera esquerra del Xúquer, són una zona desolada per solitària i remota. Les pistes forestals arriben fins a determinats punts on abruptament acaben sense solució de continuïtat. De tota manera és l'orografia la que impossibilita arribar a llocs que semblen propers a la vista. Els que heu visitat la zona sabeu que ara hi ha carretera decent per a arribar als pobles més remots, però no fa tants anys sols es podia anar-hi per sendes de ferradura.

Tous és ara un poble artificial construït per allà els setanta lluny del nucli original que va ser quasi totalment enderrocat per a fer l’embassament homònim. Sols resta solitària l’església del poble, la torre de la qual es veu per damunt del nivell de les aigües. Un parell de testimonis, record del poble vell, una font i la portada de l’església decoren el nou poble de carrers rectes en graella i cases blanques repetides com tants altres pobles de nova planta fets en el franquisme. La carretera passa per l’entrada al nou Tous i continua endinsant-se més i més per les muntanyes i fins que passa a ser pista forestal de pedres i mor en un ermàs on sols arriben els més aventurers. Mentre ascendíem es veia tota la plana costanera de la Ribera Baixa amb un tapís de punts de llum brillants fins a la silueta de la Serra de les Raboses de Cullera o el mur vertical de la Serra de Corbera. La carretera, sinuosa per necessitat, està asfaltada molts quilòmetres, en altres trams és de terra. Havia de ser ahir un dia dels finals de la veda perquè vam veure molts cotxes solitaris aparcats a la vora del camí en un moment en el qual la foscor encara prevalia.

En un encreuament de camins vam deixar el cotxe i vam seguir cap a ponent fins a arribar al mirador de la Pajarita (o el Pajarito, que les dues indicacions apareixen als mapes o als senyals). Encara feia frescor i la llum del sol no arribava a passar una capa plana de núvols que surava per ponent. Pel sud es veien en la distància les serres que fan de fita entre València i Alacant, pel nord els punts més alts de la zona.

El que era un passeig per un terreny sense quasi cap element destacable es converteix sobtadament en una vista espectacular, de vertigen, com a poques. Certament havíem vist ja el Xúquer des dels miradors de l’embassament de Cortes al castell de Chirel, però res ens feia sospitar el magnífic paisatge que es domina des d'aquests penya-segats.

Una franja blanca recorre tot el perímetre per damunt de les aigües d’un color blau turquesa. La línia superior indicava el nivell màxim uns vint metres més amunt de l’actual. La sequera és certament preocupant.

La llum era en principi esmortida, però de sobte els primers rajos de sol van foradar la capa de núvols i tot el paisatge es va veure banyat per tonalitats càlides que destacaven els volums de les serres per damunt del riu. Qui diria que el Xúquer és el riu que tantes vegades ha causat la destrucció veient la làmina d’aigua tranquil·la. Els éssers humans han creat amb l’embassament un paisatge artificial que ha canviat l'essència del riu.

Tous sempre ve relacionat per a mi amb records de la meua família. Hagué de ser pel principi de la dècada dels seixanta. Un jove enginyer castellà, mot oncle José Luís, va vindre a construir la primera presa de Tous com a part de l’equip del Ministeri d’Obres Públiques. Va conéixer a ma tia Isabel i van formar la branca de la meua família que ara viu a Madrid. Poc se sospitava que aquell projecte seria l’origen de la pantanà. Les dificultats a l’hora de construir el mur van fer que els treballs s’aturaren uns anys i que, finalment, es reprengueren el 1974. El 1977 el vas estava ja a plena capacitat.

Ma uela estava morint aquella setmana del fatídic 20 d’octubre. Jo hauria d’estar a València, on estudiava Belles Arts, però no recorde perquè estava per casa a Gandia. Anàvem i tornàvem al seu pis per a atendre-la en els seus darrers moments. La van traslladar a València, ja era un dia de pluja complicat, però els metges van decidir que no tenia solució i la van tornar a casa.

Com en un drama romàntic on els esdeveniments humans es complementen amb tempestes, es van començar a sentir notícies inquietants arribades de les comarques de la Ribera. Aquells dies el carrer dels Màrtirs, on vivia la meua àvia, era per on passava la carretera nacional 332. Aquesta havia estat tallada per la quantitat d’aigua que havia baixat en trencar-se el mur de l’embassament de Tous. A poc a poc, arribaven notícies de la desolació causada per la inundació en tots els pobles propers al riu amb una onada d’aigua que havia superat tots els antecedents d’un Xúquer ja famós pel seu humor terrible. Tota la zona del massís del Caroig-Mola de Cortes havia registrat precipitacions continuades que pels barrancs, rierols i rius subsidiaris havien arribat al Xúquer. El mur de la presa havia desaparegut arrossegat per les aigües després d’una sèrie de fallides consecutives dels sistemes de la instal·lació. Un 'tsunami' va arrasar amb tot al seu pas, deixant una vintena de morts, milers d'evacuats i incalculables danys materials tant en els habitatges, com en camps o carreteres. L'aigua va arribar als nou metres a Sumacárcer o els cinc a Carcaixent i Alzira, on els veïns esperaven en les teulades o en muntanyes pròximes a ser rescatats.

Un grup de socorristes de Gandia van anar amb una llanxa zòdiac a veure com podien ajudar per Alzira. Es van fer recollides solidàries de mantes i queviures per als primers moments. Les comunicacions amb València van estar tallades uns dies fins que el nivell va abaixar deixant un paisatge cobert de fang.

Encara recorde les expedicions d’estudiants voluntaris ajudant en la tasca de neteja de monuments unes setmanes després d’aquell desastre o els primers viatges per l’autopista que amb el seu talús havia fet de segon gran obstacle a les aigües: Encara em venen al cap les seues tanques metàl·liques amb cistelles de plàstic d’algun magatzem penjant sobre elles.

Qui diria que aquell llac d’aigües turquesa que veiem en la distància, tranquil i seré va ser el mateix monstre que va desencadenar un drama que va afectar tota una comarca. Alguns pobles van ser traslladats a zones més altes, però Gavarda es va resistir a desaparèixer per complet i hui és encara un poble fantasma d’edificis solitaris entre solars buits on encara alguns veïns volen hi viure. La vella Beneixida, el que queda del que va ser un poble, és una pineda amb una església aïllada que recorda el que una vegada va ser. La desolació ve de les muntanyes altra vegada.

Vam tornar a l’encreuament on havíem deixat el cotxe. Si caminàrem cap al nord arribaríem al barranc i la Cova de les Putes. Nom curiós, del qual desconec el seu origen.

Sols a tres quilòmetres, també cap al nord, està el Corral i la zona de la Romana, on van ser trobats els cossos de les malaurades xiquetes d’Alcasser. Aquesta és una zona solitària i els noms, Cova del Pobre o Puntal de la Gitana, em fan vindre al cap marginats de la societat escapant a les muntanyes. La nostra estima per la natura, aquesta enganyosa idealització amable, ve del sentiment romàntic que es va fer popular el segle XIX i del qual som hereus. La muntanya sempre ha sigut una zona desolada on es refugien els que no són acceptats per la societat, perquè allí la vida era dura, l’agricultura pobra i la soledat omnipresent.

Vam seguir per una pista fins al Barranc i la Cova de Pertecaste. Inesperadament, vam veure un diminut camp d’oliveres en un lloc improbable com aquest. La foto aèria del 1956 indica que ja existia aleshores. Sembla que en aquest racó amb aigua i refugi en la cova viurien pastors treballant aquesta insignificant zona de terra fèrtil.

La cova encara mostra signes relativament recents d’ocupació humana. Aquesta és una esquerda immensa sota una capa de pedra plana oberta al costat d'una caiguda vertical al barranc. Un bon lloc per a defendre’s dels atacs. Segurament té una ocupació mil·lenària difícil de provar. Les parets estan fumades com a signe de moltes fogueres fetes sota la protecció d’aquest refugi natural i si va haver pintures anteriors, eren impossibles de veure. La indicació de la Font de Pertecaste ens va portar a un barranc amb vegetació típica de zona humida, però on no hi havia cap rastre d’aigua. Vam seguir la pista fins a arribar a una plana des d’on s’albiren els pics de la Serra del Benicadell, la Serra Grossa, El Montcabrer i la Mariola. Entre els tossals començava a sortir el pic del Caroig a l’altra banda del riu. Sembla que podries arribar en una passejada, però el descomunal tall provocat pel riu el deixa poc menys que a la distància de la Lluna.

Vam arribar al següent mirador a uns metres d’on moria la pista. A la calor del sol, el paisatge es va fer agradós, amable i acollidor. Amb la companyia dels gossets sempre atents al moment de l’esmorzar, vam fer una xarrada sobre les possibilitats de sobreviure en aquesta serra, que, per altra banda, és un perfecte amagatall. Quin plaer més gojós és poder seure al sol gaudint d’una vista magnífica amb temps per a filosofar!

Per un moment ens vam oblidar que sense el cordó umbilical del cotxe estaríem molt lluny de la zona poblada, a molta distància per a trobar persones en cas de necessitat. Per davall dels nostres ulls, en el canyó que ha format el riu, dues motocicletes aquàtiques s’endinsaven entre els farallons de pedra blanca. No havíem vist ni vam veure ningú més en tot el matí. El dia alegre i calorós havia format unes boirines que enterbolien les serres costaneres. Anant ja cap a baix es veia el Reialenc de Carcaixent, la Serra de les Agulles, la de Corbera, el Mondúver i el Penyalba. Era temps d’abandonar la solitud de la serra.