L’aldea irreductible.

En la meua generació ens vam criar, entre altres tants títols, amb els còmics d’Asterix i Obelix i la seua aldea irreductible contra el poder de l’imperi. Era l’època dels seixanta i els setanta i la lluita sense quarter del menut contra  el gran. El poder romà, caricaturitzat en les vinyetes, simbolitzava l’antipatia contra l’imperi del moment, els Estats Units i les seues intervencions a Vietnam, Cuba o qualsevol lloc que suposara interessos en la partida d’escacs que tenia lloc en la guerra freda. Asterix es reinterpretava d’heroi nacionalista d’esquerres.

Sembla que la França nacionalista renaix amb el fort ascens de Marie Lepen. De nou els marginats, classes populars desnonades per les retallades i que se senten amenaçades per altres realment morts de fam i pel poder de Brussel·les. Li fem un vestit nou a Asterix?

El moviment centrípet que va apagar els incendis de tantes guerres anteriors s’ha anat detenint i tornem al centrífug que esgarra la Unió Europea pels seus costures. La llengua, la raça i el territori tornen a ser productes de consum ràpid que van atraient a una ingent massa d’euroescèptics que es reboliquen contra el poder dels buròcrates, l’aristocràcia comunitària i el parlament galàctic d’Estrasburg que pareix gravitar en una òrbita allunyada del mundanal soroll.

A Espanya els dos partits de l’establishment es llepen les ferides dels mossos que els van donar els xicotets grups que han sorgit del descontent i que han crescut a la carrera. El missatge és clar: fins a la incertesa d’un partit acabat de crear és millor que l’estabilitat que venia el bipartidisme.

Deia Manuel Vicent, en un article de fa molts anys, que governar Espanya era com portar un avió. Podies modificar la posició dels timons però el rumb no es podia canviar substancialment sense fer que als passatgers se’ls isquera el suc de taronja per les orelles. En realitat el problema del PSOE va ser creure que front la greu tempestat econòmica no hi havia més amagar el cap, primerament, o seguir  un rumb imposat pels poders econòmics del FMI o el Banc i la Comissió Europees  (a les ordes del poder conservador de Merkel) encara que això provocara el malestar en els passatgers. El canvi de govern pel del PP va fer que el pilot encara s’encabotara a seguir el full de ruta i empitjorar la situació per més que la mitat del passatge resultara ferida.

El votant d’esquerres no ha recuperat, si és que la tenia, la fe en l’habilitat dels socialistes de portar l’avió a terra. El de dretes, normalment viatger de primera classe, sap que té paracaigudes i que passe el que passe poden notar les girades per les turbulències però no tant com la classe turista i a més, en cas de necessitat, pot abandonar l’aeronau.

A on anem? L’escenari resulta inquietant. Una ferida profunda s’ha obert a Catalunya. El PP i la seua política de fer oïdes sordes han generat una frustració que pot encendre’s en qualsevol moment. L’independentisme més radical ha guanyat vots i escons enfront d’una Convergència i Unió en una carrera escapant cap avant. El PP i el PSC quasi desapareguts. La societat, per més que existisca una majoria nacionalista, dividida i centrada en la lluita contra els romans de Madrid i no en la precària situació social que es viu.

L’esquerra ha guanyat en escons  i en il·lusió per un canvi possible, però segueix dividida en diminuts partits amb diferències evidents que els converteixen en alternatives inestables.  El diari Las Provincias es vanaglòria que “Podemos” haja menjat terreny a “Compromís” en les ciutats. La desunió del progressisme beneficia a la visió conservadora de la política.

Si quelcom aterreix és que PP no ha rebut el castic merescut o inclús que el PSOE d’Andalusia arreplegue el major entusiasme davall l’ombra allargada del cas dels ERE fraudulents. Si parlem del nostre cas valencià, com pot ser que encara siga majoritari a pesar que hagen cremat el sistema econòmic i no quede ni un banc ni caixa d’estalvis amb seu a València? Com pot ser que no hagen patit el castic per finançar-se amb diners negres i omplir-se les butxaques amb aquell que al final hem pagat tots?  El votant de dretes segueix una disciplina salvatge que fa que repetisca i repetisca en molts casos perquè es considera catòlic i -te’m l’arribada d’una esquerra descreguda. Tal és el grau de fidelitat que vota encara que la pensió es retalle o no siga atès en l’hospital com abans. Té lògica que un empresari els trie, però que ho faça algú que viu d’una pensió o d’un salari no deixa de ser un absurd.  És cert, no obstant això, que el vot se’ls ha escapat aquesta vegada a pesar que proclamen que han guanyat. El vot se’ls ha escorregut per la dreta més rància de VOX o per opcions dispars com a Ciutadans o UPyD. L’estat espanyol, així, es va convertint en una successió de xicotetes aldees irreductibles unes ideològiques, altres territorials

Allò pitjor, no obstant això, és que la majoria ha protestat de manera absurda contra un poder abstracte pensant que la millor manera de renegar contra els governants és fer-los veure que ignoren a l’establishment no votant. En realitat són ells els que són ignorats una vegada passa el dia de les urnes. No cal dir que ningú es recorda avui de les abstencions i tots compten i recompten els escons obtinguts amb menys de la mitat dels votants.

A vegades ens oblidem que tot i el seu  imperialisme Roma va ser la flama de la civilització que va unificar tot el Mediterrani. A pesar de la seua crueltat també va ser la via per la qual la llengua, les calçades o els aqüeductes van donar forma a un primer embrió d’Europa unida. És molt senzill tancar-se en les fronteres de l’aldea i donar l’esquena al món. És una idea seductora.  Parlar dels sers humans d’altres races i cultures com a culpables de la debacle de les classes populars és una fal·làcia que ven. L’aldea va portar al regne dels bàrbars que van acabar portant a l’Edat Mitjana, el feudalisme i a mil anys de foscor.

Però no tot el que va arribar de Roma va ser bo.  Roma va abusar del poder de la força i del seu potent aparell imperial per a esclafar l’oposició i esclavitzar-la. La seua política, va consistir moltes vegades a ignorar al diferent, al diminut, oblidar que les necessitats del dia a dia en l’aldea és obrir les portes a aquesta oposició visceral que naix de l’afecció a la terra.

És aquest un moment complicat de la història. Per desgràcia estem tornant a una època de la por semblant al moment de l’ascens dels feixismes. Europa va patir, com a conseqüència d’aquests anys, la pitjor guerra de la història de la humanitat i va decidir unir-se, una vegada acabada, per a conjurar els dimonis del passat. La pax europea de la postguerra, amb tots els seus defectes em sembla millor que aquest futur on als espanyols se’ns expulsa del nord i nosaltres expulsem als del sud

La idea d’Europa unida, que està sent dinamitada des de dins del seu propi parlament, ha sigut corrompuda per aqueixos partits que se’n van passant els comandaments de l’avió i segueixen els fulls de ruta que marquen els poders econòmics. Cal oposar-se al model d’Europa que s’està imposant per l’establishment tradicional i cal lluitar perquè el model de societat estable i pacífica que vam crear per a protegir-nos de la violència, no caiga en mans dels què només la volen destruir.

El somni d’una Europa unida i progressista, un continent de democràcia i drets em continua semblant atractiu i no aquest anquilosat dinosaure que hem anat creant. No crec que la qüestió siga menys Europa o més xicotets territoris independents. Al contrari. Cal anar a una Europa més solidària, més oberta, més unida i regida per polítics eixits d’entre els ciutadans i no de l’aparell dels partits. La socialdemocràcia o les idees progressistes moderades haurien de recuperar múscul  i unitat ja que el neoliberalisme s’ha demostrat causant de la desigualtat i de l’empobriment de les classes mitjanes. Cal  recuperar la idea de l’Europa dels pobles, de les diferències que ens enriqueixen units tant com dels avantatges d’allò que ens fa iguals.