Un home i el seu regne

Acabem de visitar el Barranc del Castell i veure les petjades del Nostre Senyor i el banquet que us vaig contar en l’article anterior. Passem per les cases de Cadis i ja veiem el racó verd que contrasta amb els vessants pelats i rocallosos dels turons que tanquen Pinet cap a Buixcarró. Anna ens parla del foc i com va arribar a cremar els límits del verger. Entre els pins es veuen uns quants xiprers esvelts, mediterranis i, sempre, espirituals. No perdem l'oportunitat de visitar la immensa garrofera que s’escampa reptant i expandint-se per damunt de les plantes seques per la calor intensa de l’estiu.

Baixant el carrer de dalt que uneix el casc del poble amb les cases separades sentim l’olor de les pròximes granges avícoles i porcines que perfumen, més del que els agradaria als pinetells, tot el terme. Tot això per no parlar de les mosques persistents i cabudes, pegalloses, com diem en valencià.
En arribar a un punt a mitjana altura del carrer veiem una entrada a un camí de terra i un lletrer que diu “Avinguda”. Seguim el camí i la promesa del cartell es compleix. Entrem en una avinguda d’arbres que puja entre bancals que barregen els conreus tradicionals amb els arbres de tota mena. Ens trobem treballant a Modest Arlandis i ens acompanya orgullós pels seus dominis parlant amb emoció, passió i saviesa sobre tots els arbres que té.
Modest vestit amb roba d’estiu i un barret de palla té els trets i el parlar refinat d’una persona amb cultura. El camp, els seus camps, són per a ell una vocació. Va ser abans de jubilar-se mestre de primària especialitzat en anglés, però, igual que mon pare amb la pesca, la vocació li va desbordar pels porus de la pell i fugia sempre que podia als seus bancals. Arreplegant llavors d’ací i d’allà, moltes vegades dels jardins de València, va anar fent-se un verger amb la passió dels àrabs de convertir desert en oasi.

Pedra a pedra, poal d’aigua a poal fins que li van donar aigua, va omplir de verd tot el racó. Com bon jardiner coneix, pense jo, cada planta i cada pedra del seu regne. Ens parla de l'exuberància que arriba a tindre en la primavera, de les visites d’anglesos, dels mal educats que li entren i li tiren papers. La propietat privada està sempre oberta a aquells que la volen visitar. Els de fora valorem la seua obra, els del poble la mostren ja orgullosos com atracció local. Si hi ha activitats i mercats en el programa sempre hi ha una visita al racó verd de Pinet.
Modest em diu, des d'eixe punt es fa una bona foto del Poble. Li faig cas. Assenyala amb resignació les parts que el foc de l’any passat va cremar. Els pins secs i les mates mortes no han estat retirades per qüestió de les ajudes que si no ja estaria net i arreglat.

Fent honor al seu nom es deixa fotografiar amable i tranquil sota una garrofera; també ell presumeix com bon pare adoptiu d’una garrofera centenària als seus dominis. Mira la càmera amb placidesa d’aquell que res ha d’amagar.
Fa molta calor i anem baixant amb les seues explicacions assenyalant a dreta i esquerra.

Molts arbres són centenaris. Ningú ja no recorda qui foren els que els plantaren, però molts van ser l’obra i la decisió d’una mà humana. La passió de Modest ha canviat el paisatge i li ha donat un nom que perviurà. Qui no voldria transcendir a la seua vida humana associat a un verger com aquest?

En la plaça del poble amb el rellotge amb l’esfera girada uns trenta graus antihoraris bevem unes cerveses parlant, com bons mediterranis, que som de la vida i les seues circumstàncies.

Ací finalitzen els relats de les dues visites que he fet a Pinet. No s’ha de menysprear a ningú per menut que siga. Pinet ens ha mostrat petits tresors que ningú mai sospitaria. Paratges, paisatges i personatges que ens han acompanyat, també ara a vosaltres, en aquests dies d’estiu.
Bon diumenge, amics. Gràcies a Anna Bixquert per la seua guia i a Modest Arlandis Mahiques per la seua càlida acollida.

Heu arribat ací. De veres? Us anime a comentar i corregir si trobeu errades.