Les petjades del Dimoni i El Nostre Senyor

(La llegenda que es conta és inventada a partir de la que es conta a Pinet)

Encara cap home, ni menys aquells anys, dona havien pujat a la Lluna. Alguns, els més atrevits, pegaven ja voltes a un planeta cada vegada més menut. A Pinet, tot i això, poc havia canviat als anys seixanta del segle XX. Alguns detalls mostraven que les coses anaven de presa: el cinema i la televisió començaven a ser part de la realitat quotidiana, al menys als pobles més grans, però al diminut poblet, perdut en una vall tancada i remota, quasi res trencava el ritme diari de sol a sol.

Eren els primers dies de l’any, els Reis mags, arribant per dalt del Surar de la Serra Grossa, sembla que venien de Gandia, havien deixat eixa nit els joguets al grapat de xiquets del poble. Els iaios i els pares els havien parlat ja del miracle del Barranc del Castell que ara vos contaré.

Feia no se sap quan, res importa en les històries màgiques, el Dimoni anava un dia darrere, darrere, de la Mare de Déu i del Jesuset. No portava al cap bones idees, ja que volia fer desaparéixer al Nostre Senyor, encara un xiquet, perquè mai arribara el Nadal a les cases. Com podreu pensar haguera segut una gran desgràcia perquè el mal triomfaria en la Terra i els xiquets no tindrien els regals que els portarien els reis.

Va ser així que màgicament, escapant pels pels del Dimoni, que la Mare de Déu i el Jesuset van aparéixer miraculosament als carrers de Pinet. Van demanar ajuda a un pastor que passava amb el seu ramat pel centre del poble camí de les cases de Cadis i ell, bon coneixedor dels racons del terme, els va dir. Ràpid, agafeu la senda que vos dic i arribareu a unes pedres que baixen al barranc per L'escaleta del Gat. Així ho van fer i a quatre bots van abaixar al Barranc del Castell. Maria i Jesús van caminar pel llit, ple de fang, deixant les petjades marcades. Per altra banda, el dimoni els havia olorat i, amb les seues patotes amb urpes com un llop, els seguia deixant marques enormes sota les pedres dels penya-segats.

Però, com bé us podreu imaginar Déu no voldria que el Dimoni li fera mal al seu fill i, des de les altures del Buixcarró va fer baixar una tempesta pels barrancs. Un núvol d’aigua i gel amb forma redona com un baló va descendir pels barrancs congelant el fang i convertint-lo en roques de formes suaus i color gris. En arribar on estaven mare i fill, el gegantí núvol, es va obrir i va rodar menjant-se la pedra i fent un cau amb un banc de pedra on protegir-los del dimoni.

No es podeu imaginar com va ser la batalla. El Maligne amb tota la seua artilleria de focs va fer front a la tempesta grisa que, amb els seus remolins, deixava marques en les pedres. El pastor i tot el poble van anar a ajudar i, des de les altures, llançaven cudols enormes que, fins i tot, li van trencar les banyes al dimoni. El mal, el foc de l’infern, no va poder amb les forces combinades del Cel i la Terra i amb un bufit es va amagar als arrimalls obrint covetes des de les quals, per unes hores, va continuar eixint un fum negre. Hui en dia encara les coneixen com les capelletes. Maria i Jesús, agraïts, van beneir als pinatells que, valents, els havien defensat i van seure per a descansar en el banc que la tempesta havia creat el bell mig del barranc. Un grup d’àngels va abaixar per la banda del Castell de Pinet i, levitant, se’ls va emportar de tornada al cel.

Els xiquets del poble d'ençà que ocorregueren els miraculosos fets anaven el dia de reis pel mateix camí a veure les petjades dels tres personatges de la nostra història. Per a espantar als dimonis i mals esperits que podien hi haver anaven fent sonar els picots, que és com li diuen a les esquelles al poble. Aquells any, amb un fred, mai millor dit, de Maria Santíssima van encaminar els seus passos a L’Escaleta del Gat i, botant les pedres, ajudant els majors als més menuts, van arribar al paratge. Les petjades enormes del Dimoni, petrificades en el llit del barranc i plenes de baladres i fulles, contrastaven amb les més menudes de Maria i Jesús. Els xiquets desvanits anaven seguint-les amb l’ajuda dels més experimentats que les assenyalaven, barranc amunt. En arribar al banc de pedra van seure i van menjar torró de cacauet que els havia donat la Tia Amàlia. El més major del grup va contar per enèsima vegada el conte del Dimoni. Els més menuts es quedaven bocabadats i els més majorets discutien sobre com va ocórrer la història que, amb el pas del anys, tenia tantes versions amb variants com pinetells hi havia al poble.

En això un va alçar el cap i va veure com els reis passaven per dalt, anant cap al Surar per a tornar a sa casa allà en el llunyà Orient. Mireu, mireu els reis, va dir.