Sumacàrcer, un poble als peus del mur de Tous.

fotos

Seguint la nostra aproximació a la zona de l’embassament de Tous vam anar a Sumacàrcer. Si l'anterior setmana vam veure l’embassament des de dalt, aquest dissabte vam anar a l’altra banda de l’immens mur que tanca la vall que en milions d’anys ha excavat el Xúquer.

Només arribàvem per la carretera que uneix Sellent amb Sumacàrcer veiem la imponent construcció que trenca amb una vall bufona que obri els ulls al sol naixent entre tossals de clima càlid i que està coberta d'ordenats horts de tarongers. El riu passa als peus de l’església del poble per a continuar fent corbes suaus fins a Antella i continuar aigües avall fins a la desembocadura a Cullera.

Fins a la dècada dels seixanta del passat segle hi havia una barca per a travessar el riu, a la qual va seguir la construcció de diverses passarel·les en 1960, 1965, 1983 i finalment en 1990 un pont. La seua situació estratègica a cavall entre diferents comarques i el fet que en 1431 el rei Alfons el Magnànim li concedira privilegi per a tindre barca i peatge, li va convertir històricament en un pas estratègic en el trànsit des de terres castellanes fins a la Ribera.
Antella era i és, en aquest sentit, el punt on el Xúquer finalitza el seu recorregut entre penya-segats i s’obri tranquil i amable cap a les dues riberes.

Tranquil i amable? No sempre. Les plaques de les successives inundacions apegades a les cases són un recordatori del geni canviant d’un pare que dona vida i riquesa o que destrueix tot el que troba pel seu camí. Fins ací arribà la riuada!

En les vides curtes dels éssers humans les inundacions són successos traumàtics que són viscuts unes poques vegades, però que marquen els records d’una persona fins a la mort. La placa de la pantanada del 1982 està a una alçada increïble. Veient la distància de la ribera fins a la casa on està col·locada ens podem fer la idea d’un poble dins d’un llac, d’una vall esdevinguda en un mar de fang.

Un article de premsa recorda la tasca d’un veí que tenia una barqueta i que va salvar a molts veïns que van voler resistir a les parts altes de les cases no pensant mai on arribaria la pantanada i les imatges dels santets d’una església parroquial inundada per les aigües. Tots pensaven en una riuada com les d’abans i no d’una onada terrible com la que va ser. Un rellotge d’una família del poble marca l’hora en què va arribar l’aigua. Ningú ha volgut tornar a fer-lo marxar. És història.

Ahir Sumacàrcer estava tranquil·la. El municipal anava amb senyals de trànsit, dues veïnes caminaven per uns dels silenciosos carrers. L’ajuntament, un casalot que una vegada va ser la casa dels senyors feudals fa frontera amb una casa amb unes lletres ben grans que diu. “Templo evangélico Evenezer”.

Diu la Wikipedia, en el seu article sobre el poble, que hi ha una comunitat protestant des del 1890 quan es va establir a la localitat una congregació baptista arminiana, provinent de les missions de Suècia. Estava encapçalada pel pastor Juan Uhr, un reverend protestant que va estar ajudat per Vicente Mateu, diaca de la primera congregació baptista de València capital. La congregació com a mitjana ha comptat sempre amb vora 40 persones adultes batejades al llarg dels seus cent vint anys d'història.

Sumacàrcer té una llarga història i nosaltres volíem fer una ruta visitant dos dels llocs amb més passat. Primer va ser l'abric de la Senda Vedà on es van trobar restes del Paleolític del període Magdalenià de fa entre 15000 i 9000 anys.

Després d’una caminada a vora riu, veient el safareig reconstruït i la canal que porta abundant aigua de la presa d’Escalona, ens vam endinsar en una senda i, poc menys que camp a través vam arribar a l’abric. Amb una vista fantàstica de les serres de Corbera, el Reialenc, El Toro, Buixcarró i el punxegut Mondúver, la cova està coberta de cudols d’un despreniment del passat. No estava protegida per cap tanca, la qual cosa vol dir que el que era interessant ja no hi és a la cova.

La baixada, per terreny solt i costerut va ser dificultosa, però ja després agradable fins a arribar al Pla de l’Alt on vol instal·lar-se una macroplanta solar. Els veïns han començat a mobilitzar-se contra ella com es veien en nombroses pancartes pels carrers del poble. Seria aleshores una instal·lació que ocuparia 250 hectàrees en aquesta partida de la localitat i que afectaria l'11% del sòl no urbanitzable de Sumacàrcer quan la normativa marca que no ha de superar el 3%. La grandària de la infraestructura solar és molt elevat a relació del terme local, ja que afectaria 800 parcel·les de cultiu. Pense que els veïns ja estaran farts de suportar en el seu entorn tanta instal·lació gegant que, a més a més en el passat tants problemes va causar. El temps dirà com queda el tema.

Per l’ombria del castell, quasi arribant al poble vam trobar la Senda que puja al Castell de Peñarroya. És un castell d’època andalusina entre grans penyes i del qual queda poc més que algunes restes de murs. La vista per totes les bandes és, com no podia ser menys, privilegiada i a recer del vent vam esmorzar amb el riu i Antella a la vista. Vam veure unes cabres i vam haver de nugar les gossetes perquè volien anar darrere d’elles.

Vam anar fins la part més llunyana del castell passant per un forat circular supor d'una biga de les forques de la senyoria. Era un patíbul simbolic, visible des de lluny que era símbol de la jurisdicció criminal exercida pels senyors de Sumacàrcer sobre els seus vasalls.

Ja sols quedava baixar al poble i fer una curta visita pels carrers i places quasi deserts.