La vida a prova

De la col·lecció de llibres científics que comprara mon pare fa uns anys he tret un llibre sobre la vida i el comportament dels animals per a llegir-lo fins a caure endormiscat a l’hora de la sesta: "La vida a prova". En alçar-me el cervell ha fet una d’aqueixes relacions mentals en mirar la cara de mon pare dormisquejant en la butaca. Després de huitanta-sis llargs anys  pareix que el cos comença a lluitar per sobreviure a la vellesa real i crua. No parle d’aqueixa jubilació dolça d’hotel de temporada baixa, no parle d’aqueixa del iaio que arreplega als néts a la porta del col·legi ni d’aqueixos anglesos que cuiden el seu jardí en el seu paradís del sud. Parle d’aqueix moment en què l’edifici comença a afonar-se i, encara que habitable, s’acosta al col·lapse. No és un moment especialment digne en el que es produïsca un final líric amb missatge, un discurs sobri davant d’amics i coneguts donant consells per a un món millor o creant citacions per a la posteritat. No és la lluita heroica del soldat o del bomber que escapa d’un edifici en flames. Més aïna és l’acceptació estoica de la incapacitat creixent, de la debilitat, del destí que s’acosta.

No entraré en detalls però arriba un punt en què el cos, la vida que alberga, entra en una manera de supervivència dependent. Mon pare va entrar en l’hospital amb vida pròpia i ha eixit prou derrotat. Si tens el cervell lúcid, com és el seu cas, analitza les seues possibilitats i, de moment, accepta la tornada de la incapacitat que es va oblidar en la infància. La vergonya no té més remei que intentar amagar-se entre subterfugis però rabiosa pot eixir en qualsevol moment mossegant amb acarnissament, a dentades, l’autoestima.

No sé com viuré la mort. A tots, en diversos graus, ens produeix temor instintiu, però en el fons ens pareix tan necessària com inevitable. Crec que és com en el vell conte que vaig llegir en la meua infància en què un bergant atrapa la mort en la copa d’un arbre i finalment l’allibera a petició dels malalts del poble que no volen prolongar les seues agonies. Els relats simbolitzen moltes vegades a la perfecció les inquietuds existencials. Allargar la vida amb mitjans moderns, alimentació enriquida, bolquers, caminadors, pastilles i injectables, tubs de ressonància, radioteràpies o endoscòpies em pareix tant una prova a la vida com a la identitat pròpia. No hi ha gens d’èpic en aquesta bateria de proves en què es perverteix la nostra dignitat convertits en objecte de les accions dels què pretenen ajudar-nos. Resulta difícil negar-se perquè no sol haver-hi alternatives però cada cessió fa mossa en l’estructura de l’ego. El que proveeix l’ajuda s’engrandeix com a persona però pareix que és a costa de l’enxiquiment del socorregut.

Des del llavador, mentres faig la bugada, veig les finestres i les galeries de les cuines. S’endevina a retalls la identitat dels seus habitants. Algunes finestres estan enreixades, prova que hi ha xiquets que poden acostar-se al vertigen amb despreocupació. Llençols i cobertors pengen mentres s’eixuguen, pantalons i roba d’esport de gent en plenitud de facultats. Banyadors de xiquets que han estat en la platja. En el setè porta 13 cada dia hi ha més roba de llit i interior estesa. És la vida a prova.