Una tonyina que no parava de créixer

En la memòria

L’any passat acompanyava algunes vegades a mon pare a la residència a veure ma mare ingressada. Arribava i disfrutava fent cantar a un xic amb discapacitat intel·lectual i aconseguir fer cor amb la resta. Era la veu viva de les cançons sornegueres dels anys vint que li ensenyara el meu iaio. Sempre tenia, des que es va jubilar, un esperit alegre i desenfadat que feia que jo temera que de broma de broma algú no li entenguera bé i se sentira molest amb el que pretenia ser una gràcia, una floreta o un complit. Així ho feia en els bars de la placeta, en la fruiteria del pakistanés, en el bar penalty o per on caminara. Finalment crec que la majoria acabaven coneixent-lo, sabent de la bellesa del seu cor i, per això, els agradava l’alegria que transmetia.

Mon pare va ser un altre més dels xiquets de la guerra que s’estan anant. Va ser d’aqueixa generació que va conèixer en la seua més tendra infància la inestabilitat que va envoltar l’Espanya del 36. Mai va poder oblidar l’episodi que va viure de xiquet quant uns milicians van cridar a la porta d’una caseta en què estaven refugiats per a ajusticiar al meu iaio que, afortunadament, va poder escapar a temps. Quan ho vaig saber vaig entendre molt millor l’home amb què era impossible discutir d’aqueixes coses. I és que mon pare tenia el gen terrible del geni dels Garcia. En l’hospital, al final, he tingut la gran sort de viure les seues últimes tres setmanes amb ell dia a dia. Li bonegava pel seu costum de demanar les coses donant ordres i sense demanar les per favor. Finalment amoïnat em deia, porta’m açò o allò altre, o deixa açò ací o allà i com amb fòrceps li eixia, el "per favor" i el "gràcies", amb l’afegiment, de "com dius que t’agrada que ho diga". A vegades era així d’animalot, així de cridaner i colèric, però amb un gran cor i generositat.

No va ser un home de grans aventures. De molt jove va haver de fer estraperlo per a ajudar a tirar endavant una família de nou germans. Encara un xiquet va caminar amb la bicicleta carregat de sacs burlant controls per a portar quelcom d’arròs de la Ribera o herba per als conills. Va aprendre del meu iaio l’ofici de la rellotgeria i donant-ho tot per la família durant anys va portar el negoci dels seus pares amb l’única compensació dels seus guanys arreglant rellotges. Ni salari ni res, autònom. Haguera estudiat, però al meu iaio li va parèixer que la carrera de música no era futur i li va tallar simplement les ales.

Mon pare va tenir sort amb ma mare ja que sempre el va cuidar amb cura i va patir tots i cada un dels dies en què estava en el mar i pel motiu que fóra es retardava. I és que en el mar estava l’autèntica vocació de mon pare. Va practicar la pesca en totes les seues variants, curricà, palangre, ham i canya o nanses que va aprendre dels seus benvolguts amics Batistet i Pepe, graueros i pescadors que li confiaven sense problemes la seua barca sabedors de la seua perícia com a patró d’embarcacions esportives. Amb el Doctor Eligio triar va gaudir de molts dies de sol, aigua, sal i bon vi en mitat d’un desert blau entre la península i les illes. S’enorgullia de l’enorme tonyina que va pescar i contava les seues aventures amb tal passió que si et descuidaves te les relatava una vegada i una altra. En cada una de les noves versions la tonyina augmentava de pes un poc més i, en honor a la veritat, mon pare un home de 1,73 i quasi 110Kg en els seus millors moments pareixia poder cabre en la panxa de l’enorme bestiola junt amb el que posava.

Aquest últim any va sentir l’arpada de la soledat sense ma mare. A penes li eixia un fil de veu quan parlava d’ella. Així ho deia una vegada i una altra des que va entrar en l’hospital i durant la seua convalescència. En les poques setmanes va fer amistat amb cada un dels molts companys d’habitació i amb les infermeres. Deia total fa uns dies, "Estic content perquè ja saben el que tinc i em van a operar". Amb afalac va acabar guanyant-se el somriure de les infermeres, auxiliars i els metges.

Sé que pressentia la mort. Vam tenir diverses conversacions en què parlava ja amb senzillesa de la seua acceptació del futur. Esperava, no obstant això, viure un poc més. Em va preguntar si jo creia que arribaria a aconseguir uns set anys més com sa mare. Cada dia, assentat en el llit, mullant el dit per a passar les pàgines, com era el seu costum, llegia les notícies i veia les classificacions d’edat en les esqueles. Mira, guanye a aquests tres i només em guanya u. Ho deia sorneguer i convençut de que amb unes puntades eixiria com a nou. Finalment va quedar prou ben classificat prop de complir els 87. Quan li vam donar les notícies reals sobre el seu patiment va tòrcer el gest i es va resignar. Crec que Déu es va apiadar d’ell i li va donar, per fi, una mort misericordiosa perquè el futur era, per desgràcia dolorós i difícil.

I te n’has anat, papa. He tingut molta sort per moltes coses. Per haver sigut una persona que sempre em va animar a estudiar aqueixa carrera que tu no vas poder fer. Per tantes hores en què ens obries la ment amb la fantasia i el saber d’una persona amb gran cultura a base de llegir i llegir revistes de ciència. De tu vaig saber jugant dels dinosaures, de la teoria de la relativitat, vaig veure eclipsis amb aqueixos vidres que em fabricaves perquè els vera i moltes coses més. De tu vaig aprendre algunes de les velles cançons que t’emportes. He tingut la sort de parlar i parlar amb tu aqueixes últimes tres setmanes. Jo intentava llegir el llibre que portava i tu em venies amb alguna història a penes llegit un paràgraf una vegada i una altra. Gràcies perquè per no haver callat. He tingut sort de compartir el teu últim sopar, me vas demanar una truita de ceba, el teu últim desdejuni, cafè amb llet i una magdalena, l’últim dia que vas viure complet i la nit que va vindre en què et sentia traginar amb la ràdio i els programes d’esport...

Com va dir el meu amic Pablo eres xiquet mentres tens pares. És la meua nova etapa. Espere que allà on vages pugues continuar sent tu mateix, que et reunes amb la mamà a qui tant enyoraves i que hi haja tonyines gegants perquè pugues seguir fent-los créixer en els teus relats...