Fa ja anys vaig comprar una novel·la de Stephen King estant d’acompanyant
junt amb el meu sogre en urgències. Necessitava quelcom per a entretenir-me i
"IT"
amb les seues vuit-centes pàgines de lletra menuda pareixia una bona
garantia per a ocupar hores i hores. A pesar que la vaig comprar com a
literatura
fast food, quelcom així com una lectura superficial i sense
missatge més enllà de l’atractiva història de terror, vaig descobrir un autor
que donava molt més de si. Amb el temps inclús vaig veure que començava a ser revaloritzat
i situat entre els autors importants de la literatura moderna americana i no
sols per les seues xifres de vendes. Els seus molts llibres donen per a molt, de
vegades són excessius, per moments superficials, no els he llegit en l’anglès
original, però en les seues traduccions no té un llenguatge especialment ric
com Edgar Allan Poe (encara que a aquest el va traduir ni més ni menys que
Julio Cortázar). No obstant això, i dit el que s’ha dit, de vegades els seus
llibres toquen la medul·la dels horrors d’aquest món actual amb especial
sensibilitat i mestria.
En una sala de llum esmorteïda i parets terroses, entre cadires de plàstic
amb trossos de escuma arrancats per mans inquietes en llargues hores d’espera,
s’assenten pacients i acompanyants d’urgències. Els sanitaris i zeladors entren
i ixen amb papers com a bibliotecaris de cossos o buròcrates de la urgència. El
dimarts abundaven els ancians de prop de huitanta anys, alguns amb els seus
fills, cinquantins com nosaltres, altres amb personal d’alguna residència i
finalment els que estaven acompanyats per les seues parelles. L’ambient era tan
tediós i claustrofòbic com sol ser. L’altaveu gargamellejava cridant a pacients
i acompanyants que s’encreuaven amb llits i goteres en el seu anar i venir
entre boxes i plantes.
En la porta d’ambulàncies vaig veure la dona que sobreviu en un cotxe en
l’Alqueria de Martorell des de fa anys. Tenia una bretxa en el front. Per
primera vegada vaig sentir que s’anomena María Pilar. La seua cara, els seus
ulls tenien una expressió inquieta i espantada. Estava sola.
En les meues mans el llibre de King "Cementeri
d’animals"
de tapes roges i paper groguenc pel pas del temps, em va sumint per moments en
la vida d’una família americana en Nova Anglaterra. L’elecció del mateix va ser
casual, però de vegades pareix que és el subconscient el que ens porta a
prendre decisions i aquesta era una novel·la que havia anat evitant perquè el
tema intuït en les cobertes em causava desassossec. Com sol passar en
literatura, la fantasia és la millor metàfora per a expressar paradoxes sobre
qualsevol tema, en aquest cas sobre la mort, la malaltia, la por de perdre els
que estimem, la vellesa i el desig de recuperar els essers perduts.
Dos dies han passat. Mon pare espera a entrar en el que pareix la porta a
una altra dimensió en una pel·lícula de l’espai i que gira com preparant-se per
a devorar el pacient. TAC. Tomografia Computeritzada Axial. Sé que està
inquiet. Es pregunta si l’oracle donarà pistes sobre la seua salut en el futur,
sobre la seua mort. Tots faríem el mateix en la seua circumstància. Vaja
merda és la vida, què roín és fer-se vell, em diu. Jo li dic,
el pitjor no és tant de morir sinó patir una
lenta decadència. Ho he vist. Ho sé. Pren diversos gots d’aigua i entra a
la prova. Seguisc amb el llibre. Al gat de la família, atropellat per un camió,
un dels personatges ha decidit ressuscitar-lo en un cementeri indi i en tornar
a la vida és un zombi desagradable de mirada maliciosa. El llibre es va
entremesclant amb la realitat com si foren dos relats paral·lels que es
retroalimenten.
Flash forward. Dissabte. Ja han
passat quatre dies. Seguts junt amb les finestres de l’habitació repassàvem el
passat. Mon pare em parlava d’una vida llarga i de centenars de xicotetes frustracions.
Ma mare i la seua agonia van sorgir en la conversació com un doll d’aigua que
brolla suaument del sòl i inunda més i més espai. Em ve a la memòria un
passatge de la novel·la que parla d’una xiqueta malalta de meningitis
convertida en un cos deforme de ment pervertida per l’enveja i el desig de
tenir una vida lluny de l’atmosfera fètida del dormitori presó. El metge
protagonista de la novel·la parlava del dolor transmès a les famílies amb un
malalt crònicament i dement. De l’augment de la taxa de suïcidi entre els que
el rodegen. És dur ser malalt, és dur veure patir. Em ve al cap una història
coneguda d’un malalt que s’ha convertit en un tirà corretjós que amarga a la
família. Ma mare va ser massa generosa per a fer-nos patir i es va extingir com
un pardalet embalbit un dia d’hivern.
En el llit contigu han portat un home que probablement estiga en les seues
últimes raneres. El seu cos lluita entre glopades d’oxigen per a seguir avant
però els músculs ja no obeeixen i es crispa en una lluita segurament perduda.
No puc evitar mirar les últimes pàgines i veure el final. El xiquet de la
família pateix el mateix destí que el gat, ser mort i ressuscitat en el
cementeri d’animals. No puc seguir amb el llibre només amb el dolor de pensar
en la mort d’un fill.
El pitjor dels horrors no està en les pàgines d’un llibre. Està, segurament,
en aqueix limbe de patiment i decadència que, a vegades, porta la mort i en la
impúdica seqüència de punxades, bates blaves que s’obrin ridículament a
traïció, calçotets tacats, goters i sensors que ens porta fins a aqueix moment
misteriós en què quelcom s’acaba o, tal vegada, quelcom nou comence. L’horror
està en aqueixa absència que crema, en aqueix misteri del ser amat que ens
deixa òrfens de la seua calor i les seues paraules.
La mort no és segurament allò pitjor. És la vida sense el ser volgut o la
seua lenta decadència. Som producte del nostre temps, tenim el nostre moment i
el nostre destí està a deixar pas a què vénen darrere.
Comentarios
Publicar un comentario