Sala de professors: un univers paral·lel.

Vaig eixir de la sala commocionat no tan sols pel final abrupte. Un xiquet ix de l’escola portat en l’aire com un rei per dos policies. Al menor no se’l pot tocar. És inimputable, està protegit per tots i pot dir el que vulga i fer el que siga que finalment traurà el cap per dalt de tots els adults.

Què estem fent amb l’escola?

Com a professor durant trenta-quatre anys, he tingut l'oportunitat de veure l'evolució de l’escola des d’un plantejament de l’ensenyament que ja no era tan tradicional fins al desgavell que es viu actualment a les aules.

Jo vaig fregar a penes el sistema més autoritari on el castic físic, o el castic simplement eren la norma. No era inhabitual que algun company acabara d’esquena a la resta de companys amb els braços en creu. Escriure centenars de vegades una frase o una paraula eren una pràctica comuna i per als casos més difícils estava l'expulsió del centre. Els suspesos o la repetició eren vists com un gran problema per alumnes i família. Ara és tan comú que sembla normal que suspenguen i, fins i tot passen, encara que no estiguen preparats. Tot per a no traumatitzar-los.

Ja fa dècades que eixa forma d'ensenyar purament memorística és simplement és història i, no obstant, sempre que es parla d’educació es torna a citar l’aprenentatge de les llistes de reis del passat. Tampoc la violència forma part dels castics. Això és cosa del passat que ningú vol que torne. És que la gent no sap com és l'educació ara per ara? Més aviat la memòria és la qualitat més menyspreada (perquè tot està en internet i cal que ho troben)

La pel·lícula alemanya retracta molt bé la confusió que s'està vivint dins de les aules, no sols ací. Sembla que és un problema que afecta per igual a les societats del món occidental i que he comentat amb persones de diferents orígens. Què passa amb l'educació que els problemes que apareixen en la pel·lícula són els mateixos o molt semblants que ací, allà o a l’altra banda de l’Atlàntic?

El centre mostrat, la professora afectada, podria ser qualsevol perquè estem patint problemes molts semblants. Professors que intenten ser amics oblidant que són professors davant de tot, alumnes vivint en una societat darwinista on el mòbil és l'arma que complementa la paraula i la burla. Pares que volen intervindre en la vida del centre amb totes les armes. Professors que defensen reductes o regnes taifa. Problemes que acaben en els tribunals i tantes altres bandades que fan que la professió de professor ja no siga sols la d’ensenyar una matèria sinó, més aviat, fer de torero en una plaça amb molts bous.

L’angoixa de la protagonista és sentida per molts docents. Jo vaig aguantar fins al final evitant algunes de les envestides dels canvis legals, de l’ambient als cursos de la pandèmia o patint algunes altres. Si que he de confessar que la meta del final de curs semblava no arribar mai, especialment si tenies guàrdies complicades amb alumnes sense cap control.

Jo diria que hem cremat un model anterior, que no per millorable (i molt) era estable, per a dedicar-nos a fer experiments i no precisament amb llimonada. Carla Novak, la protagonista és un producte d’una nova generació de teories i pel que es veu al film barreja formes tradicionals d’ensenyar (exàmens, correcció d’exercicis, temari) amb idees noves (aproximació humana a l’alumnat, defensa dels drets de l’alumnat, rituals de grup per a obtindre atenció sense autoritarisme). En principi sembla que no li va mal, però quan té la classe fent-li oposició naufraga i és humiliada per xiquets que poden ser cruels no sols entre ells sinó amb qualsevol que es pose davant.

Un docent ara per ara és un titella amb cordes que són controlades per moltes mans sense coordinació. Direcció, administració, legislació, burocràcia, departaments, claustre, progenitors, alumnes, societat... Tots els actors opinen i se senten capaços sempre de qüestionar.

Tot està fet en teoria en benefici del xiquet, però les noves generacions tenen molts problemes de comprensió lectora, de càlcul, emocionals. Entre tots els hem furtat la capacitat de ser responsables. Els hem fet els emperadors que com el petit emperador del film de Bertolucci estan abocats a ser adults febles en un entorn cruel i competitiu. Alguna cosa, alguna idea de les noves no està funcionant? És la societat que ha canviat i no trobem una nova forma d’educar?

Igual que el film que deixa en l’aire més preguntes que respostes és el món de l'educació dels menors.

La meua interpretació d’un final tan brutal com el que té la pel·lícula: el menor, la menor, mentre ho són, els portem a la cadireta de la reina, per a deixar-los caure només es fan adults en una realitat social que en res se sembla a este ambient protector. És estrany que tinguen tants problemes psicològics?

Jo tampoc tinc respostes, més aviat indecisions.

Per cert vos recomane la pel·lícula.