Caramels d’eucaliptus

La meua filla ix a fer una volta amb les amigues. Veu uns caramels d’eucaliptus junt amb les claus. Els havia deixat en buidar les butxaques. Puc agafar-ne un? Em pregunta. Li conteste - el teu iaio li haguera agradat que te’ls menjares-. La volia amb bogeria i en cada ocasió que la veia li donava un poc de diners amb la consigna que no eren per a estalviar sinó per a malgastar.

No fa ni una setmana que mon pare ha mort i poc més de nou mesos que ens deixara ma mare. Cal començar a organitzar el futur i, per això, vam anar, en família, a qui va ser sa casa a començar a prendre decisions sobre els seus objectes personals i gestionar els assumptes econòmics pendents. La part racional i la sentimental es disputen el meu cervell per moments. Per moments s’és fred i s’actua amb la fredor d’un administrador en altres els sentiments t’invadeixen i t’arrosseguen a una nostàlgia desesperant.

Sé que les coses que han deixat, les seues velles sabatilles, la roba que portava quan va entrar a l’hospital, el menjar que tenia en el congelador, no poden quedar-se en el seu lloc esperant la tornada impossible dels seus amos. Sé que unes sabatilles de caminar per casa desgastades per l’ús no tenen més futur que el poal del fem. Però no puc més que sentir una gran pena i impotència junt una dolorosa tendresa quan veig les coses que van ser el seu món.

En la terrassa, coses de vell testarrut, mon pare acumulava una gran quantitat de trastos, ploms per a pescar, corrons amb corda per a palangres, hams, abeuradors de canari i mil i unes andròmines que no deixava que ningú tocara. Era el seu xicotet Sancta Sanctorum el lloc on guardava els tresors lligats a les seues passions, la pesca i els animals. Desmunte totes les bosses i tire al fem aquelles coses que ja no sé ni per a què valen i que portaven anys esperant una última oportunitat de ser usats.

Sent tan buit el menjador de sa casa... Tot segueix igual amb l’orde que se va anar creant amb els anys i amb les posicions aleatòries com van ser deixats. Com en els relats de Pompeia pareix que els seus habitants foren a tornar en qualsevol moment a posseir el que va ser el seu món. Una casa diu tot dels seus habitants i l’ànima de mon pare i el de mon mare s’entremesclen en un microcosmos que va ser seu.

En un estant de la cuina, en un lloc improbable amagat després d’un muntó de plats apareixen unes claus de casa. Qui les va deixar? Va ser mon pare conscient que tenia allí un joc de reserva? Pareix que l’esperit errant de ma mare i la seua demència senil siguen la millor alternativa. Segurament mentres procedim al lent derrocament d’un món privat aniran apareixent més i més testimonis d’aqueixa desmemoria que desesperava mon pare i feia que les coses desaparegueren o sorgiren del lloc més improbable. És la lletania d’un món que es dissol en el no-res.

En la que va ser la meua habitació hi ha una caixa plena de la roba de ma mare. Durant un any mon pare em va demanar que férem quelcom i jo li donava llargues. No volia fer res. Era com congelar la seua vida en una caixa de cartó. Però era una quimera. Crec que hi ha arribat el moment. Veig les seues sandàlies blanques gastades per l’ús, els seus vestits i trages de jaqueta i sent l’espai buit que va deixar el cos de ma mare. En poc de temps s’escamparan en el femater o seran portades per una estranya.

És tremendament injust. Sé que és la vida, però quan totes aqueixes coses van sent classificades, repartides o tirades al contenidor sent una aclaparadora sensació de falta de respecte a què van ser els seus propietaris.

Què serà de les coses que estimem quan deixem aquest món? Probablement no importa molt, quan te’n vas te’n vas i res t’emportes. En qualsevol cas és molt trist veure com la imatge es va esvaint en la boira d’un món perdut, ja, ara mateix. Entenc el simbolisme de llançar les cendres al mar o al vent perquè són la metàfora perfecta del que és el final de la nostra vida.

Només fa una setmana ma pare apreciava les bondats d’un caminador que li vam comprar el divendres de l’eixida de l’hospital i que avui és un objecte orfe i buit de contingut. La meua filla, en aqueix cicle repetit milions de vegades ix de casa a continuar la vida amb el caramel d’eucaliptus que va comprar el seu iaio.

*El cicle de la vellesa dels meus pares finalitza probablement amb aquesta entrada. Crec que és sa deixar arrere aquest moment de la meua vida i tornar, si és possible, a entrades de viatges, d’aventures o de reflexió política o social.

Escriure és, almenys en el meu cas, la teràpia que m’ajuda a salvar aquestes dures etapes. Sempre he entés aquest blog com una forma de fer entendre als altres la meua manera de veure i sentir el món tant com una forma d’estructurar el meu propi pensament.

Gràcies, en tot cas, per haver estat amb mi.