La festa de graduació

"Amb molt afecte els meus alumnes acabats de graduar"

Era a finals de la tardor del 1983. El dia era gris a Munic, justament en la placeta que queda darrere de la porta de l’Isar o Isartor, com se la coneix allí. Acompanyat de la professora d’economia Christa Künneke, una de les dues germanes que m’havien convidat a conèixer Alemanya, vam entrar en el que havia sigut el seu centre de treball durant molts anys. Crec que tenia gust de mostrar-m’ho tant com de tornar a un lloc que li era tan familiar. Els que havien estat els seus companys, amb molt d’afecte, ens van fer passar i en la sala de professors, amb finestrals que dominaven la plaça. La seua tassa de cafè amb el seu nom seguia amb totes les altres. Era un gest afectuós que simbolitzava qui va ser i la consideració que encara mereixia. És curiós que jo la vaig conèixer justament perquè la meua tia alemanya, Hildegard, havia sigut alumna d’aqueixa escola.

Crec que conec eixa sensació estranya de tornada a un lloc que ha sigut ta casa, d’alguna manera, durant anys. Tot és familiar, però hi ha un buit estrany mesclat de nostàlgia i desarrelament. Em va passar amb el col·legi. Quan vaig tornar em vaig sentir aliè, com envoltat en una fina pel·lícula, transparent però impermeable i que m’aïllava dels seus murs. Ja no era el meu temps.

Ahir va ser el dia del acomiadament dels alumnes de la promoció del 2014 del nostre institut. Havien treballat amb molt cura perquè tot fora perfecte en el que va ser el seu dia. Ells i elles lluïen aqueixa bellesa tan enlluernadora com tremendament efímera que es té als divuit anys. Lluny de la seua infància representaven el seu primer paper d’adults enfront de la societat. Els pares, sense ser conscients, entraven en eixa etapa de tornada als quarters d’hivern, a eixa transició de la maduresa a l’ancianitat. Els germans menuts somiaven amb el seu dia i els majors el recordaven. Professors joves van complir amb el seu paper fent el seu discurs junt amb veterans ja retirats que havia tornat per a l’ocasió.

Mentre mirava les imatges dels vídeos i els seus discursos, la meua ment vagava pels records dels molts alumnes que ja han passat pel nostre institut. Ells, els que s’acomiaden, són una generació que s’ha criat en el món audiovisual i es van expressar com saben, amb desenes d’imatges de tantes experiències compartides. Sense ser del tot conscients ja estaven manifestant la nostàlgia de què envelleix i el poder de les imatges d’evocar el temps perdut.

Els adolescents tenen molt poca perspectiva del món. Senten que els pertany i que estan inventant-lo. En realitat viuen el seu moment, tal com vam fer nosaltres, amb la frescor de què creu que acaba de descobrir un nou planeta. Els falta la perspectiva vital que ens mostra cruament que només són inquilins d’un edifici, d’un present que per als professors, nosaltres, s’allarga dècades però igualment conclou quan ens arriba el temps del retir.

El temps transcorre al so d’un quartet de corda barroc. Els violins marquen el pas de les estacions i els anys s’escorren entre els dits com les ones musicals que es perden en el cosmos.

Som viatgers d’un món que, en realitat, no ens pertany. La realitat sempre va ser efímera i ens vencen els terminis abans que nos en adonem. Fa un any es graduava la meua filla, fa ja tres ho feia en el seu antic col·legi. En les parets del mateix continua penjant aquell còmic amb granotetes que, com a pare, li vaig haver d’ajudar a fer quan estava en els primers cursos del col·legi. Això i el record és el que queda de tants anys des de la tendra infància a la primera adolescència. On jo vaig estudiar crec que segueix l’orla amb les cares dels xiquets dels setanta, alguns difunts i la majoria desconeguts, absents.

 El temps sembla que ha volat, però al mateix temps vist des d’altres perspectives ha discorregut com un oli espès que goteja des d’una estant. La vida segueix. Cal viure el moment. Carpe diem!