Quan el futur no va arribar.

A través del balcó veig les primeres cases d'Almoines i els xalets sobre les suaus formes del Tossal Gros d'Oliva. Si m’ature a escoltar sent els sorolls d'un motor i els trinats dels teuladins. Sembla que el temps discórrega suau, com un continu de rutines que, com a molt, ens portaren a una plàcida vellesa. Sobre la meua taula el llibre de Svetlana Alexievich, “Veus de Txernòbil, crònica del futur” que acabe de llegir fa uns minuts.
Fa ja anys que el tenia, tal vegada dos o tres. Com amb molts altres llibres, soc un lector una mica dispers, els comence i per diversos motius els deixe per a seguir-los més endavant. Aquest havia quedat relegat, en una de tantes vegades que la meua dona ordena la casa, entre d'altres de la prestatgeria.
Va ser precisament a partir de l'èxit de la sèrie Txernòbil que vaig decidir rescatar-lo de l'oblit, aquesta vegada amb temps per a llegir-lo.
El títol fa justícia a l'estructura de l'obra, ja que es tracta d'un cor de monòlegs, de veus individuals d'éssers humans colpejats en la seua línia vital de flotació pel drama nuclear. L'escriptora adopta, així, un paper de notari de la realitat. La imagine visitant un a un les vides dels narradors, amb una gravadora i transcrivint, com en un expedient judicial, les declaracions dels testimonis. Pot semblar poc creativa la seua tasca com a escriptora, però pense que és la manera més honesta d'abordar un drama incommensurable. Si bé estem acostumats a aquesta selecció, talla i apega de la realitat, del relat, ací la tragèdia humana es manifesta inabastable i multifacètica. Al meu entendre, el llibre situa perfectament al lector en aquest mateix estat de confusió d’aquells la van viure. No crec que puga haver-hi manera de capturar els esdeveniments d'aquells dies sense oblidar injustament matisos que per als seus protagonistes van significar tant. El lector es veu sotmés, d'aquesta manera, a un cosmos de sensacions del qual només ell i el seu particular sentit de la vida poden interpretar de forma íntima i personal.
El llibre pot donar veu a un polític que se sent injustament tractat per haver seguit les consignes de mantindre la calma, pot ser un xiquet que mor mentre veu morir a uns altres com ell, l'esposa d'un bomber que no entén que el cos del seu estimat és una xicoteta central radioactiva. El llibre parla de la corrupció d'un sistema, del final de les conviccions amb les quals has nascut i crescut, dels herois i dels vilans, de la vida, de la mort, dels esperits del passat, de l’afecció per la teua terra o de les tradicions. Entre les línies sorgeix aquest crit humà, aquesta ànima que pot ser sublim o mesquina, mostra l'amor apassionat, la bellesa d'un paisatge tòxic, de la normalitat quotidiana tan menyspreada, però a la vegada tan valuosa.
Donem per descomptat un estil de vida. En la Unió Soviètica l'àtom, l'energia atòmica, tant com l'orgull de ser ciutadans soviètics, eren part d'aquest teixit emocional i ideològic que sustentava una societat. Txernòbil és el moment en què cau el vel i el poble veu que el rei, com en el conte, està nu. El futur mai va arribar. Per a milers de persones la seua vida, els seus records van quedar truncats en un moment i, el pitjor de tot, és que ningú va saber veure-ho en els primers moments. L'accident es va minimitzar en l'àmbit oficial i entre tolls tòxics de color groc la gent va seguir amb la seua vida. Ni tan sols els liquidadors, els milers de ciutadans que van ser extirpats de les seues pròpies vides, eren conscients que no era la mort, tan sols, la qual cosa els esperava sinó la deshumanització i el fàstic que produïes a tots aquells que es van deslliurar de la radioactivitat.
Llig en la premsa que s'han posat de moda els viatges a la zona d'exclusió. Belarús i Ucraïna pateixen i patiran durant generacions la loteria dels danys genètics. Com diu el llibre saber d'un embaràs ja no és una notícia rebuda amb alegria sinó amb pànic. Naixerà sa, complet, sense problemes de salut? Mentrestant aquells que tenen la sort d'anar per unes poques hores entren en el que, per a ells, és un parc de multiaventures i, per a coronar l'experiència es fan una autofoto. Repugnant.
Cofrents ha patit un accident, encara no ho sé, la gent no ho sap. Aquella dona que veig pel camí al riu amb la seua ombrel·la i el seu gos no saben que la radiació ja està surant en aquesta boirina daurada del matí. Com en els primers anys de la crisi econòmica, quan veies que malgrat les notícies, tot seguia aparentment com de costum, el tumor ja ha començat a créixer. La nostra casa, el nostre poble, les muntanyes, les platges seran abandonades en uns dies. Aquestes fotos que vas deixar en una caixa són radioactives i no les podràs portar amb tu. El teu gos, el teu gat, el canari, quedaran abandonats a la seua sort i recorreran els carrers orfes d'humans.
Calla, que només estàs fantasiant, podràs pensar. Efectivament Cofrents segueix, fins on sé, funcionant amb normalitat. Mentrestant seguim amb la nostra meravellosa rutina en un món que, si no el detenim va al precipici. El planeta, igual que la central de Txernòbil emet alarmes que no desitgem escoltar, almenys no ho fan els que tenen el poder de fer-lo.
Si voleu veure les conseqüències d'aquesta confiança en la combinació de tecnologia i sistema polític i reflexionar us recomane Veus de Txernòbil.