Tambors de Guerra i càntics a Déu

La multitud penetra pels carrers al cor de la València romana. A mesura que s’entra en la plaça de la Mare de Déu de València, el segon diumenge de maig, a això de les deu i mitja del matí, es troba un mateix immers en un mar de caps que componen un tapís de punts de colors que vibra i s’agita com una bresca d’abelles.
Des de dins de la basílica, just abans de que siga treta la imatge, se sent el cor de veus que taral·laregen l’Himne Regional just després de cantar a la Mare de Déu dels Desemparats i de vociferar lloes inflamades de fervor.
Entre la multitud s’obri pas una comitiva municipal, per l’altre costat una desfilada de canonges i diversos policies en uniforme de gala. Tots entren en la basílica. Un captaire amb el seu carret amb rodes creua la plaça com un empestat. No necessita escorta que li òbriga el pas. Amb fàstic i quasi amb violència la gent s’aparta. Ell pareix passar en una dimensió paral·lela on gens del que està ocorrent li afecta.
Per fortuna el sol cau tamisat per una lleugera capa de núvols alts i la brisa que arriba del mar evita els desmais previsibles per l’absència del tendal que altres anys refrescava la plaça. Cada vegada més gent s’apinya prop de la porta, alguns discuteixen amb els policies municipals que els impedeixen pujar a la tarima, altres barallen a colzades per un lloc millor. Algú fuma i el fum es cola en els pulmons de què estan a sotavent.
Quan la imatge ix es dispara la histèria. Les milers de càmeres dels telèfons se situen sobre els caps com si d’un brindis al sol es tractara. Fidels en ple èxtasi es dirigeixen agitant els braços a la multitud i dirigeixen el cor de crits. Comença el salvatge vol de xiquets que com a paquets són portats en cintes transportadores fins que toquen el mantell. L’horror i la por es pinten en la seua cara davant de la mirada complaent dels adults.
La imatge passa de mà en mà en mitat de la multitud vibrant i dóna la volta davant de la mirada atenta de les famílies de la millor burgesia de la capital que dominen la plaça des dels balcons. L’eterna història dels de dalt i els de baix. Altres anys s’ha vist alguna immensa bandera ondejant al voltant de la imatge.
En alçar la vista, en el balcó de la casa del vestuari, els polítics que han afonat aquesta terra en la misèria intel·lectual i moral continuen ocupant el seu lloc visual però, em pareix, amb menys posa triomfal i un poc més mesurats que de costum. Saben que els balcons són llocs de poder tant com llocs des d’on ser escapçats si el populatxo es descontrola. Vist allò que s’ha vist podria ocórrer, però saben que el públic és, en aquesta ocasió, majoritàriament partidari. Visten les millors gales i aprofiten el pas de la comitiva per a llançar desenes de milers de pètals de flor que plouen a contrallum.
A l’altre costat de la catedral, per la porta romànica, oberta de bat a bat, es deixa veure el rosetó de la porta dels apòstols. Una parella de japonesos fa fotos meravellat per l’explosió de rituals. Una jove alemanya cavalca a cavall sobre els muscles del seu xic. Baixa orgullosa i segura de la força que dóna la bellesa. En l’altar, davall el cimbori de finestres d’alabastre una piràmide de cossos i braços agita mocadors i intenta que es contagien de la màgia. L’altar és abandonat per uns instants en mans d’una multitud fanàtica. És el preu que ha de pagar la jerarquia catòlica per a mantenir aqueix poder sobre les masses.
El retaule de Joan de Joanes, els àngels renaixentistes de Paolo de San Leocadi i les imatges barroques, rodegen com en un remolí visual la talla de la patrona i eleven les emocions per la xemeneia espiritual que escapa al cel per arcs apuntats.
Religió, política i nacionalisme es converteixen junts en aqueixa forma on encaixen aqueixos sentiments de pertinença a un grup amb més drets que altres sers humans. Els israelites, el poble escollit per Deu. Els musulmans i la seua guerra santa. Futbolistes oferint el trofeu a la patrona, soldats beneïts per capellans militars, Santiago Perdonavides o la Mare de Déu del Pilar.
La multitud es perd pels carrers ignorants de les perilloses forces que s’han desencadenat i s’han dissipat com una tempestat d’estiu. No és la primera vegada, ni serà l’última, que els cants a Déu antecedeixen als tambors de guerra.