Vida a Sant Jeroni de Cotalba


fotos

Va ser l’altre dia en un dinar familiar amb alguns cosins i el germà més jove de mon pare. Parlant de la família en el passat va eixir un episodi fins ara, per a mi, amagat en l’armari dels assumptes íntims. Ma tia, pudorosa, va dir que això són coses del passat i havien de romandre amagades i jo vaig pensar, contràriament, que convertia la història plana i convencional en una més humana i real. Els personatges per a ser reals han de tindre matisos i quan els recupere una part d’ells sobreviu al pas del temps i a la mort.

Hui he fet una volta pels camps que envolten el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Quan no es coneix molt més queda en el cap la idea d’una tranquil·la comunitat monàstica que passava els dies resant i badallant de pur avorriment. Res més lluny de la realitat. Els frares eren persones amb els defectes i les virtuts que tots podem tindre. Alguns dels fets són reflectits en el llibre de Vicent Mahíques Roig “Entre senyors frares i bandolers” i ens fan veure una vida quotidiana però molt menys pacífica de la que es podria pensar.

Recorde la divertida anècdota d’un frare que va pillar a dos lladres furtant-li melons i com en bonegar-los va rebre un tir de perdigons que el deixà ferit. Entre els testimonis del judici es diu que també s’ho tenia merescut perquè tenia un geni molt curt.

Els frares eren molt recelosos del seu poder en el senyoriu que dominaven i dels quals es sentien els únics amb autoritat per a fer justícia. Quan hi havia un canvi en l’autoritat del terme del Castell de Palma el nou justícia anava al convent i com es negaven a reconéixer-lo ni la porta li obrien. Aleshores penjaven un cartell a un arbre i se’n tornaven sense aconseguir que els frares acceptaren l’autoritat del Senyor de Palma i els seus oficials.

Per una antiga tradició els frares eren els que feien de rectors dels pobles veïns de Palma i Ador i sembla que era com un destí de luxe lluny de la disciplina de la comunitat i amb una vida regalada i bon menjar. No cal dir que hi havia cops entre els frares a veure qui era l’afortunat. Als pobletans, en canvi, no els agradava i van promocionar un fill del poble per a fer-lo el rector i llevar-se de damunt els gorrons de Sant Jeroni.

Dins del monestir es visita una sala on està representat un darrer sopar del frare Nicolàs Borràs, deixeble de Juan de Juanes i amb una carrera exitosa que suposava ingressos al monestir. La grisalla de la qual parlem sembla que té representats elements fora de l'ortodòxia en el seu temps. Fet en un lloc discret i en la mateixa paret és de les poques obres artístiques que no va ser espoliada arran de la desamortització.

El convent és un lloc lligat a la meua vida. Era un tema recurrent en les meues pintures adolescents i una vegada, estant pintant amb el cavallet va passar En Vicent Rocher, un dels professors de tota la vida del col·legi dels jesuïtes. Sembla que feia les funcions d’administrador en aquells anys.

Un altre professor que vaig tindre a la facultat “Don Victor” tenia una relació íntima amb l'antic casalot conventual. En la seua infantesa, parlem del principi del segle XX, va hi viure a Cotalba i de tant en tant parlàvem d’un lloc tan estimat pels saforencs.

Les darreres dècades ens han portat a un concepte de la història molt més humà, més lligat a les passions, les virtuts, els amors i els interessos de molts personatges particulars. Quan arribem a saber de la seua vida d’alguna manera comencen a ser ells mateixos en el record


Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy