El Porrat de Sant Blai de Potries.

fotos

Ahir vam fer una mena de romeria anant caminant del poble fins a Potries, on es celebrava el Porrat de Sant Blai. Hui ens hem acostumat a anar amb el vehicle fins a la porta del lloc on volem anar i ens perdem la percepció real de les distàncies. La distància d’anar i tornar no passa dels deu quilòmetres i en un dia de sol radiant com el que va fer ahir va ser un plaer caminar per l’horta. Tot siga dit, el caminant ha de conéixer bé per on anar perquè l’asfalt talla constantment les vies en benefici dels vehicles que són hegemònics en l’ús de l’espai.

Malauradament, també va ser l'ocasió de veure com les séquies, abans el pulmó de l’horta, hui estan quasi abandonades, plenes de botelles de plàstic i deixalles que ningú no retira. Per contra, vam passar pel partidor d’aigües de la dita Casa Clara i pense que pel fet que era Sant Blai s’havia lliurat aigua per tal de mostrar com era el seu funcionament normal en èpoques on era una instal·lació estratègica que garantia un repartiment racional de l’aigua.

Jo diria, i vosaltres ho podreu segurament corroborar, que després de la pandèmia es percep unes ganes de gaudir de les festes que augmenten la participació del públic. El porrat de Potries, tal vegada el més popular de tots, estava a mitjan matí de gom a gom, molt animat. Era el moment de trobar cares conegudes de tota la comarca, antics alumnes, familiars, amics, veïns que no veies feia anys. Els estrets carrers moruns eren recorreguts per una serp humana escorcollant entre tantes paradetes a la recerca del capritx del dia.

No he trobat massa informació al respecte a la web de l’ajuntament, però Potries conserva una relíquia de Sant Blai que, si així ho vols, te la fan passar per la gola per a evitar o millorar malalties de la gola. El fet està relacionat amb el sant i la seua capacitat sanadora. Es diu que va curar a un xiquet que tenia una espina de peix a la gola i d’ací li ve la fama. Però qui va ser Sant Blai? Diu la web municipal:

“Sant Blai va viure a cavall entre els segles III i IV a la regió de Sebaste, l’actual Armènia, i la seua vida està envoltada amb una aurèola de llegenda. Membre d’una família benestant, va exercir com a metge a la seua ciutat, Sebaste, on atenia multitud de persones, però, a la vegada, també exercia una important tasca evangelitzadora transmetent la seua fe en Crist, qüestions aquestes que el feren un personatge molt estimat i de gran popularitat, arribant a ser bisbe de Sebaste. [Arran la persecució religiosa] sant Blai va fugir a refugiar-se a una cova de la muntanya Argeus. Allí, diu la tradició, va fer vida d'eremita i era on sanava els animals salvatges que s’acostaven a la cova, per això en alguns llocs és també considerat protector de ramats i ramaders (també és patró dels caçadors).”

Siga el que siga, i que conste que jo soc prou escèptic, un fragment del seu cos martiritzat va arribar a la remota població saforenca i ara per ara és l’origen d’aquesta devoció a la capacitat curativa de la relíquia.

Era prop de l'una quan en la placeta del poble es van reunir desenes de persones que van ballar al so de la música popular. És eixe moment en què veus els moviments sincronitzats al ritme d’una música que aborrona quan et preguntes qui som realment els valencians, dividits entra l'estima a la nostra terra i les tradicions o el desinterés més absolut per unes arrels tallades des de fa segles. L’ús del valencià, o la supervivència dels balls populars són una mostra més de la capacitat de resistència enfront d'una cultura hegemònica que ens ha volgut ofegar. La batalla per la nostra cultura no està perduda, però he de dir que veig que a poc a poc les generacions més joves, especialment en les grans ciutats, obliden les seues arrels davant una cultura no ja la castellana sinó globalitzada.

Pense que els pobles, les comarques nostres, la Safor, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Marina, la Costera i altres comarques de l’interior i el nord del País Valencià som el reducte d’una forma d’entendre la vida. Els porrats i el seu èxit són una mostra d’eixa pervivència d’una cultura ancestral que està hui en perill d’extinció.

Els cotxes van sortint dels aparcaments. És hora de dinar i la gent va tornant cap a casa. En unes poques setmanes ens veurem al Porrat de Sant Macià a Ròtova.