El Garbí

Dedicat a l’amic Vicent Benavent. Ara per ara encallat a la plana sense poder anar a les seues estimades muntanyes. Espere una prompta i completa recuperació.

Dissabte passat vam anar al Garbí. Per a mi era un cim desconegut en primera persona però que ja havia vist en fotos i, fins i tot, en un anunci d’una empresa de fruites. Juan em deia que pensava que el pic estava sobrevalorat i, certament, no era el primer pic per la Serra Calderona, que oferia vistes molt semblants amb tot el Golf de València a la vista. Tal vegada, l’avantatge d’aquest era que també permetia veure la zona de Sagunt i pel nord fins al Desert de les Palmes i el Bartolo, vista aquesta que també coneixíem d’altres visites per la Serra de l’Espadà. El Garbí quasi diria que el pot visitar tothom. Una carretera asfaltada permet l’arribada fins i tot de grans vehicles. En arribar vam arribar a veure un autobús aparcat i molts més vehicles. Ciclistes anaven a tanta velocitat per l’asfalt que calia anar amb quatre ulls mirant per totes les bandes. La sensació que vaig tindre era contradictòria, per una banda els puntals formats per una acumulació de pedres tabulars eren tremendament fotogènics i quasi diria divertits i còmodes per a botar de pedra en pedra fins a la punta. Per altra banda, i com sol passar amb els llocs que esdevenen populars, hi havia molta gent de la que mai xafiga les muntanyes i sols saben arribar amb el cotxe als llocs. Considerant que estàvem en una part del Parc Natural de la Calderona, tot em va semblar excessiu.

Feta aquesta reflexió seria el moment de relatar-vos la ruta des del principi. El Castell, la Torre de Beselga, domina la perspectiva de la Vall, passada Estivella, per on discorre la A23 quasi on aquesta comença a apropar-se a les terres de parla castellana. De fet m’havia cridat l’atenció aquest castell adossat a una estructura metàl·lica que va ser enllestida després de la solsida del mur nord el set de juliol de 2004. La torre, vestigi de l’època musulmana, va ser rehabilitada i es van fer algunes intervencions per a fer-la visitable que han portat, tanmateix a la vandalització de les instal·lacions elèctriques, rètols amb noms i altres barbaritats semblants. D’allò que va ser un palau construït en època cristiana, amb finestrals gòtics, sols queda un mur que vist des de lluny enganya i fa pensar en un edifici sencer i no sols una façana.

En el moment de la nostra visita el sol acabava d’eixir i es disposava a barallar-se pel predomini del dia enfront dels batallons de núvols que portava el ponent. La temperatura, a pesar de les previsions, va ser prou agradable i el vent sols va bufar ocasionalment però sense arribar a molestar.

A Beselga algun propietari fantasiós s’ha fet un xalet amb pedra vista, merlets i estructures com si fora un castell. Fins i tot damunt de la porta un gran dragó de ferro ens porta més a la mentalitat extravagant i artística del propietari que no a l'Edat Mitjana. Està bé trobar algun edifici com aquest que dona vida a un racó amb moltes cases d’estiuar completament anodines. La fantasia en l’arquitectura ens porta a un món de fades davant del racionalisme mediocre de tantes construccions calcades i repetides.

Passant el safareig i un aqüeducte, la senda anava pujant progressivament entre pedres de rodé i la terra roja tan típica de la zona. Ens vam trobar, literalment, desenes de corredors, ciclistes i altra fauna habitual ara per ara a les muntanyes. Sols cal dir que ací, a la Calderona, és molt més evident segurament per la proximitat a València i altres nuclis de població que la tenen com la zona de muntanya més propera. Els camins mostren el desgast produït per tanta presència humana. Alguns ciclistes, fins i tot, anaven per les sendes tan ràpids que en una ocasió quasi ens van atropellar. Un grup de corredors, probablement una colla, era tan nombrós que semblaven estar fent una carrera. Segurament estaven entrenant en un circuit i ens els vam creuar dues vegades. En general tota la gent és amable i se saluda, fins i tot et donen les gràcies si atures la teua marxa i els deixes passar a tota velocitat. La Calderona seria un exemple de l’efecte perniciós de la moda d'anar a les serres. Nosaltres també som part d’aquest fenomen que arracona els refugis dels animals que intenten viure lluny de la presència humana.

La combinació de sendes, entre infinites variants, ens va portar a la carretera asfaltada per dalt del Garbí. En els cims vam gaudir de les vistes i vam compartir el moment amb desenes de persones que, com formigues que van evitant obstacles anaven d’ací cap allà. En els miradors hi havia famílies amb xiquets xalant d’una vista excepcional. València i el seu port suraven entre la mar i l’Albufera. Les Serres de la Safor i la Marina, de la Costera, la Vall d’Albaida, del Comtat i de la Mola de Cortes es dibuixaven diminutes en la distància. Els tossals que envolten els puntals del Garbí es veuen coberts d'immenses pinedes amb cases d’estiuar ací i allà. La Serra d’Espadà es veia amb claredat en un dia de ponent que deixava clara l’atmosfera.

Vam esmorzar lluny de la gent, ja a la senda de baixada. Aquesta portava a una altra carretera asfaltada amb cotxes pujant i baixant. Finalment, es veia a poca distància Estivella i Belsega amb el seu castell. En uns minuts a bona hora vam arribar al cotxe.

És molt contradictori el fet que l’ajuntament de Bicorb m’haja posat una multa segons la normativa per aparcar en una pista forestal, en un lloc on no obstruïa el pas, i, en canvi, per tot arreu es veu la proliferació de vehicles en un espai com és el parc natural de la Calderona. Bicorb promou la visita al riu Cazuma i a la Cova de l’aranya i posa l’inici de la ruta on vaig aparcar. No indica un lloc habilitat per a fer-ho. No va haver-hi cap advertència per a educar, sols una multa que sembla més aviat una forma de recaptar diners.

Aleshores quan veig la bogeria de motos, cotxes, ciclistes i tota mena de visitants d’un parc natural, com és el de la Calderona, i que tot es fa sense que arribes a veure cap control, no entenc res. Vivim en un món boig... Alhora volem turisme i alhora volem restringir l’accés. Què volem en realitat?