Real de Gandia, la façana posterior

 

M’agrada vore el Real de Gandia des de la seua façana posterior, aquella que dóna al riu, des de l’altra ribera del Serpis.  Quan el passejant ix d’Almoines cap al cementeri,  veu el cor del poble veí amb les vivendes envoltant l’església barroca.  És sense cap dubte la imatge icònica de qualsevol població valenciana tradicional de cases a l’ombra del campanar que recorda vagament l’arquitectura del Marroc.

Devia ser cap a l’any 1975 que Damià Català, el poeta, pintor i esportista, acabat de tornar de l’exili, ens va portar a pintar al mateix lloc del qual parle. Des de la plana, eixint cap al cementeri d’Almoines, es veia aquesta idíl·lica versió del Real amb teulades, murs i jardins que dominaven i acaronaven el llit del riu. Darrere dominava la presència protectora de la serra Falconera, la que un dia fóra amagatall dels avantpassats prehistòrics en les mil coves que foraden les seues muntanyes, abraçant i donant racons càlids als bancals de verdura i tarongers que, amb eixe verd fosc i la tarongina de la primavera,  donaven sentit a l’origen del nom del poble. Real de Gandia, Ar-Riyäd Banü Qays Qays, o el jardins dels Beni Cais Cais, com el coneixien els àrabs, possiblement per la presència d’un hort d’algun senyor àrab.

Entre el Vernissa i el Serpis, el Real creixia entre canals d’aigua riallera.  L'aigua corria fins a fondre’s amb la terra en algun hort de terra roja i fèrtil on s’amarava fins esdevindre un fang mal·leable, creador de vida, d’on segurament Deu va fer Adam.

El Real va ser musulmà fins a l’expulsió dels moriscs el 1609. La canyamel, aleshores, era la seua indústria. El trenta de setembre d'eixe any 400 moriscos realers van haver d’abandonar la seua pàtria, el seu jardí, per a embarcar cap a una vida nova a Àfrica. Sols un xiquet morisc de 7 anys va quedar acollit, per decisió dels pares, a casa del rector. Un dels pocs moriscs que va quedar a la Safor.

Tot i això el Real va quedar abandonat poc de temps, ja que a poques setmanes es van trobar colons que van ocupar les terres i les cases dels exiliats. El rector, provinent de Teulada, d’acord amb el duc, va convidar els seus parents i veïns a vindre a la Safor iniciant una nova etapa en el poble. Avui, encara, moltes famílies conserven els cognoms dels seus avantpassats teuladins.

Jo em vaig criar com a xiquet als últims carrers de Gandia, ja prop de l’Alquerieta de Martorell, i per això les primeres exploracions van ser pel dèdal de sendes i caminals que unien Gandia amb El Real. Ignorava aleshores la importància de l’herència de la xarxa de camins i canals que per a mi no eren més que el pati dels meus jocs i aventures.

En els primers anys de la meua infantesa, no hi havia més que el paisatge de monocultiu dels tarongers propi de les darreres dècades del segle XX. Lluny quedava el temps de la canyamel i de la vinya. Les distàncies entre pobles eren, als ulls d’un xiquet, com la que va d’un país a un altre. Si decidíem anar per Almoines calia creuar el Serpis pel pont de ferro, recórrer els caminets i baixar a creuar una altra vegada el riu per la palanca, rudimentari pont de fusta que unia els dos pobles, i escalar amb la bicicleta una senda que sortia junt a l’imponent mur de pedra de l’hort de l’antic Trapig. Podíem decidir si volíem arribar a la plaça del poble i beure desesperadament o anar per les rodalies del mur fins arribar al camí Reial de Xàtiva i tornar fins el motor de l’Alquerieta de Matorell. En estiu era el lloc ideal on fer parada i fonda i refrescar-se sota la figuera d’un verd profund mentre clavàvem el cap en l’impressionant xorro d’aigua que brollava com sang d’una ferida per a escapar accelerat entre tarongers i tomaqueres.

Poc sabia jo de la història en la meua primerenca adolescència. Als dotze anys pedalàvem furiosament entre figueres i tarongers fins arribar als pins del tossal del Cor de Jesús i gaudíem de la meravellosa vista d’una horta de Gandia, acaronant el caseriu del Real i que es diluïa entre vapors d’estiu sota la mola del Mongó.

 Va ser a finals dels setanta quan eixe paradís va ser envaït per una industria del marbre que abocava, sense vergonya ni control, l’aigua plena de fang blanc en la sèquia que baixava al riu ofegant el regne de les granotes. Una vegada, orgullosos, vam salvar una ovella atrapada en el fang que ofegava la sèquia corrent a dir-li-ho al pastor. El paradís començava a perillar.

Després van vindre les industries del polígon i les naus gegantines de Taulers Faus. La cantera de la Serra Falconera creixia com un càncer devorant les colines i creant penya-segats de pedra viva que es veuen com una ferida en la superfície gris de la pedra calcària. L’autopista creua i talla la connexió natural entre la serra i el poble obrint més ferides per darrere del Crist del Monument al Sagrat Cor. Perquè ningú es va adonar de la vàlua del que teníem?

Jo ja no vivia, aleshores, la realitat del poble lluny de les meues arrels estudiant i treballant.

Hui el poble no existeix com a tal, si arribes per la carretera d’Albaida. El polígon, fallit per la crisi, està ple de solars abandonats i la brossa ofega molts camps de tarongers abandonats. Les deixalles i escombraries són com diminuts femers que van sortint ací i allà. El record d’allò que va arribar a ser, l’estima per un passat més innocent, fa mal en la ferida oberta en el cor. El motor de l’Alquerieta resta abandonat, sense figuera, junt a la variant de la carretera nacional. M’han robat el paisatge de les meues corregudes.

Costa creure que darrere les naus hi ha encara un veïnat que viu com tota la vida en carrers estrets i cases tradicionals. Encara, en racons de delicada factura, continua una  vida tranquil·la on les àvies compren el pa i els gats passegen sense por. Un poble on la gent, encara, a l’estiu seu a la fresca a la porta de casa.  Realers que encara es reconeixen i es saluden i que tornen per festes si viuen lluny. Un veïnat de festes i tradicions mai oblidades i que honora la figura venerable del seu Beat Carmel, mort, qui ho diria, a Síria defenent la seua religió. Fins i tot l’Església conserva una cúpula menuda  d’estil valencià i pintures murals que la doten d’eixe esperit optimista dels poblets valencians, on amb senzillesa s’adapten els repertoris barrocs al gust del llaurador.

No tot està perdut. Si es camina cap a Beniarjó pels camins que l’uneixen amb el Real, encara es pot gaudir d’un ambient semblant al que jo vaig vore de xiquet. Desitge que tinguem el suficient trellat per tal de preservar la vàlua del paisatge per a les properes generacions.

M’agrada doncs vore el que és hui el meu poble per la façana posterior. Estime el Real de Gandia que es veu per l’altra banda des d’Almoines o baixant al riu. M’agrada fer-ho al final de la primavera quan és plena de flors, d’aigua i verd i que deixa vore eixe poble que jo recorde, el de la meua joventut i que mai s’havia d’haver deixat perdre.