Els dijous al sol. La Font del Llimener.

Havíem baixat a la llera del barranc per la senda que ix de l’almàssera dels Moltó al poble d’Alpatró. Les façanes del poblet miraven la solana de la Serra de l’Almirall que s’alçava sobre abrics de parets arredonides que semblaven fetes amb una pasta tova al principi dels temps. Les quatre parets del que va ser una xicoteta fortificació, reconvertida en corral i ara, probablement, abandonades s’alçaven dalt del tossal . El nom és ben sonor: El Castellot, encara que per a ser sincers hauria de ser més aviat el castellet si parlem de la seua grandària.

Esmorzant sota la llum esmortida d’un sol dèbil amagat darrere d’una capa plana de núvol blanc, ens deixàvem acaronar per la seua mà càlida, invisible i molt agradable que ens protegia de la humitat que feia sentir el fred en les parts més ombrívoles. Tots jubilats, els companys ara es dediquen a cuidar les terres i els jardins amb saviesa heretada dels pares i compartien experiències sobre varietats i conreus que són possibles ací a la zona.

— No és un regal poder seure ací al sol i xarrar? — Els vaig preguntar. Les gossetes anaven i tornaven demanant almoina rebent a canvi molletes de pa que es menjaven amb gana.

Havíem descendit des del Pla de Benissili per una antiga senda de nom ben curiós: La Costera del Rellamp. Vam entrar a Benissili sense veure a ningú pels carrers. L’aigua queia en el safareig omplint l’espai sonor amb un so cristal·lí hipnòtic que subratllava el silenci regnant.

A uns pocs quilòmetres Llombai també romania tranquil. Es veu que a poc a poc es va actuant sobre les cases. Qui sap si en algun temps es convertirà tot en una casa rural i tornarà la vida, encara que siga de franc, a les venerables ruïnes. El fantasma de l'alemany solitari encara recorre les converses amb aquells que hi son al lloc per primera vegada.

Tampoc vam trobar cap persona pels carrers d’Alpatró. Segons sembla, el nom ve del llatí “petro” i tanmateix va ser ja un centre de la vida musulmana a la vall. Vam arribar davant de l’església. Un cartell imprés de l’ordinador, ja desfasat, anunciava la missa pel Dimecres de Cendra a les 5 AM. Pense que havia de ser una errada o és que els de la Vall de Gallinera són molt matiners i a les cinc ja estan resant. Enfront de l’església vam veure un casalot amb una garita adossada al primer pis i amb cert aspecte militar. Es tracta de la que ara és la casa rural Sastre-Seguí. Aquest edifici pertany a una família originària de Vilallonga, els Viudos, que arrelaren al segle XIX. Segons Manel Arcos, foren víctimes de segrest d’uns bandolers de l’època i hagueren de pagar un rescat elevat. Té sentit la garita per a veure qui és el que arriba a la porta.

Per la rambla de la Gallinera, que talla el poble per la banda de la tramuntana, comença un camí que puja per damunt de sòlids blocs de pedra, cap a la Font del Llimener. En la pedra s’observen misterioses creus gravades i la forma buida d’un bloc que es degué traure en el passat.

La senda va deixant el poble que es va veient cada vegada més en la seua completa extensió. El punt brillant que corona la serra de la Foradada és precisament la formació geològica que dona nom a tota la cadena muntanyenca. Els Llombos, el Xarpolar, el Castell de Benissili i tantes altres formacions conegudes es veuen envoltades de taques de color marró que són el resultat de paorós incendi de fa dos estius. La vista arriba a ser magnífica ja prop de la font. Aquesta, única en la banda de la solana, raja poca aigua, però suficient i amb un cabal continu que va permetre regar les terres de les proximitats com bé ho fan notar els extraordinaris murs de pedra seca que salven el pendent i permeten llenques de terra abans conreades i ara plenes de matoll salvatge. La font naix d’una mina que penetra la roca com si fora una coveta natural i d’on ix aigua que es perd només arriba als tolls de fora.

Dalt de la serra vam visitar el basament d’un antic molí. Una tanca metàl·lica que envolta uns camps d’oliveres, obliga la senda a seguir-la en paral·lel. Van dir que era d’un estranger recelós pel pas de caminants per la seua propietat. No sé si és el cas, però és cert que molts estrangers que han comprat propietats en la Marina Alta els falta temps per a tancar les propietats tallant sense vergonya camins amb drets de pas que es perden en la memòria. Més i més urbanitzacions desfan les serres i acaben amb la llibertat que abans teníem. Tot siga dit, també la gent ha perdut el respecte per què no és seu embrutant o molestant als propietaris fins que aquests es cansen i actuen en conseqüència.

L'última parada va ser dins d’una pineda on es veuen unes pedres tallades amb unes bases i una canal que sembla van servir per a fer oli. En arribar al cotxe la gosseta més major i obedient, Llum, va accedir entrar a la gàbia. La menuda, com si fora un xiquet malcriat, es va amagar baix del cotxe. Segurament volia més. El que no va veure és que estava damunt d’un formiguer amb insectes d’uns sis mil·límetres que van començar a mossegar-li la pota de davant. Va eixir corrent i ja va entrar a la gàbia amb la germana i amb alguna formiga despistada que va viatjar a la Safor sense haver-ho previst aquell matí a l'eixir del formiguer.