El vell i la flor

La seua vida transcorre en el centre d’una menuda ciutat mediterrània. Cada matí s’alça quan el rellotge biològic li ho ordena. Pot ser a les cinc, tal vegada a les huit. Quan s’ha arribat als huitanta-sis anys i es gaudeix d’una salut acceptable aqueix és un dels pocs privilegis que queden.
Baixa després d’un desdejuni solitari al carrer. Tal vegada avui pertoque anar a la farmàcia, tal vegada a l’ambulatori. Sempre en les proximitats del barri. Ja no porta bastó perquè diu que si l'usa va perdent força en les seues cames, però si, a vegades un barret pel fred o contra el sol que colpeja la seua calba. Solia ser un personatge de cara redona allà pels seus cinquanta. Ara pareix una vella tortuga sàvia de les Galàpagos amb una cara que cau en plecs fins al coll. La mirada és encara vivaç i inquisidora.
Amb aqueix caminar vacil·lant dels vells s’acosta al cafè que van obrir uns paquistanesos. Bromeja i llança alguna floreta a una jove boliviana que li contesta amb la tolerància i l’afecte de què sap que la bala passa molt lluny de la diana i sense força. Una infusió i una conversació que calfen la soledat. No necessita anar molt lluny. En el cantó altres paquistanesos li permeten triar la fruita. Es vanaglòria per a si mateix de la seua capacitat de triar les millors peces entre tanta ganga.
El dia transcorre amb tedi en la seua xicoteta rutina. El diari de la província, infestat de notícies amb lleuger aroma reaccionària l'entreté fins just fins abans d’un partit de Nadal contra qualsevol contrincant d’un torneig de tenis. A la nit un partit de futbol en el bar del cantó.
Pot dinar sol, com sol ocórrer els caps de setmana o anar a casa de la filla, com sol fer de dilluns a divendres. En acabar una sesta i, després de  un despertar calmat, obri els ulls i veu que el cactus que penja ha tret immenses flors. Això ho ha de fotografiar el meu fill. Com ocorre amb els vells, la flor passa a ser una obsessió anodina que l’entreté. Podia ser qualsevol mania, la tele que s’ha desprogramat, el canari que ha posat un ou, el cartell que cal posar o cal llevar. En qualsevol conversació eixirà el tema.
Són les tres. Telefonada. Sí, papà dis-me. El cactus té dues flors precioses. Has de fer-li una foto. Ja passaré. Apressa que només duren un dia. Com un xiquet insisteix en el seu capritx. M’agradaria una foto del cactus.
El temps corre i la flor i la vida es marciran. Només quedarà la imatge d’un moment.